3 anys 11 mesos i 10 dies abans

L’eco de les seves passes ressona pel silenciós cementiri. Els flocs de neu li mullen el cabell i apressa el pas fins a arribar al resguard del mausoleu de marbre. Desa amb tendresa un ram de flors al terra, encén una espelma i seu.

—Hola, mama. Perdona’m, si us plau, per haver trigat tant a venir —agafa aire i continua—. Suposo que una part de mi no volia acceptar-ho. No volia acceptar que mai més no tornaries a abraçar-me. Que mai més no sentiria les teves moixaines.

Se li trenca la veu i inspira profundament deixant que les llàgrimes llisquin lliures per les seves galtes. Al cap d’uns minuts, segueix.

—Em sento molt sola, mama. Hi ha criades que cada dia em pentinen i cors que canten per entretenir-me, però res no es pot comparar amb tu. I el pare… el pare ha empitjorat. Ara descarrega la seva ràbia contra mi. Les primeres setmanes no feia res, es va tancar a la seva cambra i no va sortir-ne fins que va haver passat un mes. Aquella va ser la primera nit que em va bufetejar. Primer eren episodis curts i succeïen un cop cada dues setmanes, més o menys. Al cap d’un any em colpejava uns dos dies per setmana i ara ja ho fa a diari, com ho feia amb tu.

Fa una pausa per contemplar els seu cos ple de blaus ocults per les teles sedoses del seu vestit.

—Mai no em fa res a la cara. Diu que és l’única cosa de mi que val la pena i que no es pot fer malbé. No sé què és més dolorós, els cops o les paraules. Uns em trenquen el cos i les altres, l’ànima —tanca els ulls mentre fa un esforç per respirar—. Honestament, crec que té raó. No serveixo per res i soc una covarda. No tinc valor per plantar-li cara, ni per fugir. Segueixo aquí, vivint perquè la mort em fa massa por.

Les llàgrimes cauen sobre el terra fred convertint-se en gel i ella les mira pensativa.

—Però no et preocupis per mi, mare. Sé que me’n sortiré. No estic completament sola, tinc un amic, es diu Faust. Sempre aconsegueix fer-me somriure. El seu somni és ser emperador, un emperador bo, no com el pare. Espero que ho aconsegueixi.

De sobte s’adona que la nit ha escampat el seu vel sobre el cel romà. No havia estat conscient del pas del temps. S’aixeca i es disposa a marxar, però llavors recorda el veritable motiu de la visita.

—Per molts anys, mama. T’estimo.

Bufa l’espelma i s’allunya al mateix ritme amb què el fum s'enlaira.





3 anys, 6 mesos i 23 dies abans

Gotes de suor es desprenen del seu cabell i dansen pel seu front. Tot ell n’està cobert després de la sessió d’entrenament, avui més dura de l’habitual.

Recorre el camí de tornada dret i amb el cap alt; no permetrà que ningú adverteixi la seva fatiga. Els últims raigs de sol li acaricien el rostre mentre la tarda d’estiu se sumeix en l’ocàs i les ombres comencen a desdibuixar l’entorn.

De sobte una silueta capta la seva atenció i acluca els ulls per veure-la bé, però no és fins que la seva mirada troba els iris d’ambre de la jove que la reconeix.

—Per molts anys Faust! — exclama ella mentre es llança a una abraçada que l’agafa per sorpresa. Es manté rígid uns instants fins que el seu cos finalment respon i correspon l’abraçada.

Quasi se n’havia oblidat: avui fa tretze anys. És una edat molt important, l’edat en què Constantí va ser proclamat emperador. I ell segueix sense ser més que un escuder.

Quin fracàs.

—T’he portat un regal —diu la noia atansant-li un paquet.

Ell l’obre, mut, i observa un preciós punyal. L’empunyadura d’or està recoberta de lliris i margarides, símbols de puresa i, per sobre de tot, de Roma.

—Un futur emperador mereix una arma com cal, encara que dubto que mai l’hagis d’utilitzar. I ara hauria de marxar abans que el meu pare se n’adoni.

El noi encara no sap com reaccionar. És un fracàs i, tanmateix, la filla de l’emperador l’ha considerat prou especial com per fer-li un dels millors regals que rebrà mai. De sobte, mogut per un rampell, apressa el pas fins a atrapar la seva amiga i s’ofereix a acompanyar-la. Tant és que amb prou feines es mantingui dret.





