Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar, travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empenya la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Després d’uns minuts, un senyor vestit amb bata blanca, unes ulleres d’un color mig negre blavosa i una mirada que transmet confiança, com un far que guia els vaixells enmig de la foscor, es va presentar a A

mir. Un noi palestí amb un físic tret d’una pel·lícula de hollywood, amable, amb un aspecte atractiu i amb una gran angoixa dins del seu interior.

Amir s’aixeca quan el señor de bata blanca pronuncia el seu nom. Sent les cames una mica toves, com si haguessin estat massa estona esperant la senyal per moure’s. Li fa un gest amable perquè el segueixi cap a un despatx petit, ordenat, amb una llum càlida que sembla voler calmar qualsevol tempesta interior.

-Seu, si us plau- diu mentre tanca la porta.

Amir obeeix i nota com el cor li batega ràpid, com quan tens un nus a l’estómac i no saps què esperar.

-Què et porta per aquí, Amir?-

La pregunta queda penjada a l’aire. Durant uns segons, el noi mira les seves pròpies mans, que reposen sobre els genolls però no paren de tremolar

-No… - diu Amir-. I… hi ha dies que em costa respirar amb normalitat. Com si tingués una mena de pes al pit que no marxa.

Ell assenteix lentament, com si anés anotant cada paraula en algun lloc invisible.

-Això que et passa és més normal del que penses. El cos avisa quan alguna cosa no va bé- diu ell amb una veu que el fa sentir una mica més tranquil.

Amir respira fondo i, per un instant, es sent una mica més lleuger. Encara no és la solució, però sí un petit començament.

-Abans de començar, deixa que em presenti com cal- diu ell amb un somriure tranquil mentre s’asseu davant d’ell-. Em dic doctor Pujol. Fa molts anys que treballo ajudant joves que passen per moments complicats, i t’asseguro que aquí no has de demostrar res ni fingir que estàs bé. Aquest és un espai segur perquè puguis parlar amb calma.

El noi aixeca la mirada. Als ulls encara hi guarda moltes coses que no sap si està preparat per explicar, però per primer cop en molt de temps sent que pot compartir-les sense por.

-D’acord… intentaré explicar-ho -diu finalment.

I així, a poc a poc, comença a explicar allò que havia guardat en silenci durant molt de temps. Una història que ja començava a canviar només pel fet de ser escoltada.

-Amir, no cal que vagis de pressa —diu el doctor Pujol—. Comença pel que et sembli més important.

No sé ni per on començar…-admet.

Amir comença a parlar amb una veu tremolosa. Les paraules surten a poc a poc, i de vegades ni ell mateix sap què vol dir exactament. Explica com es sent cada dia, com és difícil aixecar-se al matí i fer veure que tot està bé quan dins seu tot està embolicat.

-De vegades… -diu amb la mirada al terra- …em sento com si tot el que faig fos malament, com si no tingués lloc en aquest món.

El doctor Pujol escolta atentament. No el pressiona ni el jutja, només l’escolta. De vegades escriu alguna cosa en un quadern, però la seva mirada mai deixa de ser amable. Amir nota que això li dona una mica de calma, com si sabés que algú l’escolta sense criticar-lo ja fos un petit descans del pes que porta dins.

Amir es passa una mà pels cabells, com si volgués ordenar els pensaments.

-Estic… malament. Fa mesos que estic fatal. No dormo, ni menjo bé, i… —es trenca una mica la veu— estic tornant a vells hàbits.

El doctor no diu res; l’escolta amb la dedicació d’algú que entén més enllà de les paraules.

-Em sento buit. Com si tot fos massa gran per a mi —continua Amir—. I tinc aquesta mena de… depressió. No sé si és això exactament, però em costa aixecar-me del llit. Em costa respirar. Em costa… existir.

-Sento molt arrepentiment per tot el que he fet —continua—. Per haver fet mal a la meva mare, per haver decepcionat els meus amics… Jo no volia tornar a fer-los passar pel mateix. I ara, quan noto que torno a enfonsar-me, em fa pànic. Em fa vergonya. No vull repetir-ho.

