Al cap d’una hora asseguts a l’autocar xerrant entre ells i fent bromes a les dues nenes dels seients de davant, l’Àlex i en Biel (acompanyats de la seva classe), arriben al seu destí, a Olot.



En arribar els rep una guia que diu dir-se “Dolo”, una noia estrangera.



Després de presentar-se els condueix cap a l'interior d’un edifici, on sembla haver-hi una exposició sobre els volcans. Allà, la Dolo els explica el contingut de cada apartat de l’exposició.

Quan sembla haver acabat, entren en una cambra fosca on els fan seure a terra i els hi preguen silenci. Llavors s’encenen diferents projectors que pengen del sostre i projecten a les blanques parets imatges dels volcans i els boscos de la zona mentre una veu masculina narra l’origen de les zones volcàniques d’Olot.



En un moment concret del vídeo, en què es parla d’una zona inaccessible al públic per la presència d’una espècie protegida d’ossos negres única a la península, en Biel s’apropa a l’Àlex i li xiuxiueja a cau d’orella alguna idea que no sembla agradar gaire a l’Àlex, ja que aquest ho nega rotundament amb el cap. Però, tot i això, en Biel li insisteix amb la mirada.



La discussió s’interromp quan la Mònica, la professora de llengua que els acompanya a l’excursió, els demana silenci amenaçant-los amb aquella mirada imponent que té.



Quan el vídeo s’acaba i els llums s’encenen els alumnes s'aixequen, agafen les seves motxilles, i surten per una porta que els condueix cap a la sortida.



— Vinga Àlex, no em siguis gallina!— xiuxiueja en Biel a l’Àlex mentre se l’emporta cap a un racó perquè no els sentin— Serà només un moment, per donar-hi una ullada. No em diguis que no tens ni una mica de curiositat.— se'l queda mirant, esperant una resposta, una frase, una paraula, el que sigui.



Però l’Àlex es mostra indecís, sufocat davant la pressió, i alhora temptat per la proposta del seu amic.



— D’a… D'acord, però com penses fer-ho sense que ens vegin?— respon finalment l’Àlex procurant de no ser escoltat per cap professor/a dels que els acompanyen.



— Tu tranquil, d’això ja me n’encarrego jo. Tu només estigues a prop meu quan esmorzem.



Després de sortir d’aquella aula, els professors decideixen prendre l’autocar per anar a un dels volcans que es troben als afores de la civilització, al volcà Puig s’Agonia. Tal com estava planificada l’excursió.



Un cop allà, agafen les motxilles i comencen a ascendir per l’únic camí de terra visible, en fila índia, amb un professor al davant de tot acompanyat de la Dolo, i dos més al darrere de tot.



Els alumnes de sisè de primària no tarden gaire a sentir-se fatigats i començar a suplicar als professors una pausa per descansar. Aquests els concedeixen un descans, que aprofiten per esmorzar, tot i ser massa aviat, ja que els agradaria haver parat més endavant, on hi trobarien un descampat perfecte per a descansar.



Els alumnes es posen en grups, repartits pel camí, estancats per dos professors a banda i banda. Llavors en Biel fa senyes a l’Àlex perquè s’aixequi i el segueixi.



— És ara o mai, vinga vine!— l’Àlex el segueix, evitant entrebancar-se amb les motxilles que reposen al llarg del camí, dirigint-se cap a en Marc (el professor d’educació física) i la Berta (la professora d’anglès), que, asseguts a una banda del camí amb els seus esmorzars: un taper de pasta amb tomàquet i una amanida verda amb algun gra de blat de moro, conversen activament.



— Berta…

— Sí? Digue'm Biel, rei, què vols?

— Jo i l’Àlex hem de… ja sap… hem d'orinar… Volíem demanar-vos permís per buscar algun arbre amagat dins el bosc.



— Mmm…D’acord, però no us allunyeu gaire, que d’aquí poc marxarem.



— Moltes gràcies! Li prometo que no trigarem pas gaire a tornar.



— Això ja ho veurem… vinga au! Aneu-hi abans que us rebentin les bufetes.



Com més s’endinsen al bosc més se’n penedeix l’Àlex d’haver pres aquella decisió, sabent que amb cada pas s’allunyen més de la classe.



— Com creus que seran?

— El què?

— Doncs els ossos negres! Per què si no hem enganyat a la Berta? Per ser els únics amb l'oportunitat de veure’ls.— quan en Biel veu la inseguretat al rostre de l’Àlex dubte sobre si el seu amic serà fidel o no.



