La cel·la en la qual em trobava no era especialment fosca, però tampoc tenia una llum clara. La claror que entrava ho feia a través d’una petita finestra alta, segellada per barrots de ferro i les parets de pedra eren fredes i antigues. A sobre el llit, hi havia marques amb ratlles petites irregulars, algú havia estat contant els dies abans que jo, sembla que ho va deixar de fer. Es podien escoltar els clams populars, els vidres trencant-se, es podia olorar el fum de les postes dels mosquets.
Em vaig asseure a terra i vaig recolzar l’esquena contra la paret i durant un moment vaig pensar que hauria d’estar espantat, que hauria de sentir aquella por instintiva que acompanya qualsevol presoner. Però no era por el que sentia, sinó una espècie de calma i serenitat.
La porta metàl·licaes va obrir amb un grinyol llargi va entrar un home amb una torxa a la mà. No portava armadura ni un uniforme distintiu, només uns draps vells que cobrien un cos cansat i una gran clau de ferro al cinturó.Va abaixar el cap quasi sense mirar-mei va deixar la torxa a terra en un suport.No semblava un home cruel, ni tampoc amable. En un moviment suau i lent va fixar la seva mirada en els meus ulls,era la cara d’algú que ja havia vistmassa gent passar per aquell lloc.
– No ets com els altres presoners – va dir finalment.
Va abaixar la vista.
– Quins altres?
– Aquells que arriben aquí – va respondre – normalment ploren, o supliquen, o insulten, tu no fas res.
Vaig trigar uns instants a contestar. Finalment, vaig optar per guardar silenci i vaig apartar la mirada.
– Aquesta és una resposta estranya per a un home tancat – i va deixar anar una rialla.
El carceller em va mirar amb atenció per tornar a parlar.
–Què et sembla tot el que està passant?
No vaig respondre. Em vaig limitar a allargar el silenci.
– Tot el palau està en flames i allò que no es crema s’ho emporta la gent. Però això ja ho saps, oi?– era clar que no esperava cap resposta – La ciutat s’ha aixecat, els carrers abarrotats amb nens jugant, ara porten foc, sang i pena. Els negocis han hagut de tancar, la violència de la marxa popular ha estat destructiva per a tothom i portar un fusell a la mà et garanteix una desgràcia.
Vaig mirar cap al sostre i em vaig quedar pensant una estona.
– Què em faran? – vaig interrompre el silenci.
Em va mirar fixament.
– Si tens sort, acabaràs a la guillotina i no patiràs més del compte – la seva veu denotava un to serè.
Vaig assentir lentament, com si aquella resposta marqués un destí que seguia des de feia temps.
– La sort... – vaig repetir quasi xiuxiuejant – és curiós com una paraula pot perdre tot el seu sentit.
El carceller no va respondre immediatament. Es va recolzar a la paret.
– Tothom diu el mateix al final – va dir – alguns demanen més temps, altres supliquen una segona oportunitat, però al final tothom té esperança.
– Jo no...
– No tens por a la mort?
– Ho he perdut tot – vaig dir amb un somriure vacil·lant – O potser no he perdut res, perquè mai no he tingut res que fos realment meu. He passat tota la vida intentant entendre-la... com si la vida fos un enigma que es resol amb prou temps, i ara veig que no era més que una excusa per no viure-la. Encara no sé qui soc. He pensat massa, he dubtat massa, he vist la injustícia i, tanmateix, mai he tingut el coratge d’actuar.
Vaig fer una pausa. El carceller em va mirar animant-me a seguir.
– La vida no és tan complexa com ens agrada creure. Som nosaltres qui la convertim en un laberint, perquè ens fa por el camí recte. Ens amaguem darrere el pensament, la moral, la por... qualsevol cosa ens serveix per quedar-nos quiets. Covards.
Va apartar la mirada un instant.
– Parles com si ja estiguessis mort.
– Potser és el primer cop que estic viu.
– Demà et mataran – va dir el carceller amb un to ferm – és això viure?
– És deixar de fugir, seré lliure – vaig respirar lentament.
– Això no és llibertat. És el final de tot.
– Exacte.
– No ho entens – va insistir – després no hi ha res.
Vaig assentir.
– Tu continuaràs aquí – vaig afegir – obrint i tancant portes, veient passar homes que ploren, supliquen, criden i moren sense saber per què.
– Creus que això em fa menys lliure que tu?
– Crec que tu encara hauràs de viure amb les teves decisions. Jo no.
No recordo res més d’aquella nit, i quan l’alba va arribar jo ja estava despert. No sé si vaig dormir. La porta de ferro davant meu es va obrir amb un so estrident i incòmode. Caminant pel passadís, les cel·les anaven passant al meu costat i les passes ressonaven contra la pedra. En sortir a l’exterior, l’aire fred em va colpejar la cara. La ciutat encara fumejava i una multitud amb la mirada perduda envoltava un escenari amb una guillotina. Jo era el bufó d’aquell espectacle.
