2 hores abans

Han passat quatre mesos d’ençà que la tardor va estendre el seu vestit ocre i carmesí pels carrers de Roma. Ara ja fa dies que l’hivern li ha pres el lloc.

Ella seu a la seva habitació, mirant absorta per la finestra. Mira els arbres nus, mira el cel esquitxat d’estrelles que amb prou feines es distingeixen dels flocs de neu que cauen, mira el terra brut, cada cop més blanc. Mira, ho mira tot, però no veu res. Tanca els ulls i llavors sí que veu, el veu a ell. Veu el jove innocent que era, veu els seus iris grisos i veu la tempesta d’amor i compassió que s’hi reflectia. Veu la mà forta que estrenyia la seva, veu les paraules que li va dedicar, veu el somriure que li il·luminava el rostre.

Sent passes que s’acosten i sap que el destí inexorable també s’aproxima.

Quant temps deu faltar? Dues hores? Segurament menys.

La porta s’obre amb un estrèpit i ella no s’immuta. N’entren dos homes i un treu un punyal. L’empunyadura és d’or amb intrincades decoracions florals. És trist que quelcom tan bell pugui fer tant mal. Ella es gira lentament i els mira. Mira l’home del punyal i el veu. Ell inspira profundament, intentant barrar el pas a les llàgrimes que llisquen per les seves galtes, lliures com cap persona podrà ser mai. S’acosta i una llàgrima cau sobre el vestit de la dama, que no desvia els ulls, fixos en els iris grisos del jove armat. En aquell moment el temps sembla aturar-se, el món es paralitza i només existeixen ells dos, contemplant-se mentre els setze anys de la vida de la noia transcorren novament davant seu en un instant etern.







10 anys 2 mesos i 3 dies abans

Escolta rere la porta sense gosar entrar. Escolta els crits d’ell i els sanglots ofegats d’ella. Escolta els cops, cada un més fort que l’anterior, fins que es fa una pausa després d’un fort espetec, el tipus d’espetec que només fa un cos en caure a terra. I llavors tornen, cops ràpids i secs.

La nena plora. Plora per la impotència i pel nus que té a la gola. Plora perquè no té el valor suficient per irrompre a l’habitació, encara que això tampoc canviaria res. Plora perquè, de sobte, han cessat els gemecs i no sap què pot voler dir això, ja que els cops no han cessat.

Passen uns minuts i s’obre la porta. En surt un home, que somriu amb fúria i satisfacció. S’allunya pel passadís i no veu la nena que, immòbil, s’ha refugiat en l’abraçada de les ombres nocturnes.

Ara la porta es torna a obrir i és la nena qui entra. Contempla el cos trencat que jau en un racó, respirant amb dificultat, i el seu cor també es trenca. S’hi acosta i la dona, des del terra, aixeca dèbilment el cap i intenta incorporar-se. Somriu però no pot reprimir una ganyota de dolor.

— Mama — plora la nena —. Mama què t’ha fet?







9 anys i 20 dies abans

La mà del seu pare li estreny l’espatlla. Encara no té set anys, però ja li repugna el contacte amb aquella mà tan forta, callosa i cruel. Tanca els ulls intentant foragitar la impotència que la recorre en forma de calfred.

Covarda

Si fos més valenta potser podria plantar-li cara, potser seria capaç de dir-li que no ha sentit mai tanta aversió per ningú, que l’odia amb tota la seva ànima. L’odia perquè cada nit bufeteja la mare i perquè el dia següent es digna a somriure com si no hagués passat res. L’odia perquè no es conforma amb ser l’emperador de Roma i perquè és avariciós i no està mai content. L’odia perquè aparenta ser carismàtic i càlid, malgrat que és fred i cruel. L’odia perquè tothom l’estima i perquè ningú no veu el monstre que és. Per sobre de tot, l’odia perquè, pel fet de ser la seva filla, tothom es pensa que té una vida senzilla i fàcil, res més lluny de la realitat.

— D’aquí una setmana serà el teu aniversari, Lívia — diu aquella veu tan greu que ha cridat més cops que parlat.

Des de quan t’importa el meu aniversari, pare? Des de quan t’importo jo?

— Sí, pare — respon la nena amb el cap cot.

