Sí que va anar a dinar amb l’Emma. Li va deixar triar restaurant a ella, cosa que no solia passar. Mai havia passat. Estava content, les peces demà encaixarien del tot. Va estar més xerraire que mai. Sempre era un xic de poques paraules, que deia el necessari i sovint ni això. Potser no deia res, potser deia l’innecessari. Però al dinar no semblava ell mateix. Per primer cop l’Emma va pensar que en Raül portava una conversa normal, on ambdós comenten les seues coses i escolten les de l’altre. Ella, en el fons, s’havia enamorat d’ell perquè sabia que era diferent, però estava cansant-se ja d’això. I s’estava enfadant. I si este nou Raül es mantenia trobava que podria tornar-se a enamorar.



En arribar a casa van fer un Martini, un altre cop, i van tornar a haver de deixar les copes a la taula amb els batecs accelerats. De cop i volta es van trobar al llit follant. L’Emma va reafirmar la seua idea: este no és en Raül. Però certament li encantava, s’ho estava passant bomba. Ell, d’altra banda, gaudia perquè estava celebrant un esdeveniment important. Més ben dit, dos: demà acabava la casa i demà guanyava. Va notar com l’èxit corria pel seu cos, per les seues venes cap avall, tot recte fins al penis, i es va córrer ràpidament.



L’endemà tampoc no va anar a treballar. Li va dir a en Conrad que anara per l’ase de matí, així no tindrien cap inconvenient amb l’Emma, i ell, sense dubtar ni un segon li va dir que és clar, tot i que perdria una o dues hores del jornal. Va dur una furgoneta fins a casa d’en Raül i junts van ajudar l’ase a pujar-hi a la part del darrere: en Conrad l’espentava del cul i en Raül l’alçava del pit. Així, en un tres i no res en Conrad li donà cent cinquanta euros i se n’anà.



A continuació, en Raül agafà una aixada i començà a reduir la tanca d’en Ruqui a trossos. Ho feia amb eufòria, amb la mirada perduda i un somriure inquietant, mentre reia a un volum espantós.



— Ruqui, fill de puta, qui ha guanyat, eh? Eh, Emma! Mira, mira, sí, el fill de puta del teu amiguet ja no està.



I amb tant de bot i crit li va vindre la son i va decidir gitar-se al llit. El va despertar l’Emma unes hores després, en seure a la vora del llit mentre mirava directe, des de la finestra, la destrossa de la tanca i el buit que el Ruqui havia deixat.



— Mmmhhh… — gemegava en Raül mentre es fregava els ulls, a manera de salutació cap a l’Emma.



— És increïble — digué directament ella.



— Eh?



— És increïble que pensés que podies canviar, que amb el que et vaig dir entraries en raó. M’ho havia cregut. Que idiota soc. Saps on és el teu fill? Plorant, a la seva habitació. L’has destrossat, l’ase era el seu millor amic. Si et preocupessis una mica, sabries que pateix a l’escola. Avui he anat a recollir-lo abans, estava fingint que tenia mal a la panxa perquè una colla de nois l’han cridat marica. Li havia promés que quan arribéssim a casa jugaríem tots tres amb el Ruqui.



— Ja li passarà. El que he fet és per a llarg termini. És bo, el que he fet, però encara no ho entens. Però tranquil·la, no m’enfade.



L’Emma va fer una rialla feble d’incredulitat i decepció, mig esperant-se una resposta d’este estil.



— Increïble. Doncs no calia que fessis res per a llarg termini. Hem acabat, Raül, vull el divorci.



— Què? Per què?



— I m’enduc el Raimon a Barcelona — no es va dignar ni a respondre-li —, ens n'anem tots dos. Pren les mesures legals que vulgues. Si vols ens veiem als jutjats.



— T’he dit que per què.



— Doncs no sé ni per on començar. Ets amb diferència la persona més egoista que conec. Però és fort, el que tens. Honestament, crec que és patològic, vull dir, mira-t’ho. Però has fet mal el meu fill i a mi i m’has fet perdre anys de la meva vida per mudar-me amb un boig a una casa horrorosa lluny de la meva família. No tinc per què donar-te més explicacions. Ets una persona horrible, punt. Pensa-hi. Adeu, Raül, fins mai.



