De camí cap a casa, el cel comença a enfosquir-se. Camina amb les mans a la butxaques i amb la seva caputxa posada, escoltant el soroll de la ciutat davant dels seus pensaments.Quan va tornar a casa, es va trobar amb un ambient una mica tibant, nerviós, com si l’aire estigués carregat de paraules. Alguna cosa havia passat i ho notava.

Quan arriba al portal s’atura uns segons abans d’entrar. Respira fondo. A poc a poc, recorda. No cal tenir pressa ni per entrar a casa.

La seva mare és al menjador fent de sopar, la saluda amb un petó en el front com de costum, seguit al pare obre la porta amb les claus, i amb un somriure crida:

-Em trobàveu a faltar, oi?- va dir el seu pare amb un to cansat.

-Sí, massa jaja….- va dir Amir burlant-se’n una mica.

-Se't veu cansat, com ha anat el treball? Per cert, el menjar ja està fet ajudeu-me a parar taula- va dir la seva mare

No hi ha gaire conversa, però tampoc tensió. Amir deixa la motxilla a terra i s’asseu uns

segons al sofà. El cos li pesa, però no és el mateix cansament d’abans. És un cansament més net, com després d’haver plorat o d’haver dit una veritat que feia temps que cremava per dins.

El sopar és senzill. Parlen poc. Amir escolta. Observa. I, per primer cop en molt de temps, no es sent completament fora de lloc. Quan acaba, ajuda a recollir. La seva mare el mira amb sorpresa, però no diu res.

A la seva habitació, el caos segueix aquí, però ja no li sembla un reflex exacte del que porta dins. Es tomba en el llit i mira el sostre. El pensament torna a la carta. Ja no és seva. Ja no pesa en la butxaca.

Al cap d'uns minuts una idea el va sacsejar: feia tard. Arribava tard a aquell lloc, a aquell despatx petit i ordenat, il·luminat per una llum càlida que semblava voler calmar qualsevol tempesta interior… encara que, en al seu cas, no funcionava gaire.

Es va aixecar ràpidament, com si el temps l’hagués colpejat de sobte. Després va marxar de l’habitació agafant la jaqueta gairebé sense pensar-ho.

Va baixar les escales de dos en dos, amb el cor accelerat, com si tingués un perquè, ja que si s’aturava un segon, el cos segurament li demanaria quedar-se. Al carrer, l’aire era fred i li va espavilar els pensaments. Va mirar l’hora al mòbil: arribava tard, però no massa. Potser encara hi era a temps.

El camí fins al despatx del doctor Pujol li va semblar diferent del primer dia. Els mateixos carrers, els mateixos semàfors, però ell no caminava igual. No era valent, ni tranquil, però tampoc estava completament paralitzat. Era una sensació estranya, com si alguna cosa dins seu hagués començat a moure’s, encara que no sabés ben bé cap a on.

Quan va arribar, va obrir la porta amb menys por que l’última vegada. A la sala d’espera hi havia silenci. La mateixa olor suau, el mateix sofà….

Es va asseure i va deixar anar l’aire que havia estat aguantant.

Al cap de pocs minuts, la porta de despatx es va obrir.

-Amir— Va dir el doctor Pujol amb la mateixa veu calmada—. Passa.

Amir es va aixecar. Aquesta vegada les cames no li tremolaven tant. Va entrar i es va asseure al mateix lloc. El doctor va tancar la porta i es va acomodar davant seu.

–Me n’alegro que hagis vingut–va dir—. Com has estat des de l’última vegada?

Amir va dubtar. Va mirar al terra, després al sostre, i finalment al doctor.

–Estrany–va respondre—. No bé…. però tampoc tant malament com abans.

El doctor va somriure lleument.

—Això ja és alguna cosa.

Amir va assentir. Es va passar una mà pels genolls, nerviós.

–He escrit una carta–va dir de cop–. A la meva família. A Gaza.

El doctor no va interrompre. Només va inclinar lleugerament el cap, convidant-lo a continuar.

–La vaig enviar aquest matí. Sé que potser no arribarà mai. O que no em contestaran. Però… necessitava fer-ho. Era com si, si no ho feia, m'ofegués.

-Això és molt important, Amir–va dir el doctor amb serietat—. Has convertit el dolor en una acció. No l’has fet desaparèixer, però l’has mogut.

Amir va notar com se li humitejaven els ulls.

–A l’institut… també ha estat estrany. Els meus amics ho saben una mica. No tot, però….no m’he sentit tan sol.

–No estàs sol—va afirmar el doctor—. I encara que ho sentís, això no vol dir que sigui veritat.

Amir va quedar-se uns segons en silenci després de les paraules del doctor. Es removia lentament a la cadira, com si no acabés de trobar una postura ben bé còmoda. Mentres que el doctor Pujol només observava i anotava a una llibreta negra.

–No sé ben bé què dir– va admetre finalment– Em passen moltes coses pel cap, però quan intento explicar-les… se m’emboliquen.

–No cal que tingui ordre- el va tranquil·litzar el doctor-. Pots començar per qualsevol lloc.

Amir va assentir lentament.

–Des que vaig escriure la carta… és com si alguna cosa s’hagués obert. No del tot, però una mica. Hi ha moments en què em sento alleujat, i d’altres en què tot torna de cop. Especialment a la nit.

–Què passa a la nit?-- va preguntar suaument.

–Em costa dormir. El silenci pesa molt. Penso en la meva família, en el que pot estar passant allà… i en mi aquí, fent veure que tot és normal. Em sento culpable. I cansat. Molt cansat.

