Es queda quiet davant de la finestra durant molta estona, sense adonar-se de com passa de ràpid el temps. Té la sensació que el temps va diferent, com si anés més a poc a poc.

El pati està buit, no hi ha cap moviment i la llum del carrer només il·lumina el terra, tot lo altre està a les fosques. Els arbres es mouen una miqueta amb el vent i el seu soroll és molt suau però prou fort per a què recordi que a fora hi ha vida.

Però el que ha vist no surt del seu cap, ell segueix donant-li voltes. Sap perfectament que no era un animal, tampoc era una ombra qualsevol; de ben segur que era alguna cosa diferent, alguna cosa que semblava que tingués alguna intenció o missatge cap a ell.

Comença a pressentir què passarà alguna cosa una altra vegada.

A la cuina, la seva mare continua fent sorolls amb els plats, els coberts, calaixos que s’obren i es tanquen, sons que sempre escolta, però que avui li semblen secundaris, més llunyans, com si vinguessin d’un altre lloc.

Ell no diu res i sap que tampoc li preguntaran res, que ningú s’interessarà pel que li passa.

S'asseu a la cadira i descarrega la motxilla, sembla que torna a pesar, com si dins hi hagués alguna cosa que no només són llibres. Quan deixa la motxilla a terra es sent una mica millor, com més lleuger, però només al cos, el seu interior continua pesant.

Respira profundament, tal i com li han ensenyat, inspira, aguanta i finalment expira, ho repeteix unes quantes vegades i a poc a poc el cos se li va calmant.

Tot i això, aquella sensació estranya encara no desapareix, com si algú l’estigués mirant.

Torna a mirar per la finestra, aquesta vegada més encuriosit i observa cada raconet, cada cantonada del pati, fins i tot observa detalladament les ombres dels tests de floretes que hi té plantades la seva mare, però no veu res de l’altre món. Té una sensació que no sap explicar.

Decideix anar a la seva habitació, passa pel passadís fent passetes petites, com sempre. Quan entra a la seva habitació tanca la porta lentament i s’estira al llit observant que és el que l’envolta, això el relaxa una miqueta.

Segueix sent un espai seu: els llibres desordenats, la roba tirada per damunt de l’escriptori i la foto d’ell de quan era petit penjada a la paret i torta.

Se li altera el cos una altra vegada, és com un record que vol sortir, però no pot, com si estigués prohibit el pas, tanca els ulls i se li projecta una imatge: un passadís llarg, blanc, amb molta llum i al final, una porta oberta amb una persona que el crida pel seu nom. Obre els ulls i respira fons, no entén què ha passat i no recorda aquell lloc, però li sembla molt familiar.

Vol oblidar tot el que ha passat però, per una altra part, pensa que això és important, que potser està recordant alguna cosa.

S’estira al llit i mira al sostre, el rellotge es segueix sentint i la nit continua, pensa molt i al seu cap hi apareix la consulta, com s’ha sentit escoltat per primer cop, aquella sensació encara la té per això igual pot suportar una mica més la por, perquè la por encara hi és. Però ja no és l'única cosa, també té molta curiositat i ganes d’entendre que li està passant.

A fora el vent bufa més fort i el soroll l’espanta, gira a mira cap a la finestra i durant un moment sembla que torna a veure una altra ombra, però res, de seguida desapareix, no sap que està passant, si realment passa tot això o s’està tornant boig i es queda mirant per la finestra molta estona per observar si torna a aparèixer, però res, no torna a passar.

Finalment, torna al llit i al tancar els ulls els records tornen, però aquesta vegada no és només un passadís, també és una sala, hi ha cadires, pantalles i persones amb bates blanques, sent que algú li repeteix que no tingui por i que tot anirà bé.

Però quan obre els ulls, segueix a la seva habitació, el cor li batega molt ràpid, sap que el que li està passant no és normal i per primera vegada es planteja que potser la seva vida no és només el que recorda sinó que potser hi ha coses que ha oblidat o parts d’ell que encara no ha descobert, però té molta por, aquella ombra, aquell record, aquella sensació… tot està connectat.

Però això no ha fet més que començar.