Els minuts passaven i no hi havia rastre d’en Whitmore. El tracte que havia rebut de la seva presumpta dona m’havia deixat quasi marejada, les mirades de fit a fit s’allargaven.
Finalment, una figura familiar va aparèixer.
Deuria haver-li explicat la dona que havia estat amb mi.
Tenia un aspecte cansat, semblava no haver descansat bé en uns quants dies. També quan es va presentar per anunciar que el viatge s’havia cancel·lat. Cada vegada tenia els cabells més blancs, no era un home gaire gran.
Anava ben vestit; amb un vestit (avui de color beix), una corbata blau marí i les sabates Oxford. Duia una carpeta, amb documents prou importants.
-Gràcies per acceptar la meva citació, Agnès - va dir, amb un somriure afectuós - . No tenia previst veure't tan aviat.
Vaig percebre que no es trobava bé.
Milers de pensaments, però: Quan arribarien la Nina i en Mark?
-Eh.. Sí. Sí, disculpa’m. No hauria d’haver vingut.
Podria excusar-me d’alguna manera afegint que les sensacions que em van recórrer al llegir el nom de la meva mare vaig sentir curiositat - vaig contestar de pressa.
- No cal que et posis nerviosa - va dir - . Parlem tu i jo amb sinceritat - em va agafar suaument de la mà, assumint que ho feia per rebaixar el neguit.
No sabia què respondre i vaig somriure.
Ens vam quedar en contacte verídic uns segons, fins que va intervenir:
- Agnès, hi ha coses que has de saber… Però primer i si et sembla bé, m’agradaria explicar-te com era la teva mare a l’institut.
Vaig assentir.
Tot era molt estrany. Havia de quedar-me a casa si cap dels dos hi era. I encara menys sortir amb un company d’en Mark.
-La teva mare era molt atractiva i agradada, Agnès. Tenia molts amics. Però hi parlava molt amb en Mark. Tenien un vincle afectiu, però les coses van acabar malament… - No sabia com qualificar-ho.
- Per què dius això? - vaig preguntar - Ells dos? - A què et refereixes amb això?
Cada vegada estava més nerviosa.
- Sí. Potser sembla difícil de creure, però tot té més relació del que podries pensar - va dir, mirant-me.
Vaig assentir.
- Ens remuntem al juny de 1997, a l’institut…
···
Quan va acabar la història em vaig quedar paralitzada. Com podia ser això? En Mark s’havia obsessionat amb la meva mare; l’havia assassinada i a més, en Whitmore estava al cas dels crims. Com fas això a algú que has estimat?
Em va baixar la pressió i vaig caure desmaiada a terra.
- Agnès? Agnès, et trobes bé? - va dir en Whitmore, preocupat, mentre se m’enfosquia la vista
···
Quan vaig sortir de casa d’en Màrius, em va acomiadar amb un petó a la galta.
Era estrany admetre que havia sentit una connexió.
L’aire fred em colpejava la cara, just el que necessitava. Per fi, després de tants anys ho sabia tot amb detall. Havia arribat l’hora de destapar-ho tot.
Vaig conduir amb les mans fermes al volant. Sense música ni cap pensament dispers. Ara sent consicent de què ho coneixia tot, ja no podia fer veure que no passava res.
Quan vaig arribar a casa, la llum del despatx era l’única encesa, però no hi havia cap cotxe, em va semblar estrany.
- Agnès - va dir la Nina, des del menjador. No vaig tenir temps de deixar les claus - . Has tornat molt tard.
De la manera més i ràpida i improvisada vaig esmentar una excusa:
- Estava passejant per la platja - vaig murmurar, apropant-me a la zona on es trobava.
- No m’agrada que em menteixin a la meva cara, Angès - va dir amb suavitat - Més encara quan he fet lo suficient per protegir segons quines persones.
La respiració se'm va accelerar.
- De qui parles? - vaig preguntar.