El doctor va escoltar sense interrompre’l, amb les mans enllaçades

–Aquest cansament que descrius no és només físic– va dir–. És un cansament emocional. I no desapareix dormint.

Amir va esbossar un mig somriure trist

–Exactament. I a l’institut… encara que estigui amb gent, hi ha dies que em sento malament, com si ningú no m'acaben de veure o entendre.

–Però avui m’has afirmat que no t’has sentit tan sol– li va recordar el doctor.

–No… no tant. Però encara hi ha una part de mi… que no sap.. què fer amb tot el que em passa.

Va fer una pausa. Aquesta vegada més llarga. Mirava fixament les seves mans.

—Hi ha moments —va dir finalment– en què la sensació és tan forta que el cos em demana alguna cosa. Qualsevol cosa que ho aturi.

El doctor va inclinar lleugerament el cos cap endavant.

–Quan dius “alguna cosa”, a què et refereixes?

Amir va respirar fondo. El pit li pujava i baixava ràpidament. No sabia cap a on mirar. Va fixar la vista a terra, després a la finestra, com si en algun d’aquells punts hi pogués trobar les paraules que li faltaven. Les mans li tremolaven lleument, i les va apretar contra les cames per dissimular-ho.

–A fer-me mal —va confessar—. No perquè vulgui morir. És… és perquè, durant uns segons, tot calla. El soroll del cap baixa.

El silenci que va seguir no va ser dur. Va ser un silenci que sostenia.

—Gràcies per confiar-m’ho —va dir el doctor amb fermesa tranquil·la—. Això que expliques és més habitual del que et penses, sobretot en persones que han acumulat molt dolor sense espai per expressar-lo.

Amir va alçar la mirada, amb els ulls humits.

—Em feia por dir-ho.

—Ho entenc. Però dir-ho aquí és un pas molt important.

El doctor es va aixecar amb calma i va anar fins a un prestatge. En va treure una llibreta petita i senzilla. En tornar, la va deixar sobre la taula.

—Vull que tinguis un lloc on poder treure tot això sense fer-te mal. Aquesta llibreta no és perquè escriguis “bé”, sinó perquè siguis honest. Paraules, dibuixos, ràbia, silencis, el que vulguis.

Després va deixar una goma elàstica al costat.

–I per als moments en què la necessitat és més fisica, aquesta goma pot ajudar-te a descarregar tensió sense fer-te ferides. No és una solució definitiva,Però sí una alternativa. Amir va observar els dos objectes en silenci. Finalment, els va agafar.

–Gràcies– va dir,amb una veu més estable del que esperava.

–No estàs sol, Amir –va repetir el doctor–. I no has de passar per això sense ajuda.

Quan va sortir del del despatx, amb la goma posada a la mà, i la llibreta a l'altre costat. Amir va sentir un pes nou, estranyament suportable. Va caminar pel passadís en silenci, escoltant el so suau dels seus passos. No se sentia curat, però tampoc tan perdut com abans. Aquells objectes no eren solucions, però sí recordatoris que tenia alternatives. I, per primera vegada en molt de temps, no sortia d’allà amb les mans buides.

Al carrer, la nit ja havia caigut del tot. Els fanals il·luminaven (la cerra mojada) i la ciutat continuava amb la seva vida, indiferent. Amir va començar a caminar sense gaire presa. No tenia ganes de posar-se la caputxa i desaparèixer com sempre. Volia sentir l’aire fresc a la cara. En arriba a casa. tot estava en silenci.

Va deixar les sabates a l’entrada i va anar directament a la seva habitació. En obrir la porta, va veure una cosa diferent sobre l’escriptori: un sobre blanc, una mica doblegat, amb el seu nom escrit a mà.

El cor li va fer un bot.

Va reconèixer la seva lletra immediatament.

La carta.

La va agafar amb cura, com si pogués trencar-se només de tocar-la. Al darrere, un segell vermell indicava que havia estat retornada. No havia arribat mai a Gaza. Amir es va asseure al llit. Durant uns segons, no la va obrir. Només la va tenir entre les mans. Aquella carta ja no era només paraules: era tot el que no havia pogut dir en veu alta.

Finalment, va obrir el sobre i va rellegir el que havia escrit. Cada frase li tornava una mica de dolor, però també del coratge que havia tingut aquell matí. Quan va arribar al final, els ulls se li van omplir de llàgrimes. Li van donar ganes de fer-se mal i va recordar les paraules del Doctor “I per als moments en què la necessitat és més fisica, aquesta goma pot ajudar-te a descarregar tensió sense fer-te ferides” va començar a estirar la goma. La tensió li va pujar pels braços. Va respirar fons. A cada estirada, el nus del pit afluixava una mica. No era la solució, ho sabia.

Va respirar fondo.

—Encara no s’ha acabat— va murmurar.

Va deixar la carta al costat de la llibreta que li havia donat el doctor. La va obrir per primera vegada. La primera pàgina era en blanc. Durant uns segons, va dubtar.Després va començar a escriure, lentament.

No sabia si la seva família llegiria mai aquelles paraules. Però ell sí allo ja importava.

Quan va acabar, va tancar la llibreta i es va estirar al llit, mirant el sostre. El soroll del cap no havia desaparegut del tot, però ja no cridava

Va pensar en una frase d’una pel·lícula que havia vist fa un temps una que sempre li havia quedat gravada. No parlava de vaixells ni d’amor romàntic, sinó de resistir fins al final.

"Mai et deixaré anar."

Amir va tancar els ulls. Potser la carta havia tornat, però aquesta vegada, no es deixaria anar.