3 anys i 13 dies abans

Una noia acaba d’entrar a l’adolescència, una etapa que no existirà fins que transcorrin molts segles. Jau al seu llit amb els ulls entelats i la mirada fixa al sostre. Avui fa tretze anys, l’edat d’honor. El seu pare amb tretze anys va governar l’imperi més poderós de la Terra. Ella amb tretze anys és incapaç d’escapar-se’n. Avui ell l’agafarà amb força fins a marcar-li els dits a la pell i l’arrossegarà fins als seients reservats del Colosseu. L’obligarà a presenciar la lluita i, per primer cop, a decidir el destí del gladiador vençut. I ella, com a filla bona, digna i fidel, haurà de somriure i enviar un home a la mort.

Des que va néixer ha estat covarda. Des que té memòria n’ha estat conscient. Però avui ja té tretze anys, avui pot ser valenta, encara que només sigui durant vint-i-quatre hores.

***

Un noi que va entrar a l’adolescència fa poc més de sis mesos seu al pati de casa seva. Inspira l’aroma de l’espígol, que sempre, independentment de l’estació, està present al seu jardí. Absort en records, ressegueix amb el dit les flors d’or d’un punyal i pensa en qui l’hi va regalar. Avui és el seu aniversari i ell té les mans buides. Ni tan sols podrà permetre’s assistir a la lluita de gladiadors.

Des que va néixer ha estat un fracassat. Des que té memòria n’ha estat conscient. I, malgrat això, aquella noia li va fer un regal. Els ulls d’ambre de la filla de l’emperador no el veuen com un fracassat, i quan està amb ella el fracàs s’esvaeix. I avui la princesa fa tretze anys i, tot i tenir les mans buides, el jove escuder pren una decisió. Avui ell no serà un fracassat, avui tindrà èxit, encara que només sigui durant vint-i-quatre hores.

***

Un corrent tumultuós de persones es dirigeix al Colosseu.

Dos joves s’obren pas entre les onades.

Un emperador rugeix de fúria perquè no troba la seva filla.

La multitud embravida es congrega a les grades i s’asseu, de la mateixa manera que el mar s’asserena abans de la tempesta. La lluita està a punt de començar i, simultàniament, totes les mirades es dirigeixen al monstre que, vestit amb la seva màscara més carismàtica, reposa al seu tron preparat per contemplar àvidament la massacre. Al seu costat hi ha un altre tron. Està buit.

***

Un fracassat, ara exitós, ensopega amb una covarda, ara valenta. Ambdós cauen amb la força de l’impacte, aterrant als carrers d’una Roma deserta. Les mirades es creuen mentre una pluja d’espígol els envolta. Les mans del noi, altre cop buides després que el ram que duia volés pels aires, troben les de la noia.

—Per molts anys, Lívia — diu ell. I ja no calen més paraules.





3 anys i 12 dies abans

Tota acció té conseqüències. La Lívia n’és molt conscient i, malgrat tot, es dirigeix feixugament al palau.

Ja t’has cansat de ser valenta?

Constantí, l’espera a la porta. L’emperador no espera ningú, mai. La rep amb un somriure i ella comença a tremolar. Somriu mentre li ofereix la mà i ella estén el seu braç amb un calfred. Somriu mentre l’engrapa amb força i se l’emporta. Somriu quan sent el gemec de dolor de la noia quan ell li estreny la mà. I somriu mentre tanca amb clau la porta de l’habitació de la seva filla després d’haver-la llençat a dins.

—Per molts anys, Lívia — diu ell —. Ahir no et vaig poder felicitar. Quina llàstima.





3 anys abans

—Segurament et deus preguntar per què t’he fet venir. Per què jo, Constantí, he cridat a un simple jove com tu, Faust.

El noi empassa saliva, aterrit, però manté el cap alt. No deixarà que el monstre li arrabassi la dignitat, encara que sigui l’únic que tingui.

—No sé si n’has sentit a parlar, però la meva filla, Lívia, va ofendre’m greument fa pocs dies, negant-se a assistir la gran celebració que li havia preparat.

L’emperador desafia amb els ulls al seu interlocutor, que es manté immòbil. Després d’uns segons de tensió, continua:

—Naturalment, no puc permetre que una situació així es repeteixi. Oi que no?

Silenci. Constantí fixa la mirada sobre iris grisos del jove, uns iris que engabien una tempesta d’emocions que és incapaç de desxifrar.