Va somriure, però ja no amb aquella innocència i amabilitat que mostrava sempre.
- La teva mare, per exemple.
El cor em va frenar per un moment. Coneix qui sóc.
- Des de quan ho has sabut? - tenia un fil de veu.
- Des de que vas aparèixer per la porta - secament parlant, ja no hi havia amabilitat en les seves paraules - és fàcil adonar se'n quan ets igual que ella. Amb el cabell ros, els ulls grans i clars i el mateix somriure forçat.
Era massa informació per processar. La ira anava augmentant per segons.
- Tu ets responsable de l’assassinat? Vas ajudar a matar-la?
Va sospirar de manera avorrida, com si les meves paraules no tinguessin cap tipus d’afecte.
- Tampoc cal ser dramàtiques. Ella va prendre les seves decisions, i nosaltres les nostres. Només ens vam encarregar de que tot no s’embrutés més del compte - amb la major despreocupació que havia vist mai, va dir totes i cada una de les paraules.
- La vas tapar - vaig escupir - vas ser còmplice d’un assassinat - anava respirant amb dificultat - Però, quin és el teu problema!
Abans d’afegir més, la porta principal es va obrir amb força, d’on va sortir res més que el que faltava.
- Es pot saber què està passant a aquí?! - va exclamar en Mark. Vermell. Desencaixat - S’escolta tot des de fora!
- Ho sap, tot - va comentar la Nina, sense mirar-lo - . Vas venir aquí amb un propòsit, oi? - ara semblava enfadada.
- Em vas contractar amb un propòsit, també? - vaig replicar. Quina falsedat amagaven totes les seves paraules.
En Mark va tornar la seva mirada en mi, i es va riure àgriament.
- T’ha explicat històries? - tenia un somriure nerviós, pero mantenia una figura autoritària - Sempre ha estat bona fent-se la víctima.
- No tornis a parlar de la meva mare, mai - vaig escupir enfurismada - . Aquí l’únic paper de víctima el tens tu - ara tremolava, tenia por. Cap d’aquestes era major que l’orgull que tenia d’estar aqui posada.
- Si no hagués entrat on no li tocava, seguiria viva! - va cridar.
Silenci.
Es va adonar del que havia dit, però ja era massa tard.
Vaig aixecar el mòbil, encara gravant. A la Nina se li va desencaixar la maixella.
- Agnès, dona’m el telèfon - va dir molt lentament en Mark.
- No.
No hi havia més resposta, no tenien escapatòria. Finalment havia arribat el dia.
- La parella perfecta generant dels escàndols més grans del poble - vaig sospirar sorpresament, amb ironia - . Què creieu que dirà la gent?
La Nina es va riure i es va apropar,
- Res. La policia no sabrà res - va expressar.
Durant uns segons ningú es va moure. A continuació, la sirena va començar a ressonar pel carrer, cada cop més a prop.
- Què has fet, Agnès? - va girar lentament el seu cap. Es va apropar a la finestra, i en retirar lleugerament la cortina, va veure quatre policies sortint ràpidament dels vehicles.
Tot va succeir molt ràpidament. La Nina va intentar avançar-se, pero dos agents es van aproximar, creuat la porta.
No vaig mirar el moment que els hi van col·locar les manilles, no ho necessitava.
Quan els van fer sortir, en Mark va mirar per últim cop. Ja no semblava poderós, sino cansat.
La porta es va tancar darrere seu, i amb això alguna cosa dins meu també va acabar.
<div style=""text-align:" center;"="">···
Més tard em vaig retrobar amb en Màrius, així és com havíem quedat. Guardaria la gravació pel moment del judici, que seria d'aquí uns mesos.
Vam decidir veure’ns amb calma, explorar el que pogués sorgir entre nosaltres; ell encara afrontava un divorci, jo aprenia a viure amb la veritat.
Tot tornava a començar de nou.
