13 dies abans

La llum del Sol comença a banyar els carrers d’una Roma que es va despertant. Raigs daurats acaricien amb prudència les teulades, cobrint-les més lentament de l’habitual. El Sol cerca desesperadament algun núvol que el cobreixi, però al cel només hi ha la lluna, que desapareix deixant caure una llàgrima. No vol il·luminar la ciutat, avui. No vol ser ell qui desperti una jove que compleix setze anys, un emperador que ja fa temps que ha deixat de ser el seu pare, i un noi amb ànsies de poder que es debat entre la justícia i les ordres, entre l’amor i l’èxit.

I, a pesar de tot, ho fa. Un rere l’altre, obren els ulls i es disposen a començar un dia que els canviarà la vida.

***

“No.”

Constantí es pren uns segons per entendre el significat de la paraula, una paraula que no li havien dit mai.

No.

Dues simples lletres impregnades de decisió, de llibertat, però que per ell són sinònim de desobediència.

No.

Tanca els ulls i assaboreix lentament el monosíl·lab, pronunciant-lo una vegada i una altra davant d’una jove que, per primer cop, el desafia amb la mirada. Llavors ho recorda. Recorda que ell és l’emperador de Roma, l’imperi més poderós de la història. Recorda que ell és l’home més poderós de la història. Recorda que la desobediència és inexistent davant seu i que la negació manca de sentit. I somriu, i el somriure s’eixampla i s’eixampla fins a convertir-se en una rialla. I la rialla s’allarga i s’allarga fins a esdevenir un riure. Un riure de boig que inunda el palau espantant tothom menys una noia que fa temps que ha perdut la por.





12 dies abans

Roma es desperta i un jove soldat corre sense aturar-se. Corre durant hores fins que els pulmons li cremen i tot el cos li fa mal. Corre mentre les llàgrimes mullen les seves galtes i la seva roba. Corre fins que arriba al cim d’un turó, prou allunyat del món perquè ningú no el senti.

I s’atura. I s’adona que està exhaust i que les seves cames no el poden sostenir. I cau de genolls. I plora. I crida fins que el sol desapareix per l’horitzó. I la fatiga el porta a adormir-se entre plors i crits, amb l’herba, la terra, el fred i les llàgrimes com a bressol.





11 dies abans

Una noia que fa dos dies va complir setze anys s’asseu al costat del jove soldat i contempla la sortida del sol. Contempla també el rostre enfangat d’ulls inflats del noi. Un rostre on es dibuixen camins de llàgrimes a la terra que el cobreix.

Llavors el jove parpelleja i s’incorpora. Assimila el seu voltant amb una sorpresa que no triga a esvair-se. Tanmateix, l’atoniment retorna quan veu els iris ambarins que l’esguarden, fins que comprèn com ha sabut la noia on trobar-lo.

Romanen hores asseguts l’un al costat de l’altre sense dir-se res. I novament el sol es pon sobre seu, sobre el turó, i ambdós recorden la primera posta de sol que van contemplar en el mateix indret.

Recorden com cinc mesos enrere s’havien llevat de nit. Recorden com silenciosament van abandonar el palau amb una bossa amb provisions i amb els pocs estalvis que tenien. Recorden com es van obrir pas per una ciutat d’ombres, fins a deixar-la enrere i endinsar-se a la vegetació, decidits a no tornar mai més. Quan van arribar al turó ja era de dia. Van seure-hi per descansar i planejar cap a on anirien. Probablement a ella la buscarien, però si marxaven prou lluny serien incapaços de trobar-la. Van entrellaçar les mans i es van abraçar. Van riure, van tornar a ser infants i es van estimar. I encara abraçats van veure el sol enfonsar-se rere l’horitzó. En aquell moment en Faust es va fixar en Roma i en tota la seva grandesa, ara eclipsada car, des del turó, semblava diminuta. No va poder apartar-ne la mirada, fins i tot quan la cobria el vel nocturn. La noia es va adormir als seus braços, però ell va restar despert tota la nit, pensant en allò que deixava enrere. El seu somni de ser emperador, el favor de Constantí, a qui havia caigut en gràcia. El futur poder, l’èxit. Com més hi pensava, menys volia marxar. Tantes voltes hi va donar que es va convèncer que podria fer canviar d’opinió a l’emperador, que potser el veuria a ell com a un fill i no en necessitaria un de la seva sang.

