El pavelló poliesportiu de Salt era ple com no ho havia estat mai. Les grades s’emplenaven fins al punt en què no hi havia lloc ni per posar-se dempeus.
Es dividien en dues meitats separades per una escala de formigó. En una s’hi veien les vermelles bufandes i pancartes de l’afició del Girona, que havien vingut a veure el partit per tal de sortir guanyadors de la lliga. Mentre a l’altra banda, els familiars i amics de l’equip del Salt, ofegaven els crits del Girona amb l’eco dels seus tambors i el soroll de les seves trompetes.
La rivalitat entre els dos equips generava un ambient de tensió, on tothom faria el que fos per endur-se la victòria.
La xerrada de l’entrenador del Salt al vestidor havia motivat als jugadors de l’equip, menys l’Àlex, que tenia un dolor al cap molt més fort que altres vegades. No sabia per què aquell paràsit es mostrava més agressiu aquell dia, però segur que no significaria res de bo.
Mentre escalfava amb els seus companys a la cistella local, l’Àlex sentia els crits, però es mantenia al marge, intentant concentrar-se en el partit.
Quan en David, l’entrenador, els crida a la banqueta, anuncia els cinc jugadors que sortiran a pista:
— Vale nois, esteu a pista: Mario, Martí, Eric, Pau, i Àlex —l’Àlex se sorprèn en sentir el seu nom, mai havia sortit titular, fins ara.
S’asseu entre els companys amb els quals entrarà a pista, davant de l’entrenador.
— El Girona ha vingut aquí perquè creuen que ens poden guanyar. Venen a casa nostre. Necessito que us concentreu, que mireu a tota aquella gent que hi ha allà dalt— tot l’equip es gira cap a les grades, on veuen els seus amics i famílies, altres equips de la lliga (com els del Bescanó, els de l’Olot, o el Blanes) que busquen un lloc proper perquè se sentin els seus crits, mentre es reparteixen els tambors i trompetes— Tots ells han vingut perquè saben que podeu guanyar-los. Llavors, vull que recordeu tot el que hem estat entrenant aquesta temporada, que compartim la pilota, que ens animem en el errors que fem, i, sobretot, que recordeu perquè competim. Recordeu en Biel, que ell també us va acompanyar a l’inici d’aquesta temporada, i estic segur que li encantaria que penséssiu en ell en cada acció que feu.— Es miren entre ells, s’abracen entre ells, aleshores formen un cercle amb els braços, sense excloure a ningú, aixequen els braços al centre, i fan el seu crit: “Salt carda… Por!!!”.
Mentre els cinc titulars de cada equip surten a pista, el públic aplaudeix amb ganes, donant una eixordadora sortida als jugadors, perquè sentin que durant els quaranta minuts del partit ells seran allà, animant-los, acompanyant-los en cada acció.
A pista, els membres de cada equip deixen de costat la rivalitat i es donen les mans, desitjant-se un bon partit els uns als altres.
Els crits i aplaudiments es van apagant, emplenant el pavelló d’un silenci incòmode.
Les passes de l’àrbitre apropant-se ressonen dins del cap de l’Àlex. El dolor es torna més agut, però intenta ignorar-lo.
Mentre l’àrbitre es prepara per fer el salt inicial, espera uns segons a què la taula l’autoritzi per començar el partit.
Un cop la taula respon, l’àrbitre xiula per iniciar el partit.
El xiulet de l’àrbitre agita al paràsit.
Que es retorça dins seu, cridant d’agonia, fent que l’Àlex caigui a terra del dolor que li causa, convulsionant, amb els ulls en blanc.
Quan les grades se n’adonen, criden a l’àrbitre, aquest atura el partit i se li apropa. S’ajup per veure com es troba, però, de sobte, l'Àlex deixa de moure’s.
Els ploms salten al pavelló. Tot es queda negre, excepte les llums blanques d’emergència que il·luminen dèbilment la pista. La multitud comença a fer enrenou, espantats pel que acaba de succeir.
Quan en Mario pregunta: “On és l’Àlex?”, l’àrbitre s'adona que el cos del nen ja no hi és.
Aleshores, un dels llums s’apaga, després un altre, i un altre, reduint la visibilitat tant d'espectadors com de jugadors. Fins que es tornen a quedar en una negror absoluta.
Tothom es queda en silenci, fins que se sent un crit d’un dels jugadors, i seguit d’això un cop molt fort contra el parquet de la pista. Es posen nerviosos, i comencen a encendre les llanternes dels telèfons mòbils, per provar de veure què passa a pista.
Llavors, entre els comentaris d’alguns nens espantats, veuen un forma, un massa, que ve dirigida cap a ells, com si l’haguessin llençat amb una catapulta.
Aquesta s’estavella contra les escales de formigó que separen les grades.
Una mare hi enfoca la seva llanterna, i veu que, aquella massa, és un dels jugadors del Girona, massa deformat per reconeixe’l, que deixa anar un rajolí de sang que descendeix per les escales. En veure això, no li surt cap crit, es queda sense veu, emmudida davant del que està veient.
Abans que cap altre pare ho vegi, se sent un altre crit que ve de la pista, que deixa uns instants de silenci, i després s’hi sumen molts més.
Les famílies senten com la pista s’emplena del so dels jugadors corrent, fugint, cridant d’agonia, fins que alguna cosa oculta a la foscor els atrapa i els silencia.
