Després de la visita d’aquell home, ja no podia deixar de pensar en les seues paraules. Nina continuava comportant-se com sempre, tranquil·la, com si res haguera passat. Caminava per la casa amb normalitat, donava ordres i parlava amb mi com cada dia. Però jo sabia que alguna cosa no encaixava.
Cada vegada que passava pel segon pis mirava la porta tancada. Recordava perfectament el que m’havia dit aquell home sobre l’altra assistenta. Pensava en ella moltes vegades. Qui era? Quant de temps havia treballat allí? I sobretot, què havia passat realment aquella nit?
Una vesprada Nina va eixir de la casa. Va dir que tornaria tard i que no m’havia de preocupar per res. Quan la porta principal es va tancar, la casa va quedar completament en silenci. Un silenci pesat, incòmode. Només se sentia el vent movent els arbres del jardí i algun soroll suau de la fusta del terra.
Vaig pujar les escales molt lentament. Cada pas semblava massa fort en aquella casa tan silenciosa.
Quan vaig arribar davant de la porta, el meu cor bategava molt ràpid. Durant uns segons vaig dubtar. Sabia que no tenia permís per a entrar. Però també sabia que necessitava saber la veritat. No podia continuar vivint amb aquella por.
Vaig obrir la porta a poc a poc.
L’habitació estava plena de caixes i mobles vells coberts de pols. L’aire era fred i feia olor d’humitat. Semblava una habitació que ningú havia utilitzat des de feia molt de temps.
Vaig començar a mirar dins d’una de les caixes.
Dins hi havia roba antiga, alguns papers i un anell. Però el que em va fer parar va ser un davantal blanc, igual que el meu. El vaig agafar amb les mans tremoloses i vaig veure-hi taques de sang seca i vella. En aquell moment vaig sentir uns passos darrere de mi.
–Sabia que en algun moment entraries ací.
Em vaig girar ràpidament. Era l’home.
Estava un poc recolzat a la porta, mirant-me amb una expressió tranquil·la però seriosa.
–L’altra assistenta –vaig dir en veu baixa.
Ell va assentir lentament.
–No va ser un accident, veritat?
L’home va sospirar profundament abans de respondre.
–Nina és la meua germana –va dir finalment–. I a vegades no sap controlar-se quan s’enfada.
Va mirar el davantal durant uns segons.
–Aquella dona va descobrir coses que no havia de descobrir. Va començar a fer massa preguntes… i Nina es va enfadar molt.
Un calfred em va recórrer l’esquena.
–Per això vas vindre? –vaig preguntar.
–Sí –va respondre–. Perquè vol que no torne a passar el mateix una altra vegada.
En aquell moment es van sentir passos al passadís.
Nina va aparéixer a la porta.
La seua mirada va passar del davantal a mi. Els seus ulls estaven plens d’una expressió estranya que no havia vist mai abans.
Però abans que poguera dir res, el seu germà va parlar.
–Ja n’hi ha prou, Nina.
Ella va quedar-se en silenci. Durant uns segons ningú va dir res.
Per un moment vaig pensar que passaria alguna cosa terrible. Però Nina només va apartar la mirada i va fer un pas enrere.
Vaig entendre que ell no permetria que passara res més. Estava cansat dels secrets, del silenci i de la por que aquella casa havia guardat durant tant de temps.
Vaig deixar el davantal dins de la caixa i vaig baixar les escales sense mirar enrere.
Aquella mateixa nit vaig preparar la meua maleta amb presses.
Quan vaig eixir de la casa dels Winchester, l’aire de fora em va semblar més lleuger. Vaig mirar la mansió per última vegada. Les finestres estaven fosques i la casa semblava encara més misteriosa que abans.
Els dos germans es quedarien allí, vivint entre els seus records i els seus secrets.
I jo sabia una cosa amb total seguretat. Aquella casa amagava una veritat que ningú volia recordar. I jo havia tingut molta sort de poder eixir abans que fora massa tard.