Ara el noi plora novament en recordar l’expressió de dolor de la Lívia quan, el matí següent, li digué que no podien marxar. Recorda com se li va trencar el cor davant seu i ell la va intentar convèncer que tenia raó, que havien de tornar, però va ser en va. Recorda la discussió que van tenir, que va acabar amb ell cridant que fugís sola, si era el que volia. I recorda la por que va inundar els ulls de color de mel d’ella quan ho va dir. Van tornar a la ciutat en silenci, ella darrere seu, amb el cap cot i sanglots ofegats. Quan van arribar al palau, l’emperador va felicitar en Faust. Constantí va interpretar el succés d’una manera que no podia haver estat més lluny de la realitat. La princesa havia intentat fugir i el seu vigilant l’havia capturada i fet tornar. Aquell dia el Faust va ser condecorat i va esdevenir soldat personal de l’emperador i la seva filla. Ja no era un fracassat.

La filla de l’emperador Constantí veu les llàgrimes del soldat. Ella no plora, els seus ulls fa mesos que es van assecar. Els tanca i recorda la nit que van passar al turó, quan es va adormir als braços d’ell sentint-se protegida i feliç per primer cop. Recorda el desengany del dia següent, el seu cor trencant-se i la seva impotència. Recorda els cops que va rebre a la tarda de la mà de l’emperador, cops que ni tan sols va notar perquè no hi ha dolor més gran que el d’un cor que es fa miques. Recorda totes les nits que van arribar després, nits d’insomni i de sanglots. Va adormint-se plorant durant setmanes, fins que es va quedar sense llàgrimes. No ha tornat a vessar-ne des de llavors.

La mà de la noia estreny la del soldat. L’estreny amb tendresa, amb força, amb un amor que, malgrat tot, no ha desaparegut. Els ulls dels dos joves es troben i, per primer cop en cinc mesos, es miren, es veuen. Llavors ella s’aixeca, el contempla un últim cop i es gira. Esguarda la lluna i la ciutat i serenament, sense pressa, marxa cap a Roma, cap al palau.

El noi observa la filla de l’emperador Constantí perdre’s en la foscor. Contempla Roma il·luminada per la claror de la lluna i passa una altra nit en blanc al turó com ho va fer cinc mesos enrere.





10 dies abans

Com cada setmana, la noia recorre el camí que ja fa temps que ha memoritzat. Seu al terra de marbre, sostenint encara el ram.

—Hola, mama. Em sembla que aquest serà l’últim cop que et vingui a veure. Li he dit que no a l’emperador. No em prendrà l’últim que em queda de la meva dignitat, de la meva ànima —empassa saliva i continua—. Crec que em matarà. Quan em vaig negar a seguir la seva ordre em va dir que tenia tretze dies per decidir-me, un per cada mes de l’any. Ara ja n’han passat tres, però el que ell no sap és que jo ja m’he decidit. Fa cinc mesos que vaig decidir.

La noia emmudeix en sentir l’aleteig d’un ocellet que s’atura davant seu amb les plomes estarrufades per combatre el fred hivernal. L’au aixeca el vol i la jove la segueix amb la mirada, envejant-ne la llibertat.

—Sempre he pensat que era una covarda, però ara veig que no ho he estat mai. Tota la meva vida he lluitat, he continuat endavant a pesar dels mals tractes de Constantí, a pesar del sofriment que m’envoltava i m’intentava escanyar. No m’he ofegat, mare. I ara seguiré, amb el cap ben alt. Primer et tenia a tu, després al Faust. Ara només em tinc a mi mateixa i no em perdré, encara que això comporti la mort. I és que ell em podria forçar fàcilment, però vol que sigui jo qui no ho faré.

La noia deixa les flors a terra i s’aixeca.

—Adeu, mare. Gràcies per haver estat tan valenta quan eres amb mi. Gràcies per no haver-me deixat sola. Crec que ens veurem aviat, en tinc força ganes. Ja no em fa por la mort.





9 dies abans

Constantí es pregunta per què encara no ha cedit la seva filla. Han passat quatre dies i encara no s’ha doblegat.

Descarada

Recorda el dia que va intentar fugir, sort que el Faust la va capturar. Serà a ell a qui encomani la tasca de desfer-se’n quan arribi l’hora. Li ho va comunicar després d’establir l’ultimàtum de tretze dies. En sentir-ho, el noi va empal·lidir. Li faltava la sang freda, però ell es preocuparia de forjar-lo. Si no tenia descendència, el convertiria en el seu successor.





