Durant els dies següents vam començar a observar amb més atenció tot el que passava al casalici. Jo intentava actuar amb normalitat, fent les meues tasques com sempre: netejar els passadissos llargs i silenciosos, ajudar a preparar els àpats i assegurar-me que tot estiguera perfecte abans que la senyora Winchester apareguera. Però, per dins, no podia deixar de pensar en aquella veu greu que m’havia agafat el telèfon feia uns dies. Aquell record tornava una vegada i una altra al meu cap, com si volguera advertir-me que darrere de la tranquil·litat de la casa hi havia alguna cosa que encara no enteníem.

Una vesprada, mentre la senyora Winchester estava fora, la cuinera va vindre ràpidament cap a mi amb un paper a la mà. Caminava de pressa pel passadís i mirava cap als costats, com si tinguera por que algú ens poguera escoltar.

—He trobat això a la paperera del despatx —em va dir en veu baixa, gairebé xiuxiuejant.

Era un tros de paper trencat, arrugat i amb les vores esquinçades, però encara es podia llegir part d’un missatge escrit en anglès. Ens vam asseure a la taula de la cuina i durant una bona estona vam intentar entendre què deia exactament aquell paperet. Algunes paraules estaven incompletes, però a poc a poc vam aconseguir reconstruir part del missatge. Parlava d’una reunió i mencionava clarament Alemanya i una data molt pròxima.

En aquell moment vam començar a unir les diferents pistes que havíem recollit al llarg de tota la nostra investigació: la trucada misteriosa, la visita d’aquella dona desconeguda i ara aquell missatge estrany. Del que estàvem ben segures era que alguna cosa important estava a punt de succeir.

Aquell dia, la casa estava estranyament tranquil·la. Els rellotges semblaven sonar més forts del normal i els passadissos, habitualment plens d’activitat, estaven buits. A la nit vaig veure com la senyora Winchester es preparava per eixir. Portava un vestit elegant de color fosc, el mateix collar de perles que havia dut a la festa i semblava molt nerviosa. Caminava pel vestíbul amb passos ràpids i mirava el rellotge constantment, com si tinguera pressa.

Quan va eixir de casa, la curiositat se’m va apoderar i, sense fer soroll, vaig mirar per la finestra del passadís. Un cotxe negre estava aparcat davant de la casa. Les llums il·luminaven lleugerament l’interior i, quan vaig mirar amb més atenció, vaig veure que dins hi havia la dona misteriosa.

Sense pensar-m’ho massa, li ho vaig contar a la cuinera. Al principi es va quedar en silenci, però finalment vam decidir seguir-les a certa distància amb el cotxe del xòfer, que aquella nit no treballava. Sabíem que era arriscat, però la curiositat era més forta que la por.

Després de conduir durant una llarga estona per carreteres fosques i gairebé buides, van arribar a un hotel molt luxós a les afores de la ciutat. Les llums de l’edifici brillaven amb intensitat i tot semblava molt exclusiu. Nosaltres ens vam quedar fora, aparcades a certa distància, observant amb atenció.

Al cap d’uns minuts vam veure que la senyora Winchester i la dona misteriosa parlaven amb un home alt que semblava estranger. Vestia un abric llarg i tenia una postura molt seriosa. Quan es va girar lleugerament cap on estàvem nosaltres amagades, vaig reconèixer immediatament la veu que havia escoltat per telèfon.

Era ell.

La conversa semblava molt tensa. Feien molts gestos amb les mans i semblava que discutien. De tant en tant miraven al seu voltant, com si tingueren por que algú els estiguera observant. Finalment, l’home va donar un sobre a la dona misteriosa i aquesta li’l va passar a la senyora Winchester. Tot va passar molt ràpid, però es podia notar que aquell sobre era molt important.

Quan les dues dones van marxar, l’home es va quedar sol a la porta de l’hotel amb un aspecte cansat i trist, com si aquell moment haguera sigut el final d’alguna cosa molt llarga. En aquell moment va mirar directament cap a nosaltres, com si sabera que estàvem allí. Em vaig quedar completament paralitzada. La cuinera, sense dir res, va engegar el cotxe immediatament i vam tornar cap a casa sense pronunciar ni una sola paraula durant tot el camí.

L’endemà tot semblava normal, com si res haguera passat. El sol entrava pels finestrals del casalici i els criats feien les seues tasques com sempre. La senyora Winchester es comportava amb la mateixa elegància i tranquil·litat de sempre, parlant amb un somriure i movent-se per la casa amb la seguretat habitual.

Però aquella mateixa vesprada tot va canviar quan ens va citar a les set i mitja a la cuina. Quan vam arribar, ja estava asseguda a la taula. Ens va mirar amb una expressió molt seriosa.

—Sé que heu estat investigant —va dir tranquil·lament.

El meu cor va començar a bategar molt fort i em vaig posar molt nerviosa. Vaig pensar que potser ens faria fora de la casa o que s’enfadaria molt amb nosaltres. Però, sorprenentment, ella no semblava enfadada.

—El passat és complicat —va continuar—. Quan era jove, vaig formar part d’un negoci que no va acabar bé. Aquella dona i aquell home són les últimes persones que encara estan relacionades amb aquell negoci.

Ens va mirar fixament durant uns segons que em van semblar eterns.

—Ara tot està resolt. Però el que heu vist i sentit ha de quedar dins d’aquesta casa.

La cuinera i jo ens vam mirar en silenci. Encara estàvem intentant entendre tot el que ens acabava de confessar. Finalment, després d’uns segons, vam assentir amb el cap.

Des d’aquell dia mai més es va tornar a parlar del tema. La dona misteriosa no va tornar a aparèixer i tampoc vaig tornar a rebre cap trucada d’Alemanya. La vida al casalici va continuar com sempre: festes elegants, convidats importants i la perfecció aparent de la senyora Winchester.

Però jo sabia una cosa que la resta de la gent desconeixia.

Darrere d’aquella vida luxosa i perfecta, s’amagava un passat ple de secrets. I encara que tot semblava tranquil, jo tenia la sensació que alguns misteris mai desapareixen del tot.