– Em diuen Millie Morrison –responc finalment–, moltes gràcies per concedir-me esta entrevista.



La cama se’m belluga de manera incontrolable. M’he vestit amb una faldilla negra ajustada, una camisa blanca i amb les botes que només duc al dinar de Nadal. Intento donar un aire de persona gran i amb experiència, algú a qui contractar, però crec que amb els cabells estarrufats i la cara de sèpia que faig m’assemblo més a una nena que ha hagut de matinar per anar a l’escola.



– De res, Millie. Ara, dis-me, per què vols treballar a la meua biblioteca?



I jo què li contesto? La veritat? O una història de la meua pròpia creació?



– Doncs, sincerament, m’encanta llegir. Des de ben menuda he estat envoltada de novel·les, còmics, revistes… El meu pare és escriptor, i sempre he observat com treballava, i l’he ajudat quan he pogut. Jo mateixa estic acabant d’escriure el meu primer llibre, un conte per a nens, i en este cas és ell el que m’ajuda a mi. També m’agrada tractar amb gent, recomanar lectures basades en els seus gusts, preguntar de què treballen, com es troben, si tenen fills…



Perfecte, una mitja-veritat.



– Millie, et seré sincera. –Ha dit Nina Winchester amb un to molt seriós.-- Ets la millor candidata que he entrevistat en tot el dia. Si et sembla bé, demà a les vuit del matí aquí, i comences la teua nova feina.



El somriure de la Nina Winchester és enlluernador. Li he donat les gràcies, i he marxat fent saltets cap a casa.



La meua rutina de tarda ha estat la mateixa de sempre, però amb una mica més energia. De nit, abans d’anar a dormir, m’he raspallat les dents, i no he pogut evitar observar detalladament la cicatriu del coll. Pràcticament invisible, però quan recordo que és allí, entro en un bucle de pensaments. No he gosat buscar-li la cicatriu a la Nina Winchester, però segur que el duu. El xip. El maleït xip. Voldria arrencar-me’l i llençar-lo a la brossa, però desgraciadament això és impossible.



He tret el xip del meu pensament, perquè necessito dormir bé per a poder rendir demà, i he aclucat els ulls somiant amb com serà el pròxim dia.







M’ha costat despertar-me igual que tots els dies, però m’he alçat més de pressa que de normal. He optat pel mateix conjunt del dia d’abans, així professional. A correcuita, he agafat el metro i a tres quarts de vuit ja era davant la biblioteca.



Nina Winchester m’ha fet una visita guiada de tot l’edifici, m’ha explicat el meu horari i les funcions que tinc dins la biblioteca. Avui he d’estar per dins parlant amb la gent i recomanant llibres. Em pareix una faena prou fàcil i que podré fer mitjanament bé, així que perfecte.



El matí ha estat bastant lent; un home gran que no s’hi veia, una dona que buscava un llibre de lectura per a la seua filla, nens parlant massa fort… Coses típiques que passen a la biblioteca.



Cap a les dotze, he tingut una conversa molt agradable amb un noi que buscava llibres per a millorar el seu català. M’ha explicat que fa cinc anys que viu a les Terres de l’Ebre, i que vol millorar la seua parla per a comunicar-se millor amb la família de la seua parella.



Quan ja estava a punt de plegar, ha entrat una dona una mica atabalada. Els seus cabells estaven rapats i anava tota tatuada. A la jaqueta duia una xapa grossa a la qual posava: “No em controlareu, traieu-me el xip”. S’ha atansat al despatx i m’ha dit xiuxiuejant:



– La Nina és aquí?

– Sí, és al darrere, la puc anar a buscar si vol…

– No, no, escolti’m. Suposo que has llegit la meua xapa, no? Necessito que m’ajudis.

– No sé en què necessita ajuda, senyora, però resto a la seua disposició.

– Deixa’m fer un monòleg. No tinc molt de temps. Amb els xips també poden sentir tot el que diem, no només veuen la nostra ubicació. No sé exactament què trama la policia, però no és alguna cosa bona, això tinc clar. Pren este telèfon, que no el vegi ningú. Et permetrà enviar-me missatges mentre soc dins.

– Perdoni’m senyora, no sé si soc curta o què em passa exactament, però no entenc res.

– No ho has d’entendre. Un cop sigui dins de la presó, t’enviaré el pla, només necessito que confiïs amb mi i no diguis res d’això a ningú.



Abans que he pogut contestar, ha entrat la policia local amb les pistoles apuntant la senyora. Nina Winchester ha sortit corrents del seu despatx.



– Oh Millie! Aparta’t, aparta’t!



La policia s’ha endut la senyora fora, i l’han posat al darrere d’un cotxe de presoners. Per la finestra, he vist com m’ha mirat, i m’ha picat l’ullet. No sé exactament en què estic involucrada ni què he de fer, però alguna cosa seriosa està passant a la ciutat de Barcelona.