Aquella tortura, no era un mes, ni tan sols uns dies, era una festa. Una celebració ostentosa, obligada. La música arribava fins a mi molt feble, com si hagués travessat un mur abans d’arribar. Violins, flautes i algun llaüt que tocava excessivament entusiasta, tots semblaven voler convèncer-me que aquella nit era una celebració. La música pujava fins als sostres alts del palau i es barrejaven amb les rialles, amb el so de les copes plenes de vi al límit de la decència, i amb el murmuri dels qui no havien hagut mai de dubtar de la seva existència. L’aire era dens, potser érem mig centenar de persones i l’ambient cansat feia de respirar, un esforç. Els llums il·luminaven la sala i els miralls reflectien amb arrogància les imponents parets i les actituds superbes del palau.
Jo era en una cantonada de la gran sala, mig amagat entre ombres per una gran cortina vermella i la tela feia olor de pols antiga i de perfum car. Estava assegut sobre una vella cadira de fusta que amb els anys s’havia anat podrint, tornant-se d’un color verdós que dissimulava les esquerdes que la feien grinyolar. Portava una màscara festiva amb un gran somriure, exagerat, gairebé infantil. Aquella ganyota pintada em protegia i, alhora, em condemnava. Ningú podia veure el meu rostre, però jo sentia, sota el paper i el guix, la meva cara tremolar, la por i una vergonya que no sabria explicar.
No ballava. No podia. Els meus peus estaven clavats al terra de marbre com dues columnes que sostenien el meu cos feixuc que, sense elles, s’hagués enfonsat. Observava. Pensava. Cada moviment d’aquelles persones em semblava una burla. La manera com els nobles s’inclinaven els uns davant dels altres, com feien girar les dames amb una gràcia estudiada i com bevien i bevien sense set.
Havia renunciat al meu nom feia anys. El vaig deixar enrere com qui abandona una casa en ruïnes, convençut que així m’alliberaria del pes que portava a sobre, però em jutjava amb una severitat que mai podríeu imaginar. Ara era un trobador, una ànima fixada en un cos prescindible. I, tanmateix, sota la màscara i la disfressa no deixava de ser un fracassat, algú que havia dubtat massa, fins i tot de si mateix. Sempre he sabut que aquest no era el meu lloc, ho havia sabut sempre, però la veritat més dolorosa era una altra. Jo pertanyia a la noblesa, que reia i menjava amb gola mentre, a fora, els carrers s’omplien de fam i crits d’angoixa.
Tot va començar per culpa de la noblesa, una gent acomodada, lliure d'angoixes, dedicada únicament a viure. Les seves grans necessitats artificials alimentaven una fam creixent al poble, una fam que no era ignorada, ben al contrari, cada dia es feia més present. El malbaratament econòmic agreujava la ferida de la població.
Aquesta desigualtat es reflectia en la brutícia i l’abandonament dels carrers dels barris més populars, tan diferents d’aquells on residien ells. La inseguretat de les nits i la pressió fiscal que havien de suportar dia rere diaofegavaaquells que no pertanyien a les classes més benestants i exclusives.
Un profeta de mal averany, sí, aquesta era la meva missió, donar veu a una revolució que s’apropava incansable. Les banderes i el clamor cobrien els carrers i amagaven les protestes i la fúria d’un poble a punt d’esclatar, eren un mur que contenia una bomba. Tanmateix, aquella nit posaria fi a un règim que simulava ser l’alcaid d’un estat oprimit i jo havia d’avisar a la noblesa per fugir, però em vaig quedar quiet, immòbil, paralitzat per un temor que em marejava i em colpejava cop rere cop cada vegada més fort, no hi podia fer res. La culpa m’abatia, la culpa de no fer res tot sabent que aquella nit, tothom seria assassinat, però malgrat el dolor no podia moure’m. La gent ballava al centre de la sala festiva, però jo només veia cadàvers en sincronia al ritme d’una música que recitava una profecia tràgica. Potser m’estava tornant boig? Però no, no pot ser, és impossible! Boig? Jo? De cap manera. Només era una il·lusió, segur. Tenia por i ja està, res més, els bojos estan tancats i jo no ho estava, així que no estava paranoic, em feia mal el cap i punt. Sí, ho recordo i encara avui em retruny el cap, la música estava molt alta, massa alta, no podia sentir-me ni a mi mateix. Les oïdes m’estrenyien i no podia pensar amb claredat, no sentia res, però tot sonava massa fort. Ho podia sentir, la gent s’acumulava a la porta del palau amb fam, cridaven i colpejaven la porta amb força, però ningú ho sentia. Que només jo era conscient del perill? Com era possible que ningú sentís com el terra tremolava per la multitud furiosa?
