El silenci dels Winchester

INICI: L’ASSISTENTA

Capítol 1: La contractació

Jo no pensava que em contractarien. La mansió dels Winchester era molt gran, molt neta i encara més silenciosa per a gent com jo. Nina Winchester em mirava des del sofà de pell cara, com totes les coses que apareixien en aquella casa. Jo, en canvi, m’asseia a la vora de la cadira, amb les mans enganxades a les cames i els ulls mirant al sòl.



—Has dit que no tens experiència, veritat? —em va preguntar.



Vaig negar amb el cap. No li volia mentir. Nina va escriure unes paraules al seu telèfon.



Em preguntava si havia fet bé acceptant el treball, ja que era la meua primera vegada i tot em semblava molt estrany: la casa, Nina, el silenci… Tot em feia notar la incomoditat, com si la casa no m’acceptara.



En veritat, no tenia moltes opcions. Necessitava els diners i no podia permetre’m dir que no. Sabia que hi havia alguna cosa estranya en aquella casa, però vaig decidir quedar-me. Em repetia que només era un treball, res més.



Em va explicar les tasques que havia de fer: netejar, cuinar i mantindre la casa en ordre. Un treball clàssic per a una assistenta. Després em va parlar de les normes: no entrar en certes habitacions, no fer preguntes personals i no dir res del que passava dins de la casa a ningú de fora. Tot sonava senzill i normal, però Nina ho deia amb una veu molt freda.



—Si tens cap problema, m’ho dius —va dir Nina, mirant-me fixament.



—D’acord —li vaig respondre amb veu baixa, encara que no sabia a quin tipus de problemes es referia.



Quan em va dir que podia començar el dilluns, em vaig quedar molt sorpresa. Pensava que hi havia molta gent millor per a aquell treball que jo, gent més segura i eficaç. Però potser li vaig caure bé a Nina, i això va fer que em contractara.



El primer dia de treball vaig entendre millor la casa. Era molt bonica, però no gens acollidora. Totes les coses que hi havia semblaven mortes. La mansió tenia passadissos llargs i estrets i, quan caminava, només sentia l’eco dels meus passos. Tot estava ordenat, massa ordenat, com en una casa xicoteta de nines. Feia olor de productes de neteja forts, pell cara i pintura. Les parets blanques semblaven observar-me.



El marit de Nina quasi no parlava i, a vegades, quan em mirava, no mostrava cap expressió. No em preguntava res, ni tan sols el meu nom. Sempre estava seriós, com si jo no existira.



Amb el pas dels dies, vaig començar a notar coses estranyes. Al principi pensava que era la meua imaginació o l’estrés, però no era així. Les portes estaven sempre tancades. Hi havia sorolls estranys. Mirades mortes. Un dia, mentre netejava els plats, vaig sentir una discussió greu darrere d’una porta, però quan vaig apropar l’orella es va parar de sobte.



Vaig voler preguntar-li a Nina, però vaig recordar les normes.



A poc a poc vaig entendre per què jo, per què Nina m’havia contractat a mi. No era un error. Era una decisió, una barrera de seguretat. Jo no destacava. No cridava l’atenció. Si veia alguna cosa rara, ningú em creuria. I si em passava alguna cosa, ningú preguntaria res. Era com si no existira del tot.



Aquella nit, abans d’anar-me’n a dormir, Nina em va dir:

—Ací, Millie, és millor no veure-ho tot en esta casa.



Vaig callar. Però sabia perfectament que, en aquella casa, no veure era impossible.



Aquella nit no vaig dormir. Pensava en la mirada de Nina, en les portes tancades, en la discussió i en les normes. Sabia que podia anar-me’n, però també sabia que no tenia res a fer fora d’aquella mansió. Jo no era important per a ningú. Potser Nina m’havia triat només per la meua soledat, i això feia que quedar-me fóra l’única opció.