Les grades comencen a tremolar, més cadàvers arriben volant, esquitxant de sang al públic. La multitud comença a córrer cap a la sortida, empenyent-se els uns als altres, deixant els més petits i ancians enrere.
Però les portes estan tancades.
Estan atrapats, en aquella foscor, amb aquella presència que ja se n'havia ocupat de tots els de la pista.
Mentre els de davant de tot intenten obrir portes empenyent-les amb força, els de darrere, miren cap a la foscor, terroritzats. On senten com una força demolidora escala la grada, lentament, trepitjant les cadires i alguns dels cossos, fent cruixir el terra, mentre se sent el grunyit d’una bèstia, un monstre, cada cop més a prop.
Una nena petita, la germana de l’Eric, pren el mòbil a la seva mare i encén la llanterna. L’enfoca cap a la foscor on se sent la forta respiració d’aquell ésser, i hi veu una negra llefiscosa massa amorfa de forma humanoide amb diversos tentacles i braços composta d’una xarxa d’arrels que s’agafen a terra, reptant cap al grup de gent que hi ha a la sortida.
Sota els petits ulls escarlates de la bèstia hi destaca una enorme boca dentada d’on degoteja sang fresca de les recents víctimes. Però, al seu pit, s’hi distingeix una forma humana, el rostre de l’Àlex, que és dins d’aquell monstre, submergit en un profund somni del qual no en sembla despertar.
En veure això, la nena emet un crit agut que fa rugir a la massa. Aquesta descarrega la seva ira contra les famílies, perseguint fins a l’últim nen del pavelló. Sense deixar-hi ni una sola ànima amb vida.
Quan acaba, surt del pavelló per la sortida central. A fora, no hi ha ningú, cap persona, cap cotxe. I aleshores sent un gota d’aigua que li crema a l’esquena, després d’aquesta una altra, i moltes més comencen a caure del cel. Cremant els tentacles d’aquell ésser, empetitint-lo, debilitant-lo, fins a deixar només el petit cos de l’Àlex amb l’equipació verda i negra del Club Bàsquet Salt. Llavors se’n desprèn, fràgil, diminut davant la immensitat del món exterior, i s’arrossega com pot cap a un clavegueram proper. S’hi infiltra passant entre les reixes de ferro, desapereguent en la negror de les ombres.
Quan els bombers arriben, només el troben a ell amb vida.
Dels altres només en queden restes.
Després d’haver estat a l’hospital una setmana i mitja, l’Àlex retorna a la seva vida quotidiana, deixant-se atrapar per la rutina.
Quan un dia, onze setmanes després del succés del pavelló, és estudiant a l’escriptori de la seva habitació, amb una làmpada il·luminant els apunts de socials.
Aleshores, el seu pare interromp a l’habitació, preocupat, i li diu que el seu germà petit, en Marc, és a l’hospital.
Seguidament, pugen al cotxe i es dirigeixen cap a l’hospital on els havien dit que hi havia en Marc.
Baixen del cotxe i van cap a la consulta, allà un dona els hi dona el número de la sala.
En entrar-hi, veuen a en Marc estirat a una llitera, connectat a una màquina.
Se li apropen per assegurar-se que es troba bé i que no té res greu, però un doctor se’ls endú a fora p
er dona'ls-hi els detalls. Mentrestant, l’Àlex es queda amb el seu germà.
— Què t’ha passat aquest cop?
— Doncs… en sortir de l’escola, he pres un altre camí per evitar a en Max i els seus amics. Però m’han trobat, llavors, mentre fugia, he agafat una travessera. I…— en Marc s’atura, dubtant.
— I què?
— I hi havia un contenidor, amb un gat. Tenia uns ulls que, no sabria com dir-ho, però, després de veure’l, no recordo res més. Diuen que em van trobar inconscient en aquell carrer.
L’Àlex sent com un calfred li recorre l’esquena, aquell carrer, aquell gat, aquells ulls… Era la clara imatge d’aquell somni que va tenir temps enrere, quan encara tenia aquella cosa dins seu… Però no podia ser veritat. Allò va morir el dia del partit, ja no hi era.
Llavors, com impulsat per un instint, agafa la manta del seu germà i li destapa les cames.
Deixant al descobert les seves cames nues, blanques. Però amb una mena de tumor negre sota la pell, que es mou, vivent.
Un record amarg que es desperta en el més profund de la seva memòria, un malson enterrat ja fa temps que es desenterra.
Els pensaments de l’Àlex es barregen, xoquen, es fusionen, fins que només en queda un, l’agonia.
Quan en Marc veu la massa llefiscosa que es belluga dins la seva cama, es queda paralitzat. Però quan allò es comença a desplaçar cap amunt, reptant per sobre els ossos, fent-se espai entre els músculs i els teixits, comença a agonitzar. Agitant-se a la llitera, atrapat en un dolor insuportable, cridant tant com li permeten els pulmons, fins a caure de la llitera, a terra. On continua retorçant-se de dolor.
Amb el cop de la caiguda, els seus pares entren, i van corrents a ajudar-lo, mentre el doctor crida als infermers.
Mentrestant, l’Àlex és a una cantonada, ajupit, repetint-se a si mateix “no està passant”, a un pas de sucumbir a la bogeria.
Atemorit.
Intentant despertar d’aquell malson.