— Ah, sí…—quan l’Àlex es planteja l’opció de tornar enrere i continuar amb la senzilla excursió a la qual havien vingut, en Biel interromp els seus pensaments.



— Ep! Sents això? És un riu, segur que estem a prop. Mira, allà veig una cascada d’aigua, des d’allà els veurem millor.— seguit d’això es desvien cap a la cascada per un camí que fa més pendent encara.



Com més s’apropen a la cascada més comença a emplenar les seves fosses nasals una forta olor nauseabunda que els obliga a tapar-se el nas amb la samarreta.



— Què és aquesta olor? És molt forta, cre… crec que m’estic marejant.



— No ho sé, segur que són femtes d’algun animal d’aquí a prop. Vinga aguanta, que ja quasi hi som!

Minuts després, abans de perdre els sentits i desmaiar-se a mig camí, arriben finalment al cim de la cascada. On un riu no gaire cabalós deixa caure una blanca cortina d’aigua vint metres avall, en una mena d’estany amb certa profunditat.



En arribar, deixen les motxilles arrepenjades contra un roure proper i s’arrosseguen fins al límit del precipici, traient el cap per poder veure què hi ha a baix de tot.



— Veus alguna cosa que s’assembli a un os negre?

— Mmm… no, només veig les siluetes dels peixos de l’estany.— l’Àlex amaga la seva felicitat per no haver trobat cap os negre ni cap altra cosa igual de perillosa, i per tant prova de convèncer a en Biel de tornar enrere— Quina llàstima, aquí ja no hi fem res. I si tornem amb la classe, que ja ens deuen estar buscant?

— Ara mateix sabries tornar enrere sense perdre’t? Digue’m. — en Biel es dirigeix cap a l’Àlex, però aquest només nega amb el cap— Exacte, i a més a més, com tu has dit, ja ens deuen estar buscant. Per què no ens quedem aquí? Si ja ens trobaran. I podem aprofitar per esperar que surti algun os negre.



— No sé si podré aguantar gaire més aquesta pudor, segur que no vols tornar? Això ja ha perdut la gràcia.— a l’Àlex se li esgota la paciència que fins ara havia tingut amb el seu amic.







— Què et pensaves, que això era un joc per a nens petits?— contesta en Biel amb un to de burla.



— És clar que no! De fet, això ja ha passat un límit. No veus l'immadur que resulta haver escapat d’una excursió per veure uns maleïts ossos negres?!— amb cada paraula l’Àlex augmenta més el to de veu, impulsat per la còlera que li genera veure el rostre del seu company.

— Eh, calmat! Que et recordo que tu també hi estaves d’acord, o m’equivoco?

—Perdona?! A cas no m’has pressionat tota l’estona perquè acceptés acompanyar-te? No creus que no m’has manipulat per convèncer-me? — l’Àlex s’incorpora bruscament, situant-se per sobre d’en Biel— Em diràs que tot aquest temps que hem sigut amics no m’has estat utilitzant per aconseguir el que volies?

Perquè realment és això el que ets, un egoista i un manipulador!

La discussió arriba a un punt en què tant l’un com l’altre s’odien a mort.



I aleshores en Biel s’aixeca ràpidament i empeny amb força al seu amic. Aquest cau a terra, sorprès per la violenta reacció del seu company. Llavors en Biel es posa sobre l’Àlex, immobilitzant-lo amb el seu pes, i l’ensorra a cops de puny.



Quan l’Àlex, atrapat, fa un moviment de maluc i s’allibera de les cames del seu company, deixant-lo estès a terra. I abans que aquest s’aixequi, se li posa al damunt, com ell li havia fet abans.

— Biel, para ja!— demana l’Àlex, intentant relaxar al seu amic. Però aquest allarga el braç dret fins a agafar una pedra que reposa prop seu, i l’estampa salvatgement contra el cap de l’Àlex, deixant una greu ferida al cuir cabellut.



L’Àlex es precipita cap a la cascada, inconscient, sense cap mena de control sobre la situació.

Però en Biel l’agafa del braç, a temps, deixant-lo penjant a vint metres de l’estany.



Quan les forces li fallen, i la ma suada li rellisca, s’apropa més a la vora del penya-segat per poder agafar millor al seu amic. Però tant de pes acumulat fa cedir les roques del riu, fent caure els dos amics vint metres cap avall, a l’estany.



