Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



El sofà és dur quan s’hi asseu, però després va agafant forma, però tot i així ell no hi està còmode, no sap com posar-se. Es deixa la motxilla sobre les cames, com si li servís per protegir-se. La sala fa olor de productes de neteja i a cafè i a la paret el rellotge no para d’avançar i cada “tic-tac” li ressona al cap.



Tot el que passa al seu voltant ho sent ressonant dins el seu cap, cada passa que fan les persones, com mouen les cadires i les veus de fons. És com si el món fos per a ell molest i no se sentia en pau ni podia descansar, se sent malament amb la sensació que no importa gaire i li dona la sensació que el que pensa i el que diu mai arriba enlloc.



A l’escola se sent igual, camina pels passadissos plens de gent, però ningú l’espera i tothom fa com si no el veiés, les mirades passen de llarg, ningú comparteix les rialles amb ell i a vegades, com si no fos prou, l’empenyen, no prou fort perquè es noti, però prou perquè per dins l'afecti.



Es recolza al sofà i tanca els ulls un moment, respira fons i… recorda que cada matí, a casa, la cuina i la cafetera fent soroll i la seva mare dient repetidament que esmorzi que sinó farà tard, però tot dient-li d’esquenes, mai el mira. Ell, gairebé mai menja de bon matí i no és que no tingui gana, és que simplement té un nus al coll amb ganes de plorar que això impedeix que tingui ganes de menjar i provoca que ell pugui expressar els seus sentiments i emocions obertament.

Al passadís s'obre i es tanca la porta tota l’estona, algú mou la cadira i la infermera passa ràpid cap a la consulta amb la seva carpeteta i informes sota el braç. Ell sap perfectament que ha vingut a que el mirin, però és la cosa que més odia, ja que per ell és un dels molts traumes que té.



La por l’acompanya a tot arreu, a l’escola, a casa i ara aquí, a la consulta. Té por de que no el creguin, por de que es pensin que exagera, que com se sent no és important.

La gent va entrant i sortint de la sala, però ell no deixa de mirar el rellotge, amb ganes de què comenci i acabi ja el moment, cada “tic-tac” li recorda que el temps va passant i ell no millora, segueix amb el mateix sentiment. I és pregunta si realment algú algun dia es preocuparà per ell.



La motxilla ja li comença a pesar, no només per els llibres que hi porta, sinó per tots els sentiments que hi tanca a dins: tots els dies en els que no ha expressat tot el que sent, les coses que s’ha callat, les rialles que l’han exclòs… Ho carrega cada dia i sembla que ningú ho noti, cada minut passat li costa més d’aguantar.



A la sala també hi ha d’altres persones, i sembla que cadascú té el seu món, miren el mòbil, etc. Mentre ell només espera, per a solucionar el seu problema.



Pensa en tot, en l’escola, els passadissos llarguíssims i els armariets que fan sorollet. Recorda que el dia anterior, un company a l’hora del pati el va empènyer, i no va ser molt fort, però per les esquenes sentia com anava rient-se’n d’ell amb els seus altres companys. Cada dia és igual, intenta no cridar l’atenció, passar per desapercebut i que ningú es fixi amb ell ni li facin mal, però mai funciona.



S’acosta l’hora de la consulta, s’aixeca amb la motxilla ben carregada, camina pel passadís amb passets petits perquè està molt nerviós, els sorolls que li ressonen dins del cap l’atabalen i… finalment arriba a la porta de la consulta, respira fons abans d’entrar, té moltíssima por de que no l’entenguin, té por de que tot empitjori.

La sala és molt petiteta, hi ha només una tauleta i dues cadires, la infermera el mira amb calma, sense presses i sense atabalar-se i ell se sent estrany però una miqueta més tranquil.



S’asseu i deixa la motxilla al terra, per fi hi ha un silenci que no fa mal, que no l’incomoda.



Ell continua pensant en l’escola, en els seus companys i en què se sent invisible, però ara hi ha una petita diferència, no està sol i algú l’escolta. Tanca els ulls un moment, i per fi nota que alguna cosa dins seu torna a mig funcionar, potser no és tan invisible com ell es pensa, és el primer com en molt temps que sent que potser importa, encara que només sigui ara i aquí.