Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



El doctor Serra triga deu minuts a sortir de la consulta, acompanyat d’un home gran amb paraigües i gavardina. L’Àlex entra a la familiar habitació pintada de blanc, s’asseu al tamboret vermell de sempre i el doctor fa les preguntes de sempre.

Però l’Àlex es manté en silenci, ignorant al doctor Serra. Aquest suspira i pregunta:

— Per què m’has vingut a veure avui? I no demà? Com fem cada setmana.



— Avui a classe he tingut un altre somni… Però aquest era diferent— respon finalment l’Àlex.



— Com de diferent?

— Era de nit, no es veia res, excepte per un fanal, que il·luminava dèbilment un carreró sense sortida. — descriu cada detall amb cura, com si ho estigués visquent en aquell moment —Sense saber per què, m’hi vaig endinsar. Fins a arribar a un contenidor verd, on hi havia un gat que em mirava fixament. Amb aquells ulls grocs que brillaven a la foscor.



— I ja està?— L’adolescent de dotze anys agafa la motxilla i s’aixeca per marxar, però el doctor l’agafa del braç.



— Espera! Perdona’m, però no veig el problema que tu hi veus. Seu, siusplau.— Reflexiona uns segons i torna a seure altre cop.



— Explica'm, què t’amoïna d’aquest somni?

— No ho sé ben bé, només tinc un mal pressentiment. Com si una tempesta s’apropés.



— Una tempesta? Aquí, a Salt? Fa temps que no en passen per aquests camps.



L’Àlex abaixa el cap, incomprès, busca la manera d’explicar-se.



— És igual, segur que només ha sigut un altre dels meus somnis. — diu mentre es posa la motxilla a l’esquena— Fa falta que vingui demà també?

— Emm... com vulguis. Si vols et podré ajudar amb aquest somni.— l’Àlex afirma amb el cap i se'n va sense acomiadar-se.



És més tard del que s’havia pensat, els carrers ja s’han enfosquit, i casa seva és al barri vell, és a dir, a l’altra banda de Salt.







Els seus pares deuen estar preocupats, a aquestes hores ja hauria de ser a casa.

Però el que més el terroritza en aquest moment és haver de deambular pels carrers de nit. Quan les ombres s’allarguen i els llums parpellegen. Quan la gent s’oculta i les pors es desperten.

Camina sol pel carrer dels Països Catalans fins a arribar davant el pavelló poliesportiu, on hi ha un grup de borratxos noctàmbuls a la terrassa d’un bar. Canvia de vorera i accelera el pas, sense mirar enrere. Però un d’ells se n’assabenta i el crida des de l’altra punta del carrer, de manera que l’Àlex allarga les seves passes, impacient per arribar a casa seva.



L’individu del bar el segueix, acompanyat, escridassant i gesticulant com un boig.



L’Àlex arriba al final del carrer, on (davant de la rotonda) hi ha una església vella i bruta que sempre sembla buida. Gira a la dreta, perdent de vista els seus acusadors, i distingeix als seus pares en una finestra, a casa seva.



Deixa de caminar i es posa a córrer, fins que arriba al portal de casa seva. Obre la butxaca petita de la seva motxilla i s'adona que s’ha deixat les claus.



Aleshores pica el timbre repetitivament, mirant a la cantonada dreta del carrer, nerviós, mentre les veus dels borratxos es van apropant. Cada cop més a prop.



Però de sobte la porta s’obre i entra sense pensar-s’ho dos cops.



— Es pot saber on eres a aquestes hores? — Crida el seu pare mentre tanca el portal.



L’Àlex entra al menjador, on la seva mare l’espera, asseguda al sofà, amb el telèfon de casa entre les mans i amb una mirada de còlera que l’apuntava fixament.



— El teu pare i jo estavem molt preocupats! El teu entrenador m’ha trucat dient-me que no has anat a l’entreno, —es posa dempeus, llança el telèfon al sofà i se li apropa— què has estat fent tota aquesta estona?!

— E…era…amb el psicòleg. —els seus pares es miren entre ells.



— Però que hi fas al psicòleg?! Si hi hauràs d’anar demà! —exclama el pare.



— És que…a classe…he tornat a tenir un d’aquells somnis.



