En Raül jeia sobre el sòl fred de la cuina amb les extremitats ben separades del tronc. Semblava que s’havia oblidat de respirar i, de tant en tant, quan la manca d’oxigen es feia notar, sospirava amb força. Feia dues hores que s’hi estava així i no veia motius per a aixecar-se. Observava una taca groga que havia aparegut al sostre. Havia estat sempre allà dalt i no se n’havia adonat?



Li costava genuïnament entendre per què li havien de passar eixes coses a ell. És cert que havia venut el Ruqui, però l’Emma sabia perfectament que totes les decisions que ell pren acaben amb un resultat magnífic: no ha vist la casa? És cert que li cridà a sa mare coses roïnes, però ella li havia dit el que no necessitava sentir en un moment de vulnerabilitat com aquell. Això no ho ha de fer una mare. Va arribar a la conclusió que era un home amb mala sort. Que injust és el món! Totes les males persones tenen poder, diners i admiradors; i en Raül, que és un home humil amb un somni molt simple, s’estava al sòl fred de la cuina pensant en com hauria arribat eixa taca groga al sostre.



Finalment, les ganes de pixar es van fer tan intenses que fou menester anar al bany, però en Raül, tot i això, decidí romandre sobre la dura gelor. Es va pixar damunt i la calentor el va reconfortar. Això li donà ganes de beure. Ara sí que es va aixecar i va agafar el Martini del rebost i se’l començà a empassar amb tan poca traça —li tremolava la mà i no encertava la boca— que agafà un embut, el subjectà entre les dents i, tot i que ara el Martini feia gust a plàstic, se’l begué tot.



Encara, però, hi van romandre unes gotes adherides a l’embut. Es posà el forat xicotet a l’ull dret i en tancà l’esquerre per poder enfocar de prop i observar-les. I un altre moment de lucidesa li va arribar. Tot d’una, va girar l’embut i es va posar el costat ample a la cara per veure com es feia estret i, pel foradet, veia casa seua, ara destrossada, i la butaca roja i el banc de la cuina on brindà amb l’Emma. Així tot semblava estar més lluny que mai. Va seure amb l’embut encara a la cara, cridant-hi a través.



—Mira que eres idiota, Raül. La gent no es mereix açò. Quasi teníeu la casa. Bé, la teníeu! L’ase feia igual… què em costava cedir, eh!? Un puto ase! No feia res. Ara estic sol, estic sol… —s’alçà i començà a donar voltes amb el cap abaixat hiperventilant.— Tenia gent que m’estimava. Ara ja no. Han marxat. S’ha mort, he matat la mami! No em queda res. No soc res —va prémer els punys, va abaixar el tronc i, fent-se roig i marcant-se-li les venes, va cridar tant que es feu sang a la gola.



Va anar a la pica a escopir i glopejar un poc d’aigua, i hi va vomitar. Adeu, lucidesa!



Tornà a jaure al sòl i, segurament per la visió borrosa i pel mareig que portava, va desxifrar la taca groga. Tenia, clarament, la forma d’un ase: les quatre potes, la cresta, les orelles ben plantades…



—Ruqui?



—Sí, el mateix.



—Què fas allà dalt?



—Ai, Raül… Doncs que soc un bon ase, saps? Encara que m’hages tirat al carrer i que m’hages tractat tan malament, vull ajudar-te. No és que t’estime a tu, no, no. El que jo vull és que torne el Raimon. Mai havia sabut què era tindre un bon amic, fins que va aparéixer ell.



—Què vols de mi? Com penses ajudar-me?



—Mira, és ben fàcil. Hem d’aconseguir que tornen l’Emma i el Raimon. Així tu tornaràs a tindre la teua família al complet i la vida que sempre havies somiat i jo podré tornar a jugar amb el teu fill.



—Oblida-te’n, Ruqui. No tornaran.



—Tu escolta. Escolta a la gent, o a l’ase, per una vegada. T’ho dic d’una manera que podràs entendre-ho. Imagina que dissenyes una casa i aconseguixes fer que tot combine amb tot, amb l’ambient, la llum, l’estil, el moviment… I de sobte, posem que tens un lapsus, decidixes posar-hi una làmpada que no té res a veure amb la casa. Tu, com a bon dissenyador, te n’adones i no pots deixar-ho així. Què fas: lleves la làmpada, que no costa gens, o destruïxes absolutament tota la casa?



—Lleve la làmpada.



—Doncs vendre’m a mi ha sigut posar la làmpada! T’ha costat molt arribar ací! Ara només has de llevar la làmpada: m’has de recuperar! Així l’Emma s’adonarà que te’n penedixes i tornarà amb el Raimon.