— El meu pare em va portar per primer cop a veure les lluites de gladiadors quan tenia sis anys. He pensat que les dones necessiteu ser un any més grans per poder veure-les, i per això he esperat al teu setè aniversari. La setmana que ve se celebrarà una lluita en el teu honor.

L’home li dedica un somriure a la seva filla, que s’estremeix i s’apressa a retornar-lo.

— T’agradarà, ja ho veuràs. Ara bé, si et fa por, ho dissimularàs. La filla de l’emperador Constantí no tem res, i això demostraràs a tots els que t’observin. Entesos?

Res no em pot fer més por que tu, pare.

— Entesos, pare.







9 anys i 13 dies abans

L’espasa s’enfonsa en la carn amb un soroll nauseabund. Una vegada, una altra, una altra.

La sang raja de les ferides formant un toll roig. Sang, més sang, més sang.

L’home crida desesperat, com una bèstia ferida. Crits, més crits, més crits.

I, de sobte, silenci.

Tots som iguals quan morim: homes, dones, nens, nenes, animals, plantes. La mort és l’única certesa de tots els éssers vius.

L’home que, inert, jau al terra de l’arena, ja no sent res, ja no veu res, ja no és res. Després de morir, no som res, independentment del que hàgim estat en vida.

La multitud crida amb fervor i aclama l’assassí, que s’alça victoriós. Només un nena no crida. És el seu aniversari i han mort un home en honor seu. Vol plorar, vol dir que és injust, però la presència del seu pare la manté quieta, immòbil.

Covarda

En el fons només té set anys, què sabrà ella del món. Potser sí que mereixia morir aquell home, potser.







8 anys, 9 mesos i 27 dies abans

Havia oblidat què se sent en riure. L’alegria que recorre el cos, les llàgrimes de joia que cauen i les costelles que fan mal de tantes sacsejades. Com ho havia pogut oblidar? És curiós, pensa, que no faci falta cap mena de pràctica per riure. Sorgeix sol, tant és que no recordis com fer-ho, no se n’ha d’aprendre.

Es palpa l’ull, que segurament demà estarà morat, cortesia del seu pare. Però això és indiferent per ella. De cops sempre n’ha rebut, i, amb tot, mai no havia tingut un amic. No es penedeix gens d’haver-se escapat del palau aprofitant la gentada que hi havia, encara que això comporti un ull de vellut i uns quants blaus més. I és que ara, de sobte, sembla que la xarxa de soledat que l’empresonava s’hagi trencat.

Faust, així es diu el seu primer amic.

És un nom bonic.







8 anys, 5 mesos i 10 dies abans

Dos infants seuen al terra empedrat d’un dels carrers de Roma. Fa pocs mesos que es van conèixer per casualitat en una festivitat de la ciutat. Però això no té importància per ells. L’important és l’amistat que es va forjar.

— Ara només soc escuder, Lívia, però això canviarà.

— De debò?

— Sí. Quan sigui gran, seré soldat i em faran decurió. Llavors centurió, com el meu pare. Aniré ascendint, perquè seré el millor de tots, i, al final seré cònsol militar.

—I per què vols ser cònsol militar?

—Perquè llavors ascendiré encara més.

—I per què vols ascendir tant?

—Per ser emperador, com el teu pare.

Ella ofega un crit i mira el nen, horroritzada.

—No, com el meu pare no.







8 anys, 3 mesos i 22 dies abans

Ahir a la nit no hi va haver cops. Ni crits. Ni plors.

La nena mira expectant els seus pares, que l’han feta seure. Llavors li comuniquen la notícia: la mare està embarassada. Tindrà un germanet, un nen.

— I si és una nena?

Encara no ha acabat la pregunta i el terror ja creua la cara de la mare i, simultàniament, una expressió de ràbia s’apodera del pare, que aixeca el puny.







8 anys, 3 mesos i 20 dies abans

— El teu pare estima la teva mare? — mussita ella.

— Sí, clar.

Es fa un silenci. Els ulls grisos del nen es deturen sobre els iris d’ambre de la seva amiga. Ell li retorna la pregunta amb la mirada i ella es limita a abaixar el cap. Els cabells castanys cauen sobre el seu rostre, tapant momentàniament la marca violàcea que li cobreix la galta dreta.

