Però això no estava bé, no hauria de pensar eixes coses, el motiu pel qual soc ací és per treball i res més. O això era el que qualsevol hauria cregut.
La resta de dies continuaven sent normals. Complia amb el meu treball perfectament i sense errors, com jo bé sabia fer, amb intenció que *Nina no tinguera cap queixa. Però encara així ella continuava mirant-me d'eixa manera, transmetent-me la seua desconfiança en mi, constantment analitzant-me com si alguna cosa no li quadrara.
I això em molestava, no per por de que m'acomiadara.
Sinó perquè no entenia que era el que podia fer per a guanyar-me la seua confiança.
Andrew, d'altra banda cada vegada parlava més amb mi. Res de l'altre molt, només converses insignificants. Algunes preguntes sobre la meua vida, mostrant un poc d'interés en el meu. Res fora de lloc, només tractant-me un poc com a persona i no com un simple personal de la casa.
I *Nina ho notava.
—No és necessari que parles tant amb el meu marit- Em va dir una vesprada, mentres mirava el meu treball en el saló.
—Jo només pretenc ser educada, conteste a les seues preguntes res més— li vaig respondre capcota.
—Perquè no és necessari.
Vaig assentir
Però no tenia pensat deixar de fer-ho.
A mesura que anava passant el temps les coses van començar a canviar.
Xicotets comentaris.
Alguns detalls.
Un silenci més llarg del normal.
Mirades en el moment equivocat.
—*Millie em va comentar que ahir vas arribar tard a casa— Li va dir *Nina una nit.
Andrew la va mirar amb confusió.
—No ha dit això.
De seguida em jure per a incloure'm en la conversa.
—*Emm, no… Jo només vaig dir que no et vaig veure quan *llegastes, tal vegada em vaig explicar malament— Vaig dir ràpidament intentant aclarir-ho.
*Nina em va mirar com si jo tinguera la culpa.
Andrew va sospirar.
I ací, sense més tot va començar a anar a pitjor.
Les discussions van començar a ser més freqüents. Els malentesos augmentaven.
Notava com *Nina cada vegada estava més irritada i desconfiava més en mi. Em vigilava tot el temps buscant en mi cada error possible i inexistent.
Andrew cada veus confiava més en mi.
—El teu si que saps fer les coses bé— Em va dir un dia
Se'm va escapar un xicotet somriure.
—Gràcies, intente fer-ho tot tan bé com siga possible.
I no mentia.
Jo només intente ajudar, a la meua manera.
Una vesprada com qualsevol altra *Nina es va eixir de control.
—Creus que no li ho que estàs fent?- Em va dir, amb veu tremolosa—. No et faces la innocent.
Notava com el cor se m'accelerava.
—No t'entenc…
—Tracteu de posar-ho en contra meua, no és així?
Jo ho vaig negar amb cap intentant aparentar confosa.
—Com pots creure això, jo mai faria una cosa així.
Andrew va intervindre en la conversa
—*Nina, no digues ximpleries.
Ella em mire.
La seua mirada desprenia ràbia.
I ho vaig saber.
Havia guanyat.
No va passar tot de sobte, però va passar.
Xiqueta a poc a poc es va quedar sola en la seua gran mansió. No importava el que diguera, res tenia importància. Sonava com una boja paranoica.
Estos dies el seu marit no li estava demostrat res, i tampoc tenia amics.
Fins que un dia simplement es va anar.
I ací vaig entendre que havia guanyat.
Andrew era meu, ell em volia a mi, la seua vida a la fi era meua. Havia guanyat.
—Creus que no li ho que estàs fent?- Em va dir, amb veu tremolosa—. No et faces la innocent.
Notava com el cor se m'accelerava.
—No t'entenc…
—Tracteu de posar-ho en contra meua, no és així?
Jo ho vaig negar amb cap intentant aparentar confosa.
—Com pots creure això, jo mai faria una cosa així.
Andrew va intervindre en la conversa
—*Nina, no digues ximpleries.
Ella em mire.
La seua mirada desprenia ràbia.
I ho vaig saber.
Havia guanyat.
No va passar tot de sobte, però va passar.
Xiqueta a poc a poc es va quedar sola en la seua gran mansió. No importava el que diguera, res tenia importància. Sonava com una boja paranoica.
Estos dies el seu marit no li estava demostrat res, i tampoc tenia amics.
Fins que un dia simplement es va anar.
I ací vaig entendre que havia guanyat.
Andrew era meu, ell em volia a mi, la seua vida a la fi era meua. Havia guanyat
|
