21 de febrer del 2026, Port Hampstead
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
L’angoixa del moment em superava. Tenia els ulls clavats al rellotge, amb l’esperança de poder acabar aquella inusual conversa.
No m’interessava la feina, tampoc el que m’havia estat explicant, només volia descobrir la veritat.
Però una estranya sol·licitud em va fer sortir dels meus pensaments, la Nina va destacar una sèrie de restriccions que hauria de seguir per la meva pròpia seguretat, extreta d’una complexa llista que ocupava deu planes, la qual no em va deixar indiferent.
17 d’octubre del 2006, Port Hampstead; el dia que va començar tot.
Era una tarda càlida, la llum del sol es filtrava pobrament per la persiana mig trencada de la cuina. A casa l'únic que se sentia era l'estranyament reconfortantsoroll que provenia de l’antiga nevera. Però tot es va veure interromput per un fort estrèpit. El pare havia tornat embriagat com cada dia, des que la mare va morir, no havia fet res més que beure. Era tard i no tenia ganes de sentir-lo escridassar i queixar-se per mínimes coses, així que, ràpidament vaig agafar el poc sopar que havia pogut preparar i vaig córrer cap a la meva habitació.
Aquella nit els somnis van tornar. L’únic que veia era aquella casa, aquell home, i el record del meu pare afectat pel fet succeït. Tothom va decidir creure que havia sigut un suïcidi. Però jo sabia que hi havia alguna cosa més. La culpa em menjava per dins. Les estranyes visions que constantment apareixien al meu cap m’havien portat a aquella mansió, on cossos estaven sent enterrats per un home ben vestit, però que amb una sola mirada, em va gelar la sang. La mare, amb l'única intenció de protegir-me, va aparèixer, i amb un últim alè em va dir “corre”.
···
Una veu em va fer orientar:
- Agnès? - va qüestionar preocupadament la Nina, esperant una resposta que no va ser inmediata.
L’habitació es va quedar en silenci.
- Sí? Sí. Perdona - vaig respondre, amb un fil de veu - Diguen-me - falsejant un somriure.
- T’estava preguntant si estaves d’acord amb ensenyar-te la teva habitació, per poder acomodar-te - va dir amablement.
- Sí, sí. D’acord. Em sembla perfecte - vaig expressar amb inquietud.
Els nervis augmentaven a mesura que recorríem el passadís, però res va igualar-se amb l’instant que ens vam creuar amb un retrat, prou gran com per intimidar a qualsevol que se l'ensopegués. Un sentiment d’esgarrifarçe em va recórrer el cos, sent més conscient que mai de la realitat de la meva visita. Aquesta casa amagava alguna cosa.
La casa es trobava en estat silenciós, només se sentien les nostres passes a mesura que ascendíem al pis superior.
La Nina em va ensenyar la meva habitació, situada a l’inici del passadís. Un espai suficient ample per una persona. Amb una finestra que donava al jardí interior, a plena vista a la casa dels veïns. Un llit individual, projectat contra la paret dreta, que estava lleugerament inclinada. A l’altre espai, se situava un armari, que feia de pont per l’escriptori.
-Doncs bé, aquí és l’habitació. L’hem intentadat adaptar a una estètica minimalista.
Esperem que sigui del teu encant i puguis estar còmode - Va comentar la Nina. Recorrent amb els ulls l’habitació.
- Gràcies - vaig respondre a l’instant i, dubtosament vaig preguntar;
- Podria fer ús del servei?
La Nina va girar el cap en la meva direcció, i en fer contacte es van aclucar lleugerament els seus ulls.
- És clar que sí! Perdona que no t’ho hagi comentat - va fer una petita pausa - El servei, el trobaràs a la tercera porta a la dreta. Et deixo temps perquè t’instal·lis i puguis habituar-t’hi, i sobretot, recorda el llistat de normes - Va remarcar, amb uns ulls que volien expressar emocions que no acabava d’entendre.
Per un moment es va quedar pensant, i semblava que volia afegir alguna cosa a la conversa, però finalment va deixar l’habitació.
Era difícil acostumar-s’hi, però aquesta serà la meva realitat. No hi era aquí per la feina sinó per fer justícia el nom de la meva mare.
···
Em vaig llevar amb els cabells fets un desastre. Seguidament, em vaig dirigir a mirar l’hora; les 7:30 h. Perfecte, vaig pensar.
Em vaig disposar a prendre una dutxa.
Mentre l’aigua recorria la meva pell, no deixava de pensar en com faria per desemmascarar aquell monstre, fent que tothom pogués veure la crua realitat.
Quan vaig acabar, em vaig maquillar, res exagerat, però suficient com per dissimular el cansament que em consumia. Els rajos de sol que provenien directes del pati m’havien llevat més d'hora del que m’hagués agradat.
L’uniforme que havia de portar era senzill, una faldilla a l’altura dels genolls i una camisa blanca, en la qual vaig deixar un parell de botons oberts a la part superior.
Mentre baixava les escales i em pentinava els cabells amb els dits, una presència intimidant a gran distància es va presentar per la porta.
Dos homes ben vestits, amb peces de roba sospitosament cares es van anar apropant, despistadament i xerrant entre ells, del finançament d’una empresa vaig poder sentir.
Bum.
L’home de la dreta deuria fer més d’1,80. Tenia els cabells completament grisosos, i la barba lleugerament crescuda. Portava un vestit color crema, amb una corbata de ratlles fines i unes sabates Oxford negres.
L’home de l’esquerra no era gaire diferent, amb els cabells grisosos, on destacava alguna metxa castanya i, al contrari de l’altre home, la barba curta, de pocs dies. A diferència, aquest duia un vestit blau marí, amb una camisa blanca i corbata del mateix color.
Bum.
- Ha estat un plaer, Whitmore - va finalitzar aquest, amb un somriure discret i donant-li la mà.
- Igualment, Mark - va respondre aquest - ens veiem a la propera reunió a Tòquio doncs.
Em vaig sobtar que portava posicionada en el mateix lloc massa estona i havia de moure’m.
Nerviosament, vaig decidir anar cap a la cuina, a preparar l’esmorzar de la Nina, que no trigaria molt a llevar-se.
Alguna cosa se sentia diferent.
Bum.
No vaig poder evitar passar per davant d’ells, on vaig sentir una mirada de reüll que em seguia. Ho vaig tornar a sentir.
Bum.
La porta es va tancar, la casa es va quedar en silenci, i una veu el va interrompre;
- Encantat de veure’ns de nou, Agnès.
Vaig fer un sobresalt d’aire, obrint molt els ulls.
Era ell.
