El silenci va omplir la sala, però no va arribar de cop. Es va anar estenent com una plaga, igual que la sang, que ja havia pintat un quadre d’horror. Primer van callar els crits més aguts, després els gemecs més suaus, i finalment els cossos immòbils sobre el terra de marbre feien de catifa. Només va quedarel so del degoteig, un so intermitent i continu que semblava contar el temps que em quedava millor que qualsevol rellotge. Les espelmes continuaven enceses, alienes, i pintaven ombres a les parets que arribaven fins al sostre, ple de fum per la posta dels mosquets. La música que abans se sentia plena degoig, era ara un so ofegat i tènue, una partitura d’un cementiri. Els cossos jeien a terra intentant mantenir la dignitat que els havien ensenyat des de petits, alguns encara tenien els ulls oberts. No miraven res. O potser em miraven a mi?
Jo encara era a la cantonada, no m’havia mogut. I aquesta immobilitat que m’havia protegit sempre, es convertia ara en una acusació muda dels meus actes. Si hagués corregut, potser hauria semblat que la por em guanyava. Si hagués cridat, potser hauria semblat que em culpava a mi mateix. Però no havia fet res. Ni abans, ni ara.
Un pas va sonar darrere meu. No era un pas precipitat ni nerviós. Una mà em va agafar del clatell, i em va arrencar la màscara, revelant una pell pàl·lida i freda. La màscara va caure a terra entre sang i vidres, i el seu somriure es va fondre entre llàgrimes. Em van agafar per les espatlles i em van forçar a aixecar-me, les cames van respondre amb retard, com si no m’entenguessin. L’home darrere meu va preguntar amb veu ferme: “Qui ets?”
Aquella pregunta em va travessar amb més força que qualsevol arma. Qui era jo? Podia dir el meu nom, o podia inventar-me un. Podia fingir ser només un trobador, o confessar la meva sang noble. Però cap resposta hauria sigut del tot certa, i per primera vegada, vaig comprendre la meva covardia. No tenia por a morir, sinó a qui era. Vaig obrir la boca, no va sortir cap paraula, però aquella resposta incompleta no els va satisfer. Em van forçar escales avall, portant-me cap al meu destí. Aquelles escales, que tantes vegades havia baixat disfressat de bufó, semblaven ara més llargues, més estretes. Cada esglaó ressonava amb un eco i el marbre, tacat, era relliscós. No sabia si la humitat que notava sota els peus era sang o suor. Potser totes dues coses són el mateix quan la por és prou intensa. No vaig oposar resistència i tampoc no vaig preguntar res.
En sortir del palau, l’aire de fora em va colpejar amb una fredor que no recordava i aquella nit el cel no era negre, sinó vermell. Les torxes i fogates il·luminaven les façanes amb una llum tènue, eren la venjança i l’odi els qui tenyien la nit. Ara eren ells qui ens miraven. Hi havia silenci entre la multitud dels carrers, però aquest era dens, contingut, com si cada persona estigués sostenint l’alè. Alguns escopien al nostre pas, d’altres no feien cap gest. M’empenyien carrer avall i vaig veure portes mal ajustades, finestres trencades, roba estesa que onejava sobre els caps. Sentia olor de fum, de brutícia antiga i de vides buides. Aquesta era la ciutat real.
Llavors vaig pensar que potser tot allò no era una revolució sobtada, sinó una conseqüència. Una conseqüència lenta, cultivada, buscada per la noblesa. I jo havia estat part d’aquell grup. Però llavors, si era part d’ells, per què no jeia ara al marbre com els altres? Per què caminava encara? Per què m’arrossegaven amb vida? Vaig mirar els homes que ens escortaven. No hi havia odi en els seus gestos, només seguretat ifermesa. Un d’ells, el mateix que m’havia arrencat la màscara, caminava a la meva esquerra. No em mirava, però em vigilava. Vaig estar a punt de preguntar-li per què no m’havien matat. La pregunta em cremava a la llengua, però callava, sempre callava.
Vam girar per un carrer més estret, aquí la multitud era més compacta. La gent apartava la mirada quan passava al seu costat, tanmateix, podia notar les agulles de les seves mirades al meu coll. Aquell gest em va fer més mal que qualsevol insult. No era odi el que veia als seus ulls, era menyspreu i cansament. I vaig entendre que, per a ells, nosaltres no érem enemics individuals. Érem un símbol. No importava qui fos jo exactament, importava el lloc del qual venia. Emvan fer aturar davant d’un edifici de pedra sense ornaments. Vaig sentir el soroll metàl·lic d’una porta obrint-se. Una cel·la. Per què jo? No havia defensat la noblesa ni havia lluitat contra el poble. No havia cridat ni en un sentit ni en l’altre. I ara, malgrat tot, era un culpable clar. Potser la neutralitat no eximeix. Potser és, fins i tot, més imperdonable.
I, mentre una gran porta metàl·lica es tancava davant meu, vaig donar un últim cop d’ull al carrer, ala ciutat. Em feia por haver de respondre, per primera vegada, a la pregunta que m’havien fet a la sala: Qui ets?
