10 d’octubre del 2006, Port Hampstead

Els ocellets cantaven, se sentien riures, la mare em perseguia per tot el jardí. Estàvem jugant a tocar i parar, fins que la mare va sentir com vibrava el telèfon.

- Dona’m un segon, bonica - va comentar. Era una dona esvelta, amb els cabells rossos i un somriure que il·luminava l’espai - queda’t jugant per aquí - tot seguit, va acceptar la trucada.

Els minuts anaven passant, mentre jo repetia la cançó que ens havien ensenyat avui a l’escola. En Flock, el gos dels veïns va aparèixer ràpidament al meu jardí. De sobte va marxar, corrents cap a una altra direcció. Em vaig disposar a seguir-lo.

- Agnès! - vaig sentir que cridaven darrere meu - vine cap al pati! És hora de berenar i el teu pare és a punt d’arribar!

De reüll vaig poder apreciar la mare, a fora del jardí, esperant que tornés. Ignorant les ordres, vaig seguir rient i corrents fins que em vaig adonar que en Flock ja no hi era.

En aixecar el cap em vaig trobar amb una casa molt més gran i elegant que la meva, un pati molt més net i un servei domèstic.

Em vaig quedar molt impressionada, mai havia vist una casa com aquella. La curiositat em va irradiar quan vaig envair el recinte. Fàcilment em vaig endinsar a l’interior. Quan hi era dins els nervis em van recórrer, potser no seria el millor que fos aquí. Hauria d’haver fet cas a la mare?





El record era borrós, però havia de ser-ho, no ho dubtava pas.

El meu cor bategava amb força i intensitat; tot pesava.

En l’aire es respirava tensió, incomoditat i el desig que no fos real.

Vaig sospirar un últim cop, abans d’afrontar la realitat dels meus dies; una convivència perillosa, que em desafiava i suposava destapar un assassinat amb deu anys d’història.

Em vaig donar la volta, i vaig veure el mig somriure amb el qual em rebia, mentre es fregava les mans, amb una aparença d’intimidació i poder, que em feia sentir petita. Com si ell fos un animal i jo la seva presa.

- Allunya’t de mi - vaig replicar, intentant convèncer-me que no sentia por.

Va inspirar, mantenint l’aspecte anterior, abans de comentar:

- Així no funcionarà, Agnès - va negar amb el cap - hem de saber oblidar el passat - va dir, amb la major calma i compostura possible.

- No tinc intenció d’establir cap relació amb tu - pràcticament escupint-lo - no t’apropis a mi.

Finalitzant la conversa, vaig sentir la seva mirada recorrent-me mentre em disposava a marxar i començar a realitzar les meves tasques.

Em vaig afanyar, seguidament vaig obrir la finestra, amb fatiga de voler respirar aire pur.

Havia sobreviscut a la meva primera interacció amb l’home que havia acabat amb la meva mare. Ara ho veig tot clar.

El dia va transcòrrer amb tranquil·litat.

El sol es començà a pondre i jo em dedicava a remullar les plantes del jardí. Estava una mica inquieta. Era el meu primer dia de feina en aquella casa. Hauria passat tot el dia pensant, això m’esgotava. Devia conèixer la Nina tot això? Seria ella igual? Estava en perill?

Whitmore es va presentar per segon cop, va deixar el cotxe i va anar cap al porxo, on l’esperava en Mark.

-Tinc males notícies, Mark - va dir, mentre s’asseien als seients amb una copa a la mà - . Els inversors de Tòquio han trucat; han cancel·lat el viatge.

Whitmore va mantenir la seva compostura, tot i semblar exhaustat. Tenia aparença d’haver estat en moviment continu tot el dia i, fins i tot, de no haver tancat l’ull a la nit.

En Mark va expirar profundament. Enfurismat seria l’estat en què es trobava.

- Què impedeix anar a Tòquio? - amb un lleu sarcasme, va preguntar.

- No ens han especificat res. Un error de càlcul, puc suposar. Demanen disculpes i esperen que el podem realitzar tan aviat com sigui possible - va respondre en Whitmore, mentre feia un glop a la beguda.

Es va expressar fent un gest de frustració. Per què tan important era aquell viatge?

Aquesta actitud va ser substituïda per un mig somriure a la vegada que expirava, cansat.

Va buidar la copa d’un glop, abans d’afegir:

- T’hauràs de quedar uns dies a la ciutat, Whitmore. Va bé? - qüestionant de manera afirmativa, com si només hi hagués una resposta vàlida, aquest es va quedar sorprès.

- Si? - va respondre, dubtós - Sí. Escolta, hauria de parlar amb l’ Elisa - vaig suposar que aquesta noia seria la seva dona.

- És clar. Quan sàpigues alguna cosa em dius. Casa meva és casa teva, amic - amb això, es van abraçar amb les mans i Whitmore va sortir direcció el seu cotxe.

Va caminar molt a prop d’on jo em trobava, i en aixecar la vista, vam connectar. Per què sentia que ja ens havíem vist? Pot ser que ell també ho veiés així?

De manera inesperada, va llençar un paper que, en agafar amb la major sorpresa, era una nota.

