El despertador sona amb un timbre agut que gairebé fa saltar Amir del llit. Durant uns segons no sap ni quin dia és. Obre els ulls lentament, la llum dels matins entra pels forats de la persiana, iluminan la roba acumulada i les sabates tirades pel terra. La seva habitació continuava sent un caos encara que els seu pensaments diguin el contrari. És només una habitació desordenada. No ell.

S’aixeca i s’acosta a la finestra. Mentres que puja la persiana, comença a escoltar els sorolls del carrer: persianes metàl·liques que pugen, motors que claxon, veus que s’escapen per balcons oberts.



El món continua. Respira fondo. L’aire del matí li toca la cara i, per primer cop en molt de temps, no sent aquella sensació constant d'ofegar-se. No ha desaparegut del tot, però és més lleu. Com una ferida que encara hi és, però que ja no sagna.

Baixa a la cuina. La seva mare prepara cafè i entrepà de tonyina.



-Bon día, Amir. Has dormit una mica?- pregunta amb un somriure suau.



-Sí…millor.



S’asseu i menja lentament El silenci no és incòmode, és un silenci que diu: estem bé i això, ara mateix, és suficient.



Després de l’esmorzar, Amir torna a la seva habitació. La llibreta és sobre la tauleta. Al costat, la carta retornada amb el segell vermell i la goma elàstica, encara al seu canell. Els tres objectes sembla que parlar-li: la carta li recorda que va ser capaç de dir tot el que sentía; la goma li mostra que podia resistir sense fer-se mal; i la llibreta és un lloc on pot escriure sense filtres ni por.



S’asseu i obre la llibreta. Escriu:

‘’No sé què passarà avui. Però ahir vaig resistir’’

La seva lletra és irregular. No escriu per fer-ho bonic, escriu perquè ho necessita.



A mig matí, el mòbil vibra. Està a punt de sortir cap a l’institut. Mira la pantalla. Una notificació d’un diari digital fa que el cor li bategui més ràpid. El titular diu:

‘’Alto el foc. Es declara fi del conflicte a Gaza’’

Es queda quiet, llegeix la frase una vegada i després una altra. Les paraules no canvien. S’asseu al llit i nota com alguna cosa que li puja pel pit: una barreja d’esperança i por.

La fi del conflicte no vol dir que tot estigui bé, no vol dir que tothom estigui sa i estalvi però vol dir que, potser, lo pitjor s’ha aturat. Les mans li comencen a tremolar, i llavors el telèfon vibra de nou. Aquesta vegada no és una notificació sinó, una trucada.



Número desconegut.



El cor li bategava tan fort que gairebé li fa mal, durant un segon dubta i té por de contestar. Por de si era un error o pitjor.



Respira fons, pensa en la goma i l’estira suaument amb els dits.



Pensa en el doctor Pujol ‘’No estàs sol’’...

Pensa en la carta.



I, finalment es despeja

-Hola?

Silenci. Uns segons eterns. I després….una veu trencada, llunyana, amb interferències.



-Amir?

Se li talla la respiració.



-Tieta?

Plora abans de poder evitar-ho. No són llàgrimes silencioses, són llàgrimes que surten amb tot el que havia estat retingut durant mesos, la veu a l’altra banda també plora. -Estem vius…Amir. Estem bé. La guerra….s’ha acabat. No del tot, però…ja no cauen bombes.

Ell no pot parlar. Només escolta. Cada paraula és com aire després d’haver estat sota l’aigua.

No sap quant dura la trucada, minuts, potser menys. Potser més, li expliquen que la comunicació és difícil, que encara hi ha problemes. Però que són vius.



Quan la trucasa s’acaba, Amir es queda assegut al llit amb el telèfon a la mà, el món sembla massa gran i massa petit alhora. Mira la carta retornada.



Ja no és només un símbol de pèrdua, és la prova que va intentar arribar-hi, fins i tot quan semblava impossible.



Agafa la llibreta amb les mans encara tremoloses, escriu, gairebé sense veure les paraules:

‘’Han trucat. Estan vius.’’

‘’La guerra s’ha acabat.’’

‘’No sé què passarà ara. Però avui puc respirar.’’

Les llàgrimes taquen una mica la tinta. Estira la goma una vegada més, però aquesta vegada no per aturar el dolor, sinó per assegurar-se que tot és real.



A la tarda surt al balcó, la ciutat continua igual que sempre: cotxes, llums que s’encenen quan el cel s’enfosqueix.

Però ell no és igual, sap que la fi de la guerra no arregla els mesos perduts, ni esborra tot el que ha viscut. Sap que hi haurà dies difícils, por i incertat

Torna a l’habitació. La carta ,la goma i la llibreta continuen allà. erò hi ha alguna cosa més: un petit paquet negre sobre la tauleta, que ell no recorda haver vist abans. El cor li batega amb força mentre s’acosta.



El paquet és senzill, sense remitent. Només té una nora enganxada: “No tot està acabat. Has de venir. avui”

Amir es queda quiet, les mans tremolant, el cap ple de preguntes. Qui ha deixat això? Per què ell? L.. què vol dir exactament?

El sol baixa darrere els edificis, la ciutat segueix igual, indiferent. Però Aminr sap que res serà igual a partir d’ara.



Respira fons i agafa el paquet

I en aquell instant, sap que haurà de decidir… abans que sigui massa tard.