— Què t’ha passat a la cara?





8 anys, 2 mesos i 2 dies abans

Constantí seu a l’espai que té reservat a les graderies mirant la lluita de gladiadors. Fa temps que no colpeja la seva muller: no vol arriscar-se a fer que perdi el nadó que tant temps ha estat esperant. Per fi, l’hereu, el proper emperador. Ha costat, però finalment tindrà descendència digna, no com la nena dèbil que ara tremola mentre contempla els dos homes que es baten a l’arena. Després s’encarregarà d’ella.

El gladiador més fort sotmet el dèbil i tothom es gira cap a ell, amb mirades expectants. Lentament, alça la mà, tancada en un puny, de manera que el polze quedi estès horitzontalment. Fingeix considerar la decisió. I llavors baixa el polze.

L’espasa s’enfonsa en el pit del combatent caigut amb un soroll deliciós.







8 anys, 1 mes i 15 dies abans

Els dos amics seuen en una teulada. Ell és escuder, el fill d’un centurió. Ella és la filla d’un emperador i no es pot relacionar amb escuders menyspreables, tant és que siguin infants de set anys. No és valenta, però té el coratge suficient com per reunir-se amb el seu company desafiant les ordres d’un pare que no l’estima.

— Per què vols ser emperador, Faust?

— Perquè així seré molt poderós i ningú no es burlarà de mi.

— I ja està?

— No. També vull ajudar Roma a ser més gran i conquerir territoris.

— I de què serveixen els territoris?

— No ho sé. Em sembla que aporten prestigi.

— I què és el prestigi?

— Crec que és el que fa que t’estimi la gent.

— Llavors el meu pare té prestigi? I per això l’estima la gent?

— Suposo que sí.

— Jo no vull que tinguis prestigi. No vull que siguis com el meu pare.

— No seré mai com el teu pare, Lívia.

— M’ho promets?

— T’ho prometo.







8 anys i 3 dies abans

A l’habitació fa fred. Fa olor d’humitat, de tancat i de suor. Al mig hi ha un llit on jau una dona. Al costat, una cadira on seu una nena.

La dona de l’emperador ha caigut, s’ha desplomat. Té febre i el metge ha dit que el seu estat de salut és crític, especialment considerant que està en el vuitè mes d’embaràs. La seva filla no s’ha separat d’ella.

Fora de l’habitació, l’emperador està frenètic. Camina sense parar. Necessita un fill, no el pot perdre.







7 anys 12 mesos i 26 dies abans

Dos parells d’ulls es troben, uns grisos com la boira, els altres, daurats com la mel. El somriure del noi desapareix tan bon punt veu el semblant de la seva amiga. Té les parpelles inflades i vermelles i els iris d’ambre entelats. Vol preguntar-li per la seva mare però no gosa. L’abraça i ella sanglota durant hores.







7 anys 12 mesos i 13 dies abans

Alguna cosa no va bé, pensa. En el palau, normalment serè, tots els criats corren d’una banda a l’altra, comunicant-se entre crits. Puja les escales cap a l’habitació on descansa la seva mare, que no s’ha mogut del llit des que va caure. Una criada li barra el pas i, abans que pugui queixar-se, un crit de dolor procedent de la cambra la deixa garratibada, incapaç de moure’s. És en aquest instant que ho comprèn: ha arribat el dia del part, el dia que protagonitzava tots els seus malsons. No la deixen entrar amb la seva mare, de manera que seu al terra del passadís. Lentament, el fred gèlid va penetrant en el seu cos, fins que tota ella tremola. No es mou, es limita a esperar. Espera mentre la gent entra i surt de l’habitació, espera mentre el fred s’intensifica, espera mentre els crits de la seva mare són cada cop més febles. Tanca els ulls i veu totes les nits en les que ha hagut d’esperar mentre el pare bufetejava la seva esposa. Aquest cop, però, la mare no crida per culpa del pare, sinó per l’esforç de donar llum a un infant que està massa espaordit per començar a viure.

I, com sempre, arriba el moment que més tem: el silenci. Llavors és el pare qui crida. És un crit de fúria.

No trigarà massa a saber què ha passat. L’infant ha nascut mort i la seva mare no ha pogut resistir el part. Era un nen, el seu germà. Era.

La mare és morta.