Està assegut, amb les mans sobre les cames, mirant la taula de davant seu, la motxilla pesa molt i també li pesa la por que porta dins, però hi ha silenci, un silenci que no fa mal i que li deixa respirar una mica.

Pensa en l’escola, en els passadissos plens de gent que passa sense mirar-lo, les rialles que no són per a ell i les empentes petites que fan mal igual. Cada cop que hi pensa, se sent més petit, com si hagués de fer-se invisible per no molestar.

Però aquí, a la sala, és diferent, ningú no el pressiona, ningú no el jutja. Només hi és. I això el calma una mica. És com si alguna cosa dins seu pogués respirar.

Mira per la finestra, la llum que entra li recorda que hi ha un lloc fora d’aquí. I que ell també hi és, encara que sigui només ara.

Recorda casa seva: la cuina, la cafetera, els crits que li diuen que esmorzi, però que mai el miren. Sempre se sent com si no importés. El nus al coll no el deixa menjar gaire i no pot parlar ni dir el que sent. Però avui, per primera vegada, hi ha una pausa, finalment algú l’ha escoltat. I això fa que tot sigui una mica més fàcil d’aguantar.

Els sorolls del passadís, els passos, portes que s’obren i es tanquen, una cadira que sempre que hi seu fa soroll. Tot això abans l’afectava molt i ara només recorda que hi ha un món fora i que ell també hi és i no és només un cos que camina sinó que és una persona que existeix.

La por encara hi és, però ara també hi ha una mica d’ànims. Una sensació que pot existir sense fer mal a ningú i pensant que potser hi ha llocs on l’invisible es pot veure, encara que sigui en silenci.

Respira fons i nota que la respiració comença a ser més normal. Els records i el dolor del passat troben un lloc dins seu sense fer-li mal de cop. Lentament, però amb seguretat.

Quan surt de la consulta, el sol ja s’amaga. La motxilla pesa, però ja no tant. No és només càrrega, és tot el que porta dins: tristesa, por, se sent sol… però també amb una mica de tranquil·litat que ha aconseguit en aquesta teràpia. Camina a poc a poc, com sempre, però ara amb una mica més de ganes i veient una miqueta de llum a la foscor.

Torna a casa, on normalment no hi estava còmode, les parets eren lletges i els mobles molt antics. Sovint la mare el crida i hi han sorolls a l’exterior. No hi ha lloc segur, només racons on ell intenta passar desapercebut, però avui tot sona diferent. Hi ha una xispeta dins seu que recorda que existeix i que algú almenys una estona l’ha escoltat.

S’asseu a la cuina, tot sembla igual, però ell ja no és igual. Hi ha un lloc dins seu que per fi s’ha obert això, encara que ningú més ho vegi, el fa sentir una mica més bé i viu.

Es recolza a la finestra, tanca els ulls un moment i respira. La por encara hi és, però ja no és superior a ell. Hi ha silenci, hi ha llum i per fi hi és ell, encara que sigui petit, encara que sigui invisible per a molts, però visible per a si mateix i això ja és suficient.

Però quan obre els ulls, veu alguna cosa estranya al pati de casa, és com una ombra que no hauria d’estar allà, que no és ni un gat ni un gos, tampoc és cap veí que conegui. Es queda quiet, sense respirar, mirant com es mou lentament, com si l’estigués esperant.

El cor li comença a bategar més ràpid. No sap què és, ni què vol, si ha de cridar ni que fer. Però alguna cosa dins seu li diu que no pot mirar cap a una altra banda li genera por però a la vegada molta intriga. Aquella ombra sembla que el coneix.

Se li posen els pèls de punta i es queda ben paralitzat, ell té moltes ganes de sortir corrents però en voler fugir els peus no li arrenquen I just quan es prepara per moure’s, desapareix. Com si mai hi hagués sigut.

Es queda immòbil, preguntant-se si tot això és real o si només és l’inici d’alguna cosa nova que espera per passar.