8 dies abans

Un soldat implora agenollat als peus de l’emperador. Implora i suplica que perdoni la vida de la princesa. Pot tornar-se a casar, pot encomanar a algú el tron. Pot fer qualsevol cosa perquè és l’emperador de Roma. De Roma, no d’un imperi vulgar. Però l’emperador es manté impassible.

—Et vas guanyar el títol que tens ara capturant-la —brama—. Si ella no em dona descendència et faré a tu emperador quan siguis prou madur —somriu en veure com l’esperança il·lumina els ulls del jove—. Però et guanyaràs el títol d’emperador matant-la. Fins llavors tornaràs a ser escuder, llevat que ella entri en raó i res d’això sigui necessari.





7 dies abans

Truquen a la porta de la cambra de la filla de l’emperador Constantí. Ella obre i entra un noi que ara és escuder.

—Lívia, si us plau, accepta l’oferta del teu pare.

—Oferta?

—Si us plau, accepta-la. Podrem ser feliços: tu tindràs un fill, jo estaré amb tu, ell estarà satisfet i ja no et farà mal. Podrem ser feliços.

Per tota resposta, ella parpelleja lentament.

—Lívia, t’ho suplico, no em facis fer-te mal.

—Ningú no t’obliga, Faust.

—Sí! —ara el noi plora altre cop—. El teu pare, m’obliga. No puc desafiar-lo.

—No?

—Ja ho saps que no —el jove amb prou feines pot parlar, entre els sanglots—. Si us plau, Lívia.

—Recordes quan em vas dir que, si mai et manava fer-me mal, fugiríem?

El noi emmudeix, només pot plorar.

—Ho recordes, Faust?

—És… és més complicat, Lívia.

—No ho és gens, de complicat. Si em fas mal, si em mates, serà elecció teva. Si vols fugir, fugirem i també serà elecció teva. Llavors sabré que soc més important per tu que un tron. Ara marxa de la meva habitació.

L’escuder abaixa el cap i odia el món. Odia l’emperador per ser tan cruel. S’odia a si mateix per obeir-lo, per ser un covard. I s’odia perquè és incapaç d’odiar la noia que té al davant, és incapaç de deixar d’estimar-la.





Present

L’escuder armat és a centímetres de la dama, que l’observa amb curiositat i tristesa. El punyal talla l’aire i s’enfonsa a terra. Ell el recull amb mans tremoloses, tan tremoloses que li torna a caure. Inspira, s’eixuga les llàgrimes i alça el cap.

—Aquí no —diu, dirigint-se a l’escuder que l’ha acompanyat—. Lliga-la.

L’altre l’obeeix, puix són del mateix rang però sap perfectament que és inferior, que a ell no l’aprecia l’emperador.

—Marxa, jo me n’encarrego —ordena al noi, que no vacil·la a fer-ho.

L’escuder pren la noia, li posa una capa per sobre i junts abandonen al palau, ella presonera, ell amb el poder.

Caminen pels carrers romans sota l’esguard atent de la lluna i les estrelles, que ploren en forma de neu. El noi fa avançar la dama, car sap que quan s’aturin ja no podrà posposar més el que ha de fer. Ella va davant i ell al darrere, subjectant-la i plorant en silenci, invertint els papers que adoptaren fa cinc mesos.

Novament, deixen enrere la ciutat d’ombres i s’endinsen en la vegetació. Novament, arriben a un turó que atresora records. Novament, s’aturen al cim.

Els records els envolten, records tendres que els acaronen, records pungents que els penetren l’ànima, clavant-s’hi com punyals.

El noi tanca els ulls i mana a la filla de l’emperador Constantí que s’agenolli. Manté els ulls tancats quan aixeca el punyal. Llavors comet l’error de mirar-la, i la veu, i ella el veu a ell. I sap que no pot, que no és capaç d’acabar la seva vida, que mai no ho podrà fer.

Aleshores l’escuder talla les cordes que lliguen la noia. La fa aixecar i li dona unes monedes. Li dona el punyal que ella li va regalar en un temps que ara sembla massa llunyà. I els iris, uns cendrosos i uns altres ambarins, es troben. I ell la deixa marxar. I ella, per primer cop, no té por de continuar sola, lliure.

Aquí acaba la història de la filla de l'emperador Constantí. Aquí comença la història de la Lívia, una història que potser, només potser, es tornarà a trobar amb la d’un jove escuder que esdevindrà emperador.