—És per això que he decidit ampliar la meva guàrdia i destinar un escuder a la vigilància de la meva descarada filla — fa una pausa i segueix —. Donat que ets el fill del meu centurió predil·lecte, el qual m’ha informat del teu entrenament, i que, a més, estàs en l’edat d’honor, he decidit oferir-te una oportunitat.

Ara l’emperador torça les comissures, satisfet, veient que el noi s’ha quedat bocabadat. Sap perfectament que tots els joves es batrien per poder disposar de la plaça que li ha atorgat. Sap també que l’acceptarà. No obstant, decideix jugar una mica més amb l’escuder.

—Perquè, estaràs d’acord amb mi, una criatura tan estúpida i desobedient ha de ser controlada, oi Faust?

El noi empal·lideix i sent com la suor freda de l’horror cobreix el seu cos. Malda per agafar aire i aconseguir que surtin les paraules.

—Sí… sa Majestat Imperial — respon amb un fil de veu.

—I puc confiar que seràs fidel a les meves ordres, oi Faust?

—Sí…

Constantí aixeca una cella i l’esguarda penetrantment.

—Sí, sa Majestat Imperial — vacil·la el noi —. En tot moment — afegeix.





2 anys, 12 mesos i 13 dies abans

La llum de la lluna banya els carrers d’una Roma adormida. S’escola per les finestres i per les escletxes de les portes. Curiosa, entra a l’habitació on jau la filla de l’emperador. Fa unes setmanes que per fi dorm tranquil·la, car el seu millor amic es troba a l’habitació del costat i que l’acompanyarà en tot moment. Si el seu pare sabés la veritat…

La lluna tafaneja també l’habitació contígua, on el Faust es regira inquiet al seu llit mentre contempla el punyal d’or. No pot deixar de pensar en les paraules que va intercanviar amb l’emperador. D’ençà de l’aniversari de la Lívia, sap amb certesa que estima la noia, és inútil negar-ho. I tanmateix ha acordat complir les normes de l’emperador, en tot moment.

Finalment, la lluna fa una darrera parada. La seva llum il·lumina la cambra de Constantí, que, despert, pensa en el seu fill mort. Avui hauria estat el seu aniversari. Va néixer el tretzè mes, un mes que ell, l’emperador, havia afegit al calendari en homenatge a l’edat d’honor. Era una data perfecta. Però va morir abans que pogués agafar-lo en braços. I ara s’ha quedat amb la desgràcia de filla que, per una raó que desconeixia, li havien encomanat els déus. Necessita un fill, un home com tal, digne d’heretar Roma.

De sobte, li ve una idea al cap. Només és una idea, una simple llavor, però no trigarà a germinar.

“Per molts anys, fill” pensa “siguis on siguis”.

La lluna, corpresa, vessa tres llàgrimes: una per la filla de l’emperador, una per l’escuder i la última pel fill mort que avui faria cinc anys. I ara és la pluja qui banya els carrers d’una Roma adormida.





2 anys, 4 mesos i 2 dies abans

Dos adolescents seuen sobre una teulada contemplant la posta de sol.

—Crec que al teu pare li he caigut bé— diu ell.

—És un monstre, Faust.

—Això ja ho sé.

—I doncs? Què importa el que pensi de tu? — respon ella secament.

—Importa si vull esdevenir emperador algun dia. Importa molt.

En aquest instant la noia sent un nus al pit. Obre i tanca la boca però les paraules s’han quedat encallades. Finalment aconsegueix parlar.

—I què penses fer? Anar-li al darrere i dir-li que és meravellós fins que t’ascendeixi?

—Se t’acut una idea millor? — respon l’escuder amb fúria.

—No ho sé, però si t’agafa confiança algun dia et manarà fer-me mal.

—Però què dius! — comença ell —. Com vols…

—T’ho manarà, Faust, ho saps — el talla —. I llavors què?

—Escolta’m bé, Lívia. Jo mai no et faré mal, ho juro. Si em mana fer-te res fugirem junts. Entesos?

La jove somriu i ell l’abraça. Tanca els ulls i gaudeix de la mostra d’afecte, intentant no pensar en els segons de dubte que han transcorregut entre la pregunta i la resposta.





1 any i 13 dies

Inspira i expira. Conta fins a deu. Inspira i expira.

La noia es colpeja el pit intentant foragitar el pànic i fer-hi entrar l’aire. Li fallen les cames, s’ofega.

Inspira.

Avui ha fet quinze anys.

Expira.

L’emperador ha parlat amb ella.

Inspira.

Vol un fill.

Expira.

I vol que sigui ella qui li doni.

Inspira.

Quan faci setze anys.