—Tens raó. Però si el Conrad no vol…?



—A veure, honestament, ho he estat pensant i en depén la teua vida. Si em demanes consell… jo aniria armat. Vull dir, eres capaç de pensar alguna cosa més important ara que recuperar-me a mi i, en conseqüència, tot el que has perdut?



—No.



—Llavors, arma’t: perdut per perdut, m’agafe allà on puc.



—Estàs segur d’això?



Però la taca havia deixat de tindre forma d’ase. Va estar una estona pensant en el que li havia dit en Ruqui i, per molt que li fera enrabiar, tenia raó. Per un cop, havia de cedir perquè la resta de coses visqueren en harmonia. Anava a fer el que l’Emma li havia demanat. Si és que, en el fons, ell era una bona persona. Incompresa, però bona.



Va eixir al jardí, on encara es veia la tanca destrossada. Feia mal temps i havia plogut feia a penes uns minuts. L’herba estava mullada i el cel, negre. Dos ocells grisos d’ulls taronja miraven en Raül sobre del cobert on estaven els estris per a mantindre el jardí, on ell va entrar. Allí dins, a més, hi havia una capsa de cartó gran i estreta amagada entre les ferramentes, que en Raül va estripar i va treure de dins un sac de creïlles enrotllat per ocultar-hi a dins alguna cosa llarga. Vos ho podeu imaginar. Escopeta en mà caminà lentament cap al cotxe. Estava despentinat i encara tenia tota la roba bruta de pixum. Pujà al cotxe i es dirigí cap a casa d’en Conrad.



Durant tot el camí anava mirant pel retrovisor nerviós, no fora que el seguiren. Un cop allí, va tocar el timbre.



—Qui és?



—Jo, Raül.



El portó corredís va obrir-se de manera automàtica i el cotxe va entrar. Un cop parat, va veure en Ruqui a uns quants metres d’ell, en llibertat pel jardí. Va baixar del cotxe i es va quedar dret al costat de la porta. En Conrad va eixir de la casa, vestia de dol per la mort de la Maria. No se’l veia gens animat. Va mirar en Raül per a identificar-lo i va veure com de brut i destrossat estava. Va caminar fins a ell i li feu algun tipus d’abraçada estranya amb molt de distanciament. Alguna cosa havia canviat en en Conrad.



—Ho sent molt, Raül. No et vaig vore al tanatori ni a l'enterrament de ta mare. Ja veig que no t’apanyen molt estes coses.



—Estava ocupat.



—Ja ho veig. Vols passar o què vols?



—Passar —i va caminar cap a dins de la casa ell sol. En Conrad el va seguir. Van seure tots dos en unes butaquetes negres que estaven cara a cara amb una tauleta de café enmig. La sala era fosca i xicoteta. La xemeneia estava encesa i hi havia penjat a la paret un d’eixos molests rellotges el tic-tac dels quals sona més fort que la mateixa veu humana. Estava fet de fusta i duia anys a sobre. Tenia forma de caseta. Tic, tac.



—Com ho dus, Raül? —va preguntar, atés al silenci que s’havia format.



—Com duc què?



Tic, tac.



—La mort de ta mare.



—Bé.



—Bé?



—Sí, bé.



—Bé, me n'alegre. Això és el que toca. Vols un café o…?



—Vull el Ruqui.



Tic, tac.



—Ah, bé, doncs si vols vore’l està al jardí. És un molt bon ase, saps? Es porta molt bé i, d’alguna manera, és simpàtic. No sé si és pel somriure de babau que té o per… Però he de dir que em ve de perles, ja que la meua última amiga s’ha mort. És trist, però és el que tinc. Li conte coses, i em contesta aixecant el cap o fent ih-oh. Em sent acompanyat. M’alegre que no el volgueres.



—Sí que el volia. El vull recuperar.



Tic, tac.



—Ara? Ho sent Raül, eh? Però no crec que te’l puga tornar. No vull quedar-me sol. Perdona.



—Per favor, torna-me’l.



—No insistisques, et vaig pagar. Si no pot ser, no pot ser.



—Torna-me’l, per favor. Per favor.



—Raül, estàs començant a… No te’l vaig a tornar. Si has vingut per això, ho sent, no pot ser.



Tic, tac.



—Conrad que me’l tornes d’una puta vegada!



En Conrad es va quedar uns segons pensant capbaix. Feu el mateix somriure que l’Emma i l’Ivan. Sembla que en Raül els col·leccionava.



