Capítol 2: La visita

Els dies següents a la mansió començaven a ser molt pareguts entre ells. Em despertava prompte, netejava les habitacions, preparava el menjar i tornava a netejar. Tot estava sempre igual, com si el temps no passara dins de la casa. El silenci era constant, pesat, i em feia sentir com si el dia que visc estiguera repetint.

Nina apareixia de tant en tant. Em preguntava si tot estava bé i jo sempre responia que sí. No sabia què més dir. Ella em mirava uns segons abans de marxar, com si esperara alguna cosa de mi.

Un matí, mentre netejava el passadís del segon pis, vaig notar que una de les portes estava entreoberta. Era una de les habitacions on no podia entrar. Em vaig quedar quieta uns segons, escoltant. No se sentia res, però tenia la sensació que algú estava dins.

Vaig tancar la porta amb cura i vaig baixar les escales amb el cor accelerat.

Aquella vesprada, Nina em va demanar que portara unes coses a una habitació del fons. Em va acompanyar fins a la porta i va obrir ella mateixa. Dins, l’ambient era diferent. L’aire era més fred. No em va deixar entrar del tot.

- Has vist alguna cosa estranya estos dies? - em va preguntar de sobte.

Vaig negar amb el cap. No sabia què contestar. Ella va assentir, satisfeta.

- Açò està bé - va dir -. No necessite que faces res més.

L’endemà va arribar un home. Nina va obrir la porta abans que jo poguera baixar les escales. Era un home d’uns trenta anys, amb barba curta i quasi calb. Vestia senzill, però es notava que no era una visita qualsevol.

Van parlar en veu baixa a l’entrada. Jo fingia que netejava la taula del menjador, però intentava escoltar alguna cosa. No entenia les paraules, només el to: seriós, un poc tens, com si parlaren d’un problema que encara no estava resolt.

Quan Nina va pujar al despatx, l’home es va quedar uns segons al passadís. Aleshores em va mirar. Va fer un somriure curt, que no li arribava als ulls.

- Tu ets Millie, la nova, veritat? - em va preguntar amb calma.

Vaig assentir.

-Quant de temps portes ací?

-Poc -vaig respondre-. Només unes setmanes.

Va tornar a mirar cap a les escales abans de parlar.

-La persona que estava abans que tu també va començar així.

No vaig saber què dir. El cor em va començar a bategar més ràpid.

-Hi havía una altra assistenta com jo? Què li va passar? -vaig preguntar sense pensar.

Ell va fer una pausa massa llarga.

-Va tindre un accident -va dir finalment-. A vegades, en esta casa, és fàcil no veure el que passa al teu voltant.

Les seues paraules em van deixar inquieta. Accident? Nina mai m’havia parlat de cap altra assistenta.

En aquell moment, Nina va tornar al passadís. El seu rostre estava tens, però quan em va mirar va recuperar el seu somriure habitual.

-Millie, pots continuar amb la feina -va dir amb normalitat.

L’home va entrar al despatx amb ella i van tancar la porta. Aquesta vegada sí que vaig acostar-me un poc més. No escoltava frases completes, però vaig sentir el meu nom. I després una altra paraula: “problema”.

Vaig apartar-me ràpidament, amb la sensació que no devia estar allí.

Quan l’home se’n va anar, la casa va tornar al silenci de sempre. Però ja no era el mateix. Ara sabia que abans de mi hi havia hagut una altra persona. I que ja no estava.

Aquella nit no podia deixar de pensar en la paraula accident. No sabia què havia passat realment, però tenia clar que Nina no m’havia contat tota la veritat. I si aquella altra assistenta havia descobert alguna cosa?

Em vaig adonar que jo també havia començat a notar massa detalls: portes tancades, converses interrompudes, mirades que s’allargaven més del normal.

Potser no era casualitat que m’hagueren triat a mi. Potser necessitaven algú que no fera preguntes. Algú que no importara massa.

I per primera vegada, vaig pensar que potser no estava treballant en aquella casa per casualitat. Potser, sense saber-ho, havia ocupat el lloc d’algú que ja no podia parlar.