Hom s’esperaria que l’home s’aixecara a parlar, negociar, el que fora. Però en Raül encara tenia son. L’Emma i en Raimon, d’altra banda, van fer les maletes ràpidament i van pujar al cotxe de la parella i se’n van anar. Li havia dit al fill que com que estava tan trist, se n’anaven de viatge a veure els avis a Barcelona. Ell es va posar content i va parar de plorar i van cantar cançons gran part del viatge. Més endavant es preguntaria on era el seu pare.



En Raül es va despertar tres hores després. Se sentia desorientat. Es dirigí a la nevera i es begué la botella de Martini. Conegueu eixa sensació quan t’acabes de despertar i el teu cervell encara no ha processat tota la teua existència? Necessita un segons per a tornar a carregar el fet que estàs viu, eres humà, tens responsabilitats, hi ha normes socials, tens família… I per un xicotet moment res té sentit. Doncs gràcies a l’alcohol, este “reset” se li va prolongar a en Raül i, per uns instants, va sortir del bucle i va tindre un moment de lucidesa. Se'n penedia moltíssim del que havia fet, el buit de l’ase no compensava el de la seua família. Va cridar la seua mare, plorant, demanant-li que anara a veure’l. Però en penjar, va anar a vomitar i llançà la lucidesa al vàter i va estirar la cadena.



Quan va sonar el timbre, va obrir i va veure la Maria, sa mare, amb mala cara, semblava que tenia ganes de plorar, perquè la telefonada l’havia impactada molt. La veu d’en Raül hi sonava desoladora. Ara ella s’aguantava les llàgrimes perquè la seua missió era animar el seu fill, el seu amor al qual només podia igualar-se amb el que sentia pel seu germà. Es va llançar a abraçar-lo. I li va donar besos de mare, d’eixos que et premen la galta amb força i amb afecte.



— Va, solet, la mami ja està ací. Au va, no plores i parlem. — Però ell no estava plorant —. He portat croquetes de putxero perquè fem un berenar-sopar junts.



— Gràcies, mami.



Es dirigiren a la cuina, ella l’agafà del braç i li feia fregues. Allí, la Maria va obrir la carmanyola de les croquetes i les va posar en un plat, per posar-les seguidament al microones. Ell, perquè li ho havia ordenat sa mare, estava preparant dos tes. Un cop tot preparat, van seure al sofà de la sala i van deixar el menjar a la tauleta que tenien davant d’ells.



— A vore, Raül, explica’m bé què ha passat, que no t’he acabat d’entendre mentre ploraves.



— L’Emma se n’ha anat a Barcelona amb el Raimon.



— Sí, això ja ho he sentit…



— És una mala persona, tot el que he fet per ella i em crida egoista a mi. Serà desgraciada. Per mi, així millor, casa per a mi.



— Raül… L’Emma no s’ho mereix, això. Per què t’ha cridat egoista?



— Sí que s’ho mereix! És perquè he reballat el puto ase que teníem al jardí que m’estava tocant els ous.



— Has matat l’ase!?



— No, li l’he venut al Conrad per dues peles.



— Però l’Emma se l’estimava?



— Doncs sí, però no ho entenc. Bé, m’ha dit hui que era el millor amic del Raimon perquè al col·le li deien marica. Però quin tipus de pare soc si deixe que el meu fill siga amic d’un ase?



— I l’has venut sense dir res?



— Sí, d'acord!? Però era el millor, a llarg termini. Tu saps el que m’ha costat fer la puta casa que estiga tota perfecta per a ells i ara la deixen i au!? És que són uns desgraciats. Que no tornen! Que tinguen un accident, fugint de mi!



S’estava posant roig i cridava molt fort. No semblava humà. La Maria s’estava espantant de debò.



— Raül… són la teua família. El teu fill. No pots dir això. Jo crec que l’Emma té raó. Ho hauríeu d’haver parlat. No sembla que t’hages preocupat pel teu fill. Sí que ha sigut molt egoista de la teua part. Però encara pots cridar-la, demanar-li disculpes i dir-li al Conrad que et torne l’ase, segur que ho fa. Raül, per què no et calmes? Raül?

En Raül estava hiperventilant, roig, rogíssim, treia saliva per la boca i mirava fixament als ulls de sa mare. De sobte, es va aixecar i va agafar el plat de les croquetes i el va llançar contra la paret. Va començar a fer crits, que semblaven dir alguna cosa, però que mancaven de significat. Va agafar una croqueta del sòl i li la llançà a la cara a sa mare i, tot seguit, l’espentà cap enrere, deixant-la horitzontal sobre el sofà.



