Avui la Nina ha estat rara. Ahir vam comentar l’incident amb la dona de la xapa, i em va dir que si necessitava qualsevol mena d’ajuda psicològica per a tractar la situació me la facilitaria. Bàsicament, em volia enviar al psicòleg. Li vaig dir que no es preocupés, que estava bé, però igualment em va donar el dia lliure.



M’he llevat tard, i amb un mal de cap terrible. He decidit anar a passejar una estona pel parc de la Ciutadella, per a respirar una mica d’aire fresc. Després d’una mitja hora caminant i observant la gent passar, m’he aturat a una cafeteria per prendre un te, i alhora descansar les cames. He passat pel comprovador de xip; verd, com sempre. Tinc la curiositat des de fa temps de saber què passa si es posa en roig: apareix de sobte la guàrdia civil i se t’endú? T’agafen els treballadors? O potser tens temps per fugir? Desgraciadament, no ho sabré mai, ja que no hi ha manera de treure’m el maleït xip.



Intento no pensar massa en la dona de la biblioteca l’altre dia. Malgrat els meus esforços, és l’única cosa que tinc al cap tot el dia i tota la nit. Em va donar un telèfon, que vaig posar immediatament al calaix de la tauleta de nit per a no veure’l, però el vull agafar per comprovar si ha dit alguna cosa. El que no entenc és: per què jo? No em coneixia de res, i em va endossar un telèfon i molta informació (que, sincerament, em va anar bé saber), i ara, visc amb el dubte de si guardar-ho i ajudar-la o passar del tema i seguir vivint en la ignorància.



En arribar a casa, sense pensar-m’ho dues vegades, he agafat el telèfon i l’he obert. Dos missatges. He notat una coïssor al coll. La respiració se m’ha accelerat, i he hagut de fer un exercici ràpid de relaxació abans de llegir-los. El primer era molt curt, un simple



“Hola, Millie”



El segon ja entrava en un poc més detall.



“Espero que no t’hagi espantat molt, i també espero que estiguis disposada a ajudar i col·laborar amb tot el que necessito. Suposo que primer voldràs saber què collons està passant aquí. Bé, doncs, t’ho explico el més ràpidament que puc. Com a societat, estem controlats amb el xip. Teòricament, és per al nostre bé i per a la nostra seguretat, però realment, és una eina per saber on som, amb qui, què fem, i amb les noves generacions, què diem. Este seguiment estricte de la població només afavoreix la gent rica i els polítics, ja que ells també poden veure tot el que vulguin dels seus treballadors, familiars, enemics… La gent normal i corrent n’estem farts d’això, i volem un canvi. La meua associació i jo creiem que tu ets la clau per a enderrocar el sistema. Nina Winchester sap molt més del que ensenya. Tot el que t’he explicat en este missatge és informació que ella ja té, i que no vol que sàpigues. El teu paper a la missió és el següent: ser bona bibliotecària. Potser no acabes d’entendre què t’estem demanant exactament. Tu has d’observar la gent, i fitxar persones que tenen pinta de ser alternatives al sistema. Els poses una nota dins del llibre que volen endur-se prestat en la qual digui que ens reunim divendres a les 22:00 a la direcció següent: Carrer Aribau, 46, a veure quanta gent podem reunir. Espero que este missatge no sigui massa embolicat i que estiguis disposada a oferir-me esta ajuda. Si us plau, quan hagis decidit què vols fer contesta’m i així em mantens informada. Per cert, em dic Laia. Ara mateix soc dins la presó per gent que ha infringit la llei, i de moment no m’han interrogat, per tant estic bé, però tinc bastanta por pel que em faran el dia de la “xerrada”, com l’anomenen. Bé, ja paro. Adéu, Millie.”



M’he quedat bocabadada. Puta Nina Winchester. Formant part del nostre sistema corrupte. I ella que semblava tant alternativa. Li he respost el missatge a la Laia amb:



“Entesos. Juntes posarem fi al control total que tenen sobre nosaltres.”



Demà comença una nova etapa, una nova manera de viure, una visió del futur clara: llibertat per a la humanitat.