-El fet que ho reconeguis diu molt de tu -comenta el doctor-.

Amir assenteix i respira amb dificultat.

-I després hi ha la meva família… la d’allà -diu, amb ganes de plorar-. Doctor, jo vaig néixer aquí, a Barcelona. Però els meus pares van venir fa un quants anys, tota la meva família segueix a Gaza. Cosins, tiets, la meva àvia… I jo… jo estic aquí. Malgastan la meva vida mentres que ells sofreixen cada dia. Estic viu. I ells… ells no sé si demà ho estaran.

El silenci pesa.

-Quan veig les notícies… —Amir estreny els punys—. Cada vegada penso: “I si avui era el dia? I si avui… ja no hi són?” I això em trenca. Em trenca del tot.

Fotos i històries que li han explicat des de petit: la casa dels avis, la porta blava, les rialles dels cosins als quals no coneix. Tot això sembla real.

-Tinc complexos, doctor —murmura—. Em comparo amb el que hauria de ser segons la meva família, i amb el que sóc. Em sento poc. Em sento feble. Em sento com si decepciones a tothom.

El doctor el mira amb pena.

-Amir, portes un pes enorme. Tens depressió, ansietat, culpa, por. És massa per portar-ho sol. Però ets aquí. I això vol dir que vols lluitar.- diu Pujol-

Amir respira, aquesta vegada una mica més profundament.

-Vull canviar -murmura-. Vull deixar de sentir aquest nus al pit. Vull deixar de tancar-me a l’habitació amb la sensació que estic fallant a tothom. Vull… respirar.

-I ho faràs -contesta.- A poc a poc. Jo t’acompanyaré. Tu importes, Amir. La teva vida importa.

Amir el mira. Entre el pes de la carta i els records en direccions oposades, apareix una llumeta. Petita, fràgil, però real.

-D’acord… -murmura-. No sé per on començar, però… vull intentar-ho.

-I aquest “vull intentar-ho” —somriu el doctor— és el primer pas.

Amir assenteix. Va entrar amb por i desesperació, però ara, sent que potser… només potser… hi ha una sortida.

Una sortida que comença aquí.

L’endemà

Amir amb els ulls oberts esperant la llum del sol, quan de sobte entra per la finestra com una molèstia, i no com una benvinguda es desperta amb una energia que no es normal per ell. La seva habitació és un caos: llibres de l’institut oberts, roba en una cadira, una ampolla d’aigua mig plena sobre la taula i, al costat, un sobre blanc encara per omplir.

És la carta.

Amir s’incorpora, passa una mà per la cara. Baixa a la cuina. La seva mare ja és desperta, l’olor del cafè omple la sala. Ella li dedica un somriure.

-Bon dia, Amir. Has dormit una mica?

Ell només encongeix les espatlles. No vol preocupar-la. Agafa una tassa de llet i es seu a la taula. Menja a poc a poc, amb desgana. Cada pensament torna cap al mateix lloc: Gaza. I el mateix buit se li obre a l’estómac.

Quan acaba, s’acomiada de la seva mare amb un petó al front -un gest que no feia des que era un nen- i torna a l’habitació. S’asseu a l’escriptori i obre un quadern. La fulla en blanc el mira. Ell sospira. Després, com si fos un ritual, treu el sobre, i col·loca un full nou davant seu.

“Estimats tots, espero que estigueu bé…”

Es queda atrapat en aquesta primera frase. Escriure-ho és com caminar sobre vidre. Ell creu que existeix un pont entre el seu món i el d’ells. Menteix sobre com li va a l’institut, sobre com està intentant millorar, sobre com la mare els troba a faltar cada dia. Escriu que els estima. Que pensa en ells. Que espera resposta. Quan acaba, rellegeix la carta. No és llarga, No és perfecte, però és seva.

La plega amb cura i la posa dins del sobre. L’adreça amb lletra tremolosa. Sap que potser no arribarà mai. Sap que ningú li respondrà. Però enviar-la és com respirar una mica més profundament.