—Anem a vore, Raül! Anem a deixar les coses clares. Portem tots una vida sencera consentint-te i dient-te que eres un bon xic, però mira, el que em fas dir: eres un psicòpata. Du bist ein Arschloch! Has perdut la teua dona, has perdut el teu fill, tot per vendre el Ruqui, i ara eres tan imbècil com per a vindre i voler que te’l torne? Segur que penses que així tornaran, no? Si és que et conec. Doncs no. Has matat la meua millor amiga. Has matat ta mare. Sí, he parlat amb el teu germà. Ambdós estem d’acord en moltes coses. No vull parlar-te així. En el fons, t’estime, però, au, va, controla’t —es va calmar. Tic, tac—. Tu m’entens, no?



I es feren les cinc en punt. El rellotge de fusta va obrir les portetes i va descobrir que era un rellotge de…



—Cu-cut! —feu, el pardalet que n’havia eixit—. Cu-cut! CU-CUT!



En Raül, sobtadament, es va aixecar de la butaca tan ràpid que va entropessar amb la tauleta i va caure. Es va recompondre com va poder i va córrer cap al cotxe mentre en buscava les claus en moviment. Les va traure i les intentava fer entrar a la porta, però la velocitat bloquejava la seua precisió. En Conrad, per contra, no l’estava perseguint ni res, sinó mirant-lo estranyat. Un cop va poder obrir el cotxe, va traure el sac de creïlles, el va obrir i el va llançar al sòl. Apuntà en Conrad amb l’arma carregada.



—L’ase, ja —el va amenaçar.



El pobre home se sobresaltà, no sabia com reaccionar. No s’ho esperava gens. Se’l coneixia, però pensava que algun límit havia de tindre. Doncs no.



—S-sí, és clar —feu amb un fil de veu, vençut pel terror.



Van caminar cap al Ruqui i en Raül li va ordenar que l’ajudara a carregar-lo a la seua furgoneta i que ell ja el portaria a sa casa. L’home va assentir.



Mentre caminaven agafant l’ase cadascun d’una banda, com havien fet per endur-se’l de casa d’en Raül, en Conrad tenia un dilema intern. Sabia que si deixava que en Ruqui se n’anara no li quedaria res, i no volia deixar que el xic que tant de mal li havia fet li’n fera més. Així, va aprofitar que en Raül estava concentrat carregant l’ase per tractar d’arrancar-li l’arma de les mans.



—Què fas!? —feu en Raül, i ambdós començaren a estirar-la cap a un costat i cap a l’altre.



—Em negue, Raül! M’has fastiguejat la vida, no vas a fer-ho més encara! Arschloch! Arschloch! Arschloch!



Ambdós forcejaven amb l’arma, evitant que esta apuntara cap a ells. En Raül va veure com a única solució, arribats a este punt, intentar disparar-lo. Així, en lloc de fer que l’arma apuntara cap avall, va començar a fer força perquè s’alçara cap a en Conrad. L’home s’adonà de les seues intencions, i, espantat, va donar un cop brusc cap al costat que va fer que el dit d’en Raül accionara el gallet.



—Pum!



Van revisar que no els haguera disparat a ells, però continuaven intactes. Quan estaven a punt de començar a forcejar una altra vegada, van sentir un crit espantós. Era el Ruqui. En Raül havia disparat el Ruqui.



Es van girar per a mirar l’animal i van parar la seua baralla. Els va caure l’arma al sòl. Ambdós semblaven desolats, mentre miraven com l’ase queia i es dessagnava, deixant una gran bassa roja escampada. Feia sorolls d’agonia. En Conrad va començar a plorar. Volia dir-li alguna cosa horrible a en Raül, però no s’hi veia capaç. Aleshores, en Raül es va despertar de la pausa i es va llançar contra l’arma amb un crit punyent. En Conrad s’espantà i va alçar els braços, anhelant que aquella no fora la fi de la seua vida. Segur que anava a venjar-se. En Raül l’apuntà mentre el mirava amb uns ulls buits. No quedava Raül, allà dins. Va mirar cap a baix, amb el famós somriure que la gent solia dedicar-li quan els feia mal. Ara ell se l’autodedicava. S’havia convertit en la seua pròpia víctima.



—Supose que el projecte no ha eixit bé. Jo soc un bon dissenyador, encara que ara no ho semble, i si comet un error que de cap manera es pot solucionar, preferisc acabar amb el projecte. Millor això que no que quede malament.



En Conrad no acabava d’entendre el que deia. Aleshores, en Raül va estirar els braços per a canviar l’arma de sentit, apuntant cap a ell mateix. Va posar el canó sobre la roba i mil·limètricament l’encaixà a l’altura del cor, fins que va notar-hi els batecs a través. Era l’única via que li quedava. Per l’honor. Va mirar al cel, altiu.



—Pum!









«No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.»

Joan Fuster