En Raül s’enfonsava al sofà de cuiro a la planta baixa d’un edifici d’oficines alt i seriós. Hem de dir, però, que si s’enfonsava amb excés al sofà, no era pel pes de la culpa, era perquè el sofà era massa moll. Ell de culpa, no en sentia.



S’havia presentat a l’empresa on treballava en Conrad per dur a terme el seu pla. En Conrad i la Linda eren uns vells amics dels seus pares als quals ell i el seu germà Ivan anomenaven tiets, perquè sempre estaven allí amb ells. Eren entranyables, d’ulls blaus i cabells rossos. Havien vingut d’Alemanya sense saber parlar valencià ni res de res. Els pares d’en Raül els van acollir, els van ajudar amb l’idioma, els van trobar feina i els van obrir les portes a la seua cultura. Si intenta pensar en un record de quan era menut, sempre hi estan. Siga on siga: jugant a la sala, a la platja, de viatge…



Quan ell en tenia 16, son pare va morir. La parella va ser un suport essencial per a la família. Després, quan la Linda va morir ara feia tres anys, sa mare i l’Ivan ho van ser per a en Conrad. En Raül no; ell estava massa ocupat a Barcelona i, tot i les insistències de sa mare, no va anar a l’enterrament.



De totes maneres, en Conrad era massa bona persona i encara se l’estimava com a un fill. A més, quan van arribar es van comprar una caseta als afores del poble i tenien molts animals. Eren molt aficionats a la vida rural, a tindre cultius i animals de granja. Per això, sabia que si li oferia l’ase, no podria dir que no.



Mirava l’entorn amb impaciència, il·luminat pels llums LED blancs del sostre. De sobte, va rebre un missatge al mòbil i este va vindre seguit de quatre campanetes més. Va lliscar la barra de notificacions per llegir-los. Era l’Emma.



“em sap fatal el q et vaig dir ahir no se si tu estas igual”

“hauriem d parlar”

“espero q hages pensat sobre l’ase i tal”

“avui podem sortir a dinar si et sembla”

“t’estimo”



—Algun dia m’ho agrairàs —va pensar, sense respondre cap missatge.



* * *



Tot havia començat el matí anterior. L’Emma mirava per la finestra i en Raül s’hi va acostar i la va agafar per muscle. Ella respongué agafant-lo per l’esquena, i mentre intercanviaven afecte silenciosament miraven com en Raimon, el seu fill, regava les plantetes amb la seua regadora de joguina al jardí.



—No és brutal —va dir en Raül— que haja sigut capaç d'acabar tot açò? — I en dir això, ambdós es van girar cap a l’interior de la casa per a admirar-la.



—Doncs sí, amor, encara flipo de veure-ho. —va respondre l’Emma. —Tres maleïts anys d’obra, de planificar, de gastar diners. —El va mirar als ulls. —No vull presumir, però som increïbles.



—Espera un segon —I en dir això, a pas ràpid, es va dirigir a la cuina i va servir dues copetes de Martini.



—Ja estem! Quin borratxo —va riure l’Emma i en va fer un glop. —Brindem?



—Sí. Pel que he fet i pel que faré en esta casa. Vull viure ací sempre amb tu i el Raimon. És tot el que vull.



—Doncs pel que ve!



Van brindar i es van besar i els llavis amb sabor a Martini no es separaven de cap manera. Van haver de deixar les copes a la taula mentre les seues respiracions s’acceleraven. Ell, però, no estava concentrat amb la dona a qui estimava i amb el tacte dels seus llavis, sols pensava que aquella escena simbolitzava la fi d’un pla d’acció vital que feia anys que portava a terme. Des que va conéixer l’Emma quan estudiava a Barcelona que sabia que ací és on ell volia estar. Tindre un fill i tornar al seu poble natal del País Valencià amb ella per viure a la seua casa de somni, dissenyada per ell. El bes amb l’Emma era l'èxit.



Ara s’imaginava una sèrie d’escenes extretes directament d’una revista immobiliària del boom de l’American Dream que volia replicar al llarg dels anys. Fent barbacoes amb la família i aniversaris d’en Raimon a la piscina amb tota la colla d’infants. Mirant pel·lícules tots tres abraçats sota la mateixa manta i desdejunant a l’illa de la cuina abans d’anar a la feina i l’escola. Jugant a jocs de taula i gitant-se a la gespa per mirar el cel nocturn.



Mentre ell estava absort, els llavis d’ella es van frenar i es van separar.



—Escolta —va dir ella —el cap de setmana que ve vindrà la meva família a veure la casa. Convida la teva, també, i farem un sopar per tothom, què et sembla?