Vam fer contacte visual per últim cop, abans de decidir que la meva feina ja havia finalitzat.



Direcció a l’entrada, en Mark em va frenar:

- Se m’ha acabat la copa - va dir, posant-la al davant per tal que la tornés a omplir.

La moderació, tant de paraules com en expressió facial que desprenia en aquell moment era quasi desconcertant.

De manera breu, vaig realitzar el que m’havia demanat. Sense ganes.

Després, em vaig dirigir a l’habitació.

Un cop allà, vaig desplegar el paper que havia guardat a la butxaca davantera de l’uniforme.

“c. Strater Einstein, 71 - 10 anys Celine.

23 de febrer, 16:00h. Pregunta per Màrius”

Els meus ulls es van obrir. Celine era la meva mare. Pot ser ell em podria ajudar?

Hauria estat còmplice de l’assassinat? Em feia massa preguntes, amb l’esperança de conèixer la resposta. Però, em preocupava què hauria de dir per aconseguir la tarda lliure. Podria escapar-me? A aquella hora no hi són a casa.

El dia següent va ser tranquil. Tant la Nina com en Mark havien decidit passar-lo fora com a parella, per desconnectar i aquests fets menys rellevants. Tenint aquesta ocasió davant, m’ho vaig prendre com una manera de descansar i prendre nota del que voldria preguntar-li a en Whitmore, o Màrius, ja desconeixia per complet.

Vaig arribar a les 15:00 i amb els majors nervis del món, vaig decidir que no arribaria a demà per reunir-me amb ell, hauria de ser ara.

Després d’encoratjar-me, em vaig conduir a la ubicació citada a la nota, acompanyada del meu estimat Mercedes-Benz Classe C del 2004, heretat de l’estimada tieta Lidia. Aquest havia estat el meu company en moments on l’única solució que visualitzava per als meus problemes era agafar el cotxe i marxar lluny. Ja fa 5 anys que el tinc, i espero que en siguin molts més.

En arribar-hi, havia pogut observar que se situava als afores del que vaig creure el poble, tot i no recordar haver estat aquí, més aviat al camp. Se’m va presentar una caseta elegant i acollidora, d’estil tradicional, però que no se sortia dels cànons actuals. Aquesta vista, amb el seu prat darrere, una posta de sol d’insomni i tranquilitat al carrer creava un refugi càlid i atemporal.

Sense dubtar-ho pas, vaig aparcar el cotxe just davant per sortir. Mentre m’endinsava pel jardí, anava fixant la meva mirada en els voltants. Era un carrer amb casetes de la mateixa estètica, els jardins ben tallats i alguna piscina. La gent hi era fora, però no es mostrava escandalosa. Els veïns se saludaven i s’aturaven a parlar. Generalment matrimonis grans, amb la visita dels nets.

Vaig colpejar suaument la porta. Al cap d’uns segons, interminables en aparença, va obrir-la una dona de mitjana edat. Devia ser la major sorpresa d’avui, tenint en compte que m’havia presentat sense avisar.

Per a la meva sorpresa, em va rebre amb un somriure.

- Hola. Et puc ajudar amb alguna cosa? - va preguntar.

Vaig percebre una certa confusió. Deuria ser la dona d’en Whitmore.

- Doncs… Sí, si us plau - vaig pausar - . Està en Màrius? - començava a dubtar si havia sigut una bona idea venir.

Deuria estar a casa? No se sentia a ningú més per darrere, ni de fons.

- Sí. És a casa - va respondre, sense estar segura. Cada cop tancava la porta més, hauria d’espavilar-me si volia respostes avui - . Perdona, qui ets?

- Em dic Agnès. El teu marit treballa per a en Mark, veritat? - desconeixia per complet què dir-li. No semblava estar convençuda.

- Eh… Suposo? Sí - no sabria expressar quina de les dues estava més desconcertada - La veritat és que el meu marit va deixar de treballar per en Mark fa un temps. Però entenc que em parles d’ell.

Un silenci es va formar, el temps se n’anava i havia de sortir amb informació.

- Havíem quedat demà just a aquesta hora per parlar de Celine, però la veritat és que no em podia esperar. Coneixes del que parlo? - res del que digués semblava deixar-la satisfeta. Va negar amb el cap.

Devia sentir que no marxaria fins obtenir el que volia, fet que la va dur a convidar-me a passar.

- En Màrius arribarà en breu - va afegir. En entrar, només s’hi veien caixes de mudança apilades a la zona del menjador. Deuria donar-se compte de que les havia notat - . Disculpa’m pel desordre, ara no és un bon moment.

A mode de resposta, vaig somriure. No hi havia res més a dir. Potser marxaven de casa.

Em va conduir per tot el passadís, fins enllaçar amb una habitació tancada. No ho descriuria com a despatx, tot i tenir prestatgeries plenes de llibres. Tenia un sofà acomodat al centre, amb una televisió als pocs metres.

- Pots esperar-te aquí fins que arribi, si us plau - va anomenar.

- Gràcies - vaig falsejar un somriure. Cap de les dues semblàvem del tot còmodes amb aquesta situació.