Quan cauen a l’estany s’enfonsen, deixant un rastre d’espuma blanca. L’aigua havia frenat la part mortal de la caiguda, però no del tot.



Mentre s’enfonsen cap al negre fons de l’estany, en Biel es desperta després d’haver caigut inconscient. S'adona de què té algun os trencat a l’avantbraç, però, tot i això, nada amb totes les seves forces per agafar a l’Àlex abans que se li acabi l’aire.



Un cop agafa l’Àlex (que es troba encara inconscient) per sota els braços, comença a ascendir amb les cames. Anant a un ritme massa lent, però constant.



La ferida de l’Àlex deixa anar un fil de sang que, sota l’aigua, té una forta olor que atrauria a qualsevol depredador en un radi d’un quilòmetre.



Quan en Biel està a punt de sortir a la superfície, una força desconeguda agafa a l’Àlex, sense deixar-lo anar. Tot i tenir la visió borrosa, visualitza una mena de tentacle negre de forma canviant que s’allarga des de la negror de les profunditats i estreny a la cama del seu amic, estirant amb una força sobrehumana. Fins que els braços d’en Biel fallen, sigui per la manca d'oxigen o per la força que tibava d’aquell tentacle. I, mentre veu com el seu company és arrossegat cap a la foscor, ascendeix cap a la superfície per agafar aire.



Un cop a fora, crida el nom del seu amic diverses vegades, com si el pogués sentir, i submergeix el cap fins que se li irriten els ulls, però no hi ha cap mena de rastre de l’Àlex.



Quan arriba a la vora de l’estany, tot ple de llot i algues, seu a una roca per recobrar l’aire.



Pocs minuts després, atalaia una ombra que ascendeix de dins l’estany, lentament. Espera que arribi a la superfície, esperant no trobar-se aquell ésser o monstre que s’havia endut a l’Àlex.



Els nervis es calmen quan veu a l’Àlex flotant, inconscient, a l’estany. Aleshores es llança a l’aigua, nada amb el seu braç sa fins al cos, i l’arrossega cap a la vora.



Un cop a terra ferma, observa que no té cap ferida ni fractura generada per la caiguda, i, just quan es planteja reanimar-lo amb un “boca a boca”, es desperta i comença a expulsar l’aigua que li havia entrat.



L’Àlex es desperta confós, marejat, diferent. Quan el seu amic prova d’ajudar-lo a incorporar-se, ell el rebutja amb una empenta. Tot i no ser la seva intenció, una part d’ell fins ara desconeguda posa en còlera sense motiu, odiant a tot el que veu i sent.



Llavors, en un instant de dolor, sent com tots els ossos se li deformen, com es mouen per sota la pell, com es desplacen d’un extrem a un altre del cos. I, en un tancar i obrir d'ulls, perd el coneixement.









En Biel s’aparta de l’Àlex, responent al seu rebuig, procurant d’entendre què passa per saber com ajudar-lo.



Però el que passa després el deixa atònit.



L’Àlex es comença a luxar els ossos i les articulacions, cridant d’agonia, com si portés el dimoni a dins. Suplicant que l’ajudi, dient-li “Treu-me’l, si us plau, m’està matant, treu-me’l!”. Fins que els crits i les pregàries s’aturen, amb un silenci que gela la sang a en Biel. L’Àlex mostra un rostre deformat, amb la pell arrugada i cremada alhora, però amb un tètric somriure d’orella a orella.



S’incorpora a poc a poc, i, de sobte, comença a levitar a mig metre per sobre el terra, mirant a en Biel amb aquella mirada neutre. En Biel, estirat sobre el fang amb l’avantbraç dret trencat, s'arrossega cap enrere, allunyant-se d’allò, d’aquell monstre que havia pres el cos del seu amic.



Quan l’Àlex recobra el coneixement, es troba a la vora de l’estany, sol. Només ell i en Biel, que era estirat sobre el fang, d'esquena, com si dormís. Primer el crida pel seu nom, però no respon. Llavors se li apropa per despertar-lo, li dona una empenta suau, però no respon, hi torna amb més força, però no respon.



Aleshores el fa rodar cap a ell. Amb això fa que tots els budells i intestins caiguin per un enorme forat que té a la panxa, mostrant una carra d’horror i pànic profund dibuixada al rostre d’en Biel.