—Sí? Ah… De veritat et pareix bona idea? Per què no aneu vosaltres sols a sopar a un restaurant i no em fiques tanta gent a casa?



—Perdona?



—Dona, tanta gent… Ho posaran tot perdut. Els teus nebots ho embrutaran tot. I ta mare, és que em posa tan nerviós, sempre vol fer-ho tot ella i m’ho trau tot de les mans.



—Què? De debò?! No puc dur la meva família a la meva casa?



—És que em posa molt nerviós, Emma.



—Raül! Va, calla, calla. Tu sí que em poses nerviosa. Mira que ets egoista! Vindran i prou, no t’ho havia preguntat. I la teva també vindrà. Si tu no els convides, els convido jo.



Es va haver de contindre la ràbia, i per fer-ho, va pensar en la seua casa. No podia parar de pensar-hi. Com anava a parar? Era tan perfecta! D’una manera estranya i incòmoda, va deixar de mirar l’Emma i es va girar, va alçar la vista i es va posar a admirar cadascun dels colors, mobles, objectes, formes i de tot que omplien la casa d’una manera que ell meticulosament havia triat.



Començà a caminar per les estances, altiu, orgullós, satisfet. És que era veritat, s’ho havia deixat tot perfecte. Era un fetitxe. Com s’ho havia fet? Perquè ho havia fet ell, l’Emma, poca cosa. Ell era qui havia estudiat Disseny d’Interiors. No podia fallar, ací. Imagineu un dissenyador d’interiors amb una casa lletja? Potser podeu, però eixe no és en Raül.



Comentava amb si mateixa en veu baixeta les coses més destacables que veia. Que bé vas triar eixa butaca, roja, amb el verd de la paret; i este llit, col·locat exactament com dicta el Fengshui; i el marc de la finestra, de fusta negra, tan elegant; i el jardí, redeu, com ha quedat, tan rústic, tan acollidor, tan… I com qui es compra el vestit blanc de noces i en sortir de la tenda s’embruta de fang, en Raül el va veure, amagat entre els arbres. Es va marejar i va seure al peu del llit, però sense deixar de mirar-lo.



—Emma, vine! —va bramar fins a l’altra punta de la casa. Ella s’havia quedat a la cuina bevent-se el seu Martini i el que ell s’havia deixat pràcticament intacte.



—Què passa? —va preguntar en arribar, davant del crit.



—Sé que no vols parlar-ne, però és que no puc. L’ase dels ous. No el vull. L’hem de fer fora.



—I torna-li. No t’he dit ja que no, Raül? Sembla que no m’escoltis! Ets un nen petit, t’he dit que paris, que jo me’n faig càrrec.



El tenien tancat enmig dels arbres. Quasi no s’hi veia, però ell sentia la seua presència. Un ase sense cua, brut i fastigós, que no sabies si era de color marró o era blanc amb quilos de ronya a sobre. Sempre feia soroll. Quan van comprar la casa, sabia que havien de desfer-se d’ell, i l’Emma estava d’acord, però va haver-hi un problema. En Raimon se’n va obsessionar. Sempre estava que si mami vull vore el Ruqui, que era com l’havia anomenat ell, o papi vols jugar amb el Ruqui, i tot el dia Ruqui, Ruqui.



I en Raül no podia més, perquè el Ruqui estava arruïnant la seua llar. No anava a permetre que la seua creació estiguera envaïda per l’ase dels collons. Però l’Emma, per a acabar-ho d’adobar, va acabar dient que si en Raimon n’estava content, que no en podien fer res, però que no s’amoïnara, que si li feia fàstic ella estava disposada a fer-se’n càrrec. I li va dir que no era això, era que no podien deixar que després de tant d’esforç ho hagueren d’enviar tot a la merda per un ase dels collons. Que podrien comprar-li un gos al seu fill, o dos gossos, o adoptar-ne, si estava en contra de la compra d’animals, o un gat, o les dues coses. Però ella no cedia. I ell no anava a rendir-se.



—La resposta és que no —continuava cridant l’Emma, furiosa i cansada del tema—. Tu ho has triat tot, no em tens en compte mai. Quan et vaig dir que la butaca vermella del menjador era espantosa, em vas ignorar com si no fos ningú. I sempre al·legues que el dissenyador ets tu. Bé, doncs la mare soc jo, i com a mare, trio quedar-me amb el Ruqui, perquè fa feliç el meu fill, que ja ha patit massa canvis mudant-se des de Barcelona. Si no et sembla prou motiu per a quedar-nos-el, és perquè potser no ets tan bon pare com dissenyador ets —i això últim ho va dir en to irònic.