— Un altre cop amb les mateixes tonteries! Només és un somni, hòstia!— l’Àlex abaixa el cap, provant d’ignorar els crits del seu pare, però la ràbia l’envaeix. Apreta els punys mentre l’odi i la decepció cap els seus pares es fusionen en un sol pensament. I és llavors quan torna a passar.

Aquella freda sensació, de perdre el control sobre si mateix, de sentir com allò es movia dins seu. Aleshores es manifesten els mateixos símptomes que l’última vegada, en aquella excursió a Olot, quan tot allò va començar.



De sobte, mogut per un impuls que venia d’una força interior desconeguda, els seus ulls es desorbiten i dirigeixen la seva mirada neutra cap al sostre, mirant fixament la blanca llum que desprenia la làmpada del sostre.

Subjectant-li la mirada com si estigués adorant a un déu, com si la llum sigués una divinitat pura i eterna.



Amb els llavis tremolant, com si provés de dir moltes paraules seguides, però que es perdien abans de ser pronunciades.



I, mentre el seu cos es manté en estat catatònic, les pupil·les dels ulls es comencen a engrandir sota la llum, fins que de l’iris només en queda un fi anell daurat que ressegueix el contorn de la pupil·la.



Llavors, l’Àlex es torna a trobar en aquell estat de confusió. Notant com tots els sentits se li disparen, se li potencien. Fins a un punt inhumà en què qualsevol fressa que hi hagués en tot el barri arriba a la seva oïda, en què qualsevol llum o reflex present a l’habitació es torna tan intens que el cega, en què tota la seva pell sent cadascuna de les partícules d’aire que passen, en què un còctel d’olors completament diferents les unes de les altres emplena les seves fosses nasals. Però d’entre elles en destaca un de forta, una que el fa embogir com una fera que no ha menjat en una setmana, l’olor de sang fresca.



Doncs resulta que a la cuina dels veïns del costat, la Concepció, una dona gran i baixeta que tallava filets de vedella amb un ganivet de carnisser pel sopar, s’acaba fent un tall al polze de la seva mà dreta, i l’olor d’aquesta sang fresca desperta en l’Àlex una força que no formava part d’ell.



La fortor i la confusió que generen aquestes sensacions tan fortes i intenses sobre l’Àlex el fan entrar en agonia. Fins que no ho aguanta més, i cau inconscient a terra.







Una blanca llum el desperta a un hospital, estirat en una llitera amb els seus pares asseguts mirant-lo.

Quan el veuen despertar-se, l’abracen i l’ofeguen a petons. Ell es troba atònit, les paraules no li surten, ja li costa prou obrir els ulls.

És llavors quan entra un home amb bata blanca i una carpeta negra a l’habitació i es posa a xerrar amb els seus pares. El cansament i la confusió superen les seves ganes de sentir les opinions del doctor, i intenta reconciliar el somni amb tal de recuperar-se. Però quan sent sortir dels llavis de doctor les paraules “escàner cerebral”, s’incorpora i n’agafa les radiografies que li havien fet al cervell.

Se les mira com si provés de trobar alguna cosa mentre la seva mare intenta agafar-li les làmines per retornar-li al doctor.



Però quan li prenen, l’Àlex s'adona que les radiografies estan perfectes

És cert? Per fi allò ha desaparegut? Aquells mesos de patiment constant havien acabat? Es pregunta a si mateix mentrestant els pares com el doctor abandonen la sala.



I just abans de vessar la primera llàgrima d’alegria, torna aquell calfred.



Aquella sensació de trobar-se atrapat en una fosca cova sense sortida.



Amb la pell pàl·lida i els músculs tensos, passa la mà sobre la manta que li havia dut la seva mare i l’aixeca, deixant al descobert les seves dues cames.



El que veu el deixa atònit.



Allà hi és, al bessó dret, com un tumor descomunal, una massa negra que reposa sota la seva pell. Es troba en un estat que de repòs, passiu, com si fos inofensiu. Però en uns instants es comença a bellugar. Un dolor infernal recorre la cama fins a arribar l’Àlex, el que desemboca a un crit d’agonia.

Segons després, es trona a bellugar, però amb més intensitat, arrossegant-se per sobre els músculs, tensant la pell, ascendint cap amunt fins a arribar al punt d’inici, al cervell.



És llavors quan el dolor insuportable i l’agonia fan caure a l’Àlex inconscient.