Una notificació al mòbil trenca el silenci. L’institut. És tard.

Es vesteix ràpidament, amb la motxilla mig buida. Abans de sortir, torna a mirar el sobre. Finalment l’agafa i se’l guarda a la part interior de la jaqueta.

Baixa al carrer. Soroll, velocitat, gent que va i ve.Quan passa per davant d’una bústia groga de Correos, es queda aturat. El cor li dóna un cop sec, la mà li sua, durant uns segons que semblen eterns, dubta. I després, amb un gest petit, deixa caure el sobre dins la bústia. El so és mínim. Però per a ell és un terratrèmol.Segueix caminant cap a l’institut amb un buit al pit… però també amb una sensació nova. No és pau, ni esperança, ni alleujament. És alguna cosa que no pot descriure: un sentiment que ha fet un pas cap endavant .

Potser, pensa, això també és començar.

A l’institut

Quan arriba a l’institut, el timbre està a punt de sonar. L’entrada és un riu de veus i motxilles. Tot li sembla massa sorollós, massa lluminós. Amir camina entre la gent com si fos invisible.

A la porta de classe, el Youssef el veu i alça una cella.

-Eh, bro! -saluda amb un somriure ample-. Ayer desapareciste en Mates,la Marta te va a matar!

(Marta profe de mates)Amir fa un mig somriure, cansat.

-Tenía que hacer cosas bro!

-Siempre tienes algo que hacer -diu Youssef, però sense judjar-. Va pasa que ya viene la profe.

A dins, l'Anna els fa lloc perquè s’asseguin.

-Buenos dias señor ocupado -diu en veu baixa, somrient-. Hoy si has venido eh!

Amir assenteix i deixa la motxilla al costat de la taula. Treu l’estoig, la llibreta… i nota, per un instant, la falta de la carta, aquella sensació estranya a la butxaca, com si hagués perdut alguna cosa important.

La professora comença la classe. Les fórmules ocupen la pissarra, però al cap de l’Amir: pensaments tallats i imatges que prefereix no veure.

-Amir? -la veu de la professora el fa sobresaltar.

-Sí?

-La resposta de l’exercici?

Ell mira el full en blanc davant seu. No pot inventar res.

-No… no ho sé, profe -murmura.

Algunes mirades volen cap a ell. L’Anna, des del seu costat, li toca el colze amb discreció, com si volgués dir “tranquil, no passa res”.

A l’hora del pati, s’asseuen els tres junts en el banc de sempre. El vent li refresca la cara i li desfà una mica el nus de la gola.

-Hoy estas muy raro-diu l'Anna, directa però amb suavitat.

-Sí, tío, ¿qué te pasa? -afegeix Youssef mentre mastega un entrepà-. Tienes una cara…

Amir triga uns segons a respondre.

-Esque en mi casa… está todo más complicado y en Gaza ya ni te digo.

Youssef baixa la mirada, seriós, sense fer bromes per un cop.

-Lo siento, hermano

L'Anna assenteix.

-Debe ser muy difícil… tener gente que quieres allí y no saber nada de ellos.-Diu

Les paraules li arriben com un alleujament: senzilles, sense pena, sense dramatisme. Just el que necessita.

Parlen d’altres coses després —exàmens, tonteries, vídeos de Tik Tok— i això ajuda una mica. A estones, Amir riu. A estones, només escolta. I, de tant en tant, el pensament torna a la bústia i al sobre que hi ha deixat aquell mateix matí.

A última hora, el professor de socials parla de migracions i identitat, i Amir nota les mans humides. Sent paraules que se li claven. Comença a respira, lent, tal com li va dir el doctor.

Quan sona el timbre final, Youssef li passa un braç per l’espatlla.

-Va hermano, si quieres hablar aquí me tienes.

L'Anna somriu.

-Mañana me siento contigo y te explico todo lo de mates. Pero ven!..

Amir es troba somrient sense obligar-se. Una mica, almenys.

Quan surt al carrer, respira profundament. No ha estat un bon dia… però tampoc un dia terrible. I per a ell, això és un petit triomf.

Un pas més….