— Tu també, tu també eres una desgraciada. Tant de bo et muires. Filla de puta. Ningú no fa l’esforç per entendre’m, ningú no m'agraïx res, ningú no m’estima. No fas res per mi, només em tires per cara com si foren una merda tots els meus projectes. Em vas animar a estudiar Disseny d’Interiors, total, per a què? Per a aplaudir quan tot pel que lluitava se n’ha anat a la merda.

A sa mare els batecs del cor li anaven a mil per hora. Estava marejant-se, li xiulaven les orelles i li costava respirar. Sentia un pes enorme a sobre del pit. El cervell no li anava prou de pressa per a processar el que estava passant. En Raül va tornar a fer crits estranys i a córrer per la casa i donar cops de peu a les coses.



Així, va començar a llançar coses per l’aire, trencar-ho tot, llançar escopinades. Va tirar la televisió pel sòl i li va donar unes quantes patades. La taula del menjador la va posar potes enlaire. La butaca roja la va estripar amb un ganivet. Després, es dirigí cap a sa mare, un altre cop, per a dedicar-li més insults i bestieses, però es va adonar que alguna cosa anava malament.



— Raül, per favor, para. Ajuda’m. Crec… crec… — li costava respirar — que estic tenint un infart. Crida al 112, per favor.



— Merda — i hi va cridar i va contar la situació.



— Raül, si em muir, per favor, dis-li al teu germà que l’estime.



— I a mi?



Però la Maria s’havia desmaiat. Deu minuts silenciosos després arribà l’ambulància i tots dos se’n van anar amb ella a l’hospital. Una hora després, la Maria va morir.



L’Ivan, el germà d’en Raül, va arribar més tard, quan el va avisar. Volia no fer-ho, perquè tenia ràbia que ell haguera sigut les últimes paraules de sa mare. Però sabia que les conseqüències serien fatals si no ho feia. No li va dir, però, que havia mort. Volia veure’l reaccionar. En Raül seia en una cadira de plàstic quan l’Ivan va arribar suat i sense alé, i en veure el seu germà va buscar la seua mirada per saber si tot anava bé, però ell no li la va tornar. Va seure al seu costat, el va agafar pels muscles i li va girar el cos per assegurar-se que el mirava.



— Com està la mare? Raül, per favor, dis-me que està bé.



— No et sembla lleig, l’hospital este? Qui posa una paret roja i cadires blaves?



— Què? Raül, com està la mare!?



— Ah, morta.



Va decidir no creure-s’ho.



— Raül, no estic ara per a les teues bromes macabres. Com està, quan li donaran l’alta?



— Que no, que no. Que està morta, de veritat.



— Sí? — va dir sense veu, amb una última esperança que, efectivament, el seu germa li prenguera el pèl, però en Raül va assentir.



L’Ivan es va agafar fort a la cadira, raspant-la amb les ungles, i li van eixir uns gemecs suaus. Els gemecs passaren a plors intensos, mentre s’estirava els cabells cap enrere i deia, quasi sense tancar la boca, “mare, no, mare, no”. Va córrer dins de la sala on es trobava el cadàver i el va abraçar amb una força tan colpidora que va descarregar-hi de cop tot l’amor que tenia pensat donar-li a sa mare en els pròxims anys. Quan es va quedar buit d’amor, va vindre el cop de realitat. Sa mare morta per estar sola amb en Raül? Sospitós. I feu un somriure de dolor similar al de l’Emma quan va trobar que l’ase no estava, deia exactament: “no m’ho vull creure, però honestament sabia que anava a passar, Raül, i m’has destrossat”.



L’Ivan era l’únic que sabia ben bé com era el seu germà. Sempre ho havia sabut. De menut no volia jugar amb ell: era violent i sempre volia guanyar. Mentre creixia, se n'adonava cada cop més. Recordava preguntar-se com era que la gent se l’estimava. Quan ell va marxar a Barcelona, no es va preocupar en cridar-lo ni una sola vegada. Va sortir de l’habitació i es va enfilar furiós cap a en Raül.



— Has sigut tu, veritat?



— Només li he pegat uns crits perquè ella m’ha parlat malament. I s’ha començat a fer la víctima i mira on ha acabat.



I sense adonar-se del que feia, li va plantar un cop de puny a la cara a en Raül tan fort que el va deixar sagnant al sòl.



— La mare s’ha mort per a no vore el que ha parit— bramava plorant— . L’única cosa que m’alegra és que descansarà d’haver de suportar-te. Llàstima que jo no tinga la mateixa sort. La sang combina amb les parets o això tampoc, eh?