El Raül va callar. L’havia ofés. I a més, entre moltes coses, li n’havia dit una especialment dolenta: no. Ara més que mai sabia que anava a desfer-se de l’ase ronyós de la cua tallada. Per la casa. Per l’orgull. Perquè la guerra no es deixa guanyar tan fàcilment. Anava a guanyar, i això el feia riure.



—Ara de què rius? Et fa gràcia que m’enfadi, no? No em prens seriosament mai. Ves-te’n a la merda una estona, jo vaig a jugar amb el Raimon i el Ruqui. I sí, ho faig per fotre’t.



I mentre mare i fill pentinaven l’ase, en Raül els mirava per la finestra amb les mans a la butxaca i un somriure maquiavèl·lic esculpit al rostre. Havia arribat el moment de posar el seu pla en acció. Demà de matí, quan en Raimon estiguera al col·legi i l’Emma a la feina, ell no aniria a treballar, faria una visita a en Conrad. Li vendria l’ase.



* * *



I ara ja feia tant de temps que esperava al sofà de cuiro que va arribar un moment que pensava que el recepcionista no l’havia cridat i s’estaven burlant d’ell. En general, l’escena sencera era una burla cap a ell. Cap a un home seriós, amb bon gust i raonable que només volia el millor per a la seua família. Al final es va obrir un ascensor i un home alt d’uns cinquanta-cinc anys d’ulls blaus hi va eixir. Duia un jersei de punt marró i un somriure enorme i bondadós. Es va enfilar a en Raül i en veure de qui es tractava se li van obrir els ulls com a plats el somriure es feu encara més gran. Es va llançar per abraçar-lo.



—Hòstia, Raül! Me cague en tot! Com va la vida? Redeu, que major! — va dir, sacsejant-lo.



—Hola, Conrad. Bé, jo bé.



—Mare meua. No t’haguera costat gens vindre a vore’m abans, no? Segur que estaves molt ocupat allí a Barcelona… M’entren ganes de plorar. Va, vine al meu despatx i parlem tranquil·lament.



Van pujar ambdós a l’ascensor i l’home l’admirava. Trobava a faltar moltíssim a en Raül, però ell no s’havia dignat a anar a veure’l ni a convidar-lo a Barcelona.



—No saps les ganes que tenia de tornar-te a vore. Voldràs fer un café? Si et dic la veritat ara tinc un càrrec important ací i no ho digues a ningú, però faig prou el que em dona la gana ara.



—Sí, bé. l volia dir-te una cosa. Et cap un animal més al jardí?



Les portes de l’ascensor es van obrir i van continuar parlant mentre caminaven direcció al despatx.



—Com?



—És que, a vore, m’he mudat ací…



—Això t’anava a preguntar! — el va interrompre. —Enhorabona, xaval! I… Què? Va, conta, conta.



—Sí, tinc una caseta allí per la Solana…



—Veges tu! —estava emocionat. Sempre havia sigut un home atent i afectiu i en Raül era com el seu fill. Celebrava els seus èxits com a seus. —I no me l’ensenyaràs?



—Sí, sobre això. La vaig dissenyar jo. O siga, estava construïda, però l’he remodelada tota.



—Veritat és, sí senyor, que eres dissenyador.



Van arribar al despatx i ell va seure a la seua cadira amb rodetes i a en Raül li va assenyalar una sense rodetes que estava recolzada a la paret.



—Agafa-la i seu, Raül, despatx meu és casa teua, ha, ha. Doncs sí, ben fet, fer-te dissenyador. Sempre has tingut traça, per això. T’agradava pintar, a què sí? I eres apanyat, sempre ho volies fer tu tot sol. Sabia que faries coses grans. Que bé Raül com me n'alegre! Bé, conta’m més. Voldràs un café?



—No. Eh… Doncs, deia que ara tinc la meua casa de somni. Però s’ha quedat, dels antics propietaris, un ase lleig que no volem. I no sabem què fer-ne. I a tu t’agraden els animals i tens espai.



—Ja t’entenc. Doncs des que la Linda va morir… He sentit una connexió més gran amb els animals, saps? Sempre han sigut importants per a mi. I ara, entre que em fan companyia i em recorden la Linda… T’he contat mai com la vaig conéixer?



—Sí, vos veieu cada setmana a la tenda de pinsos.



—Si és que te l’hauré contada mil vegades, segur! Però com no ens veiem ara… Doncs sí, el Conrad s’està fent vell, xaval, i si no fora ara per ta mare, només em quedarien els animals. Va, dis-me, quan arreplegue el teu ase?



I en veure que sí que volia l’ase, el somriure maquiavèl·lic li va tornar.



Escac i mat, Emma.