El problema de tot plegat és que, mentre en Toni feia plans i buscava maneres de fugir del Nadal, jo havia començat a fugir de mi mateix. I això no ho sabia ningú. Ni ell, ni el meu germà, ni cap amic, ni tan sols jo fins feia quatre dies. Sempre havia pensat que era una persona forta, que no necessitava ningú, que podia gestionar-ho tot amb quatre pensaments mal posats i una mica d’ironia. Però últimament, cada cop que em quedava sol, em venia aquella sensació estranya al pit, com si m’hagués oblidat d’alguna cosa important, com si hagués deixat una part de mi en algun lloc i no recordés on.

No era tristesa. No era ansietat. Era… buit. Un buit que no feia soroll, però que ho empassava tot.

I el pitjor és que ningú ho notava. O potser sí, però jo era massa bo fent veure que estava bé. Massa bo fent bromes, massa bo canviant de tema, massa bo fent-me el dur. Sempre havia pensat que ser així em protegia, però últimament començava a pensar que potser només m’havia deixat sol.

Hi havia dies que em mirava al mirall i no reconeixia la persona que veia. No físicament, sinó mentalment. Era com si hagués anat acumulant capes i capes de versions meves que no m’agradaven, i ara totes volguessin sortir alhora. I jo, sincerament, no tenia ganes de gestionar-les.

Potser per això em molestava tant quan en Toni em deia que era egoista. No perquè no fos veritat, sinó perquè ho era d’una manera que ni jo entenia. No era egoisme de voler-ho tot per mi. Era egoisme de no saber donar res. De no saber estar per ningú. De no saber ni estar per mi.

I això em feia ràbia. Més que ràbia, vergonya. Perquè jo sempre havia pensat que seria una persona millor que ell, que no repetiria els seus errors, que no acabaria convertint-me en algú que necessitava constantment sentir-se important per no enfonsar-se. Però últimament començava a veure que potser no era tan diferent. Potser només era una versió més jove, més silenciosa i més orgullosa del mateix problema.

I aquí és on tot va començar a canviar. No per ell. No pel Nadal. No pel viatge. Per mi.

Perquè un dia, sense cap motiu especial, vaig tenir un pensament que em va deixar gelat:

“I si no m’agrada la persona que estic començant a ser?”

No era un pensament profund, ni poètic, ni dramàtic. Era simple. Brut. Directe. I em va fer més mal que qualsevol discussió amb en Toni, qualsevol crítica, qualsevol insult. Perquè venia de mi. I jo, quan em dic una cosa, me la crec.

Aquell dia vaig entendre que no podia seguir funcionant així. Que no podia continuar odiant-me en silenci mentre feia veure que tot estava controlat. Que no podia seguir sentint-me buit i després enfadar-me amb el món perquè no m’omplia.

I per primera vegada, vaig pensar que potser havia arribat el moment de mirar-me de veritat. Sense excuses. Sense ironies. Sense fugir.

Encara no sabia com fer-ho. Ni per on començar. Però almenys, per primer cop, sabia que havia de fer-ho.

I això, encara que no ho sembli, ja era un canvi.

El que va venir després no va ser cap revelació divina ni cap moment cinematogràfic on tot encaixa de cop. Va ser més aviat una sensació petita, discreta, com quan t’adones que portes tota la tarda amb el mateix pensament donant voltes sense voler. Una mena de consciència incòmoda que no marxava.

Vaig començar a veure’m des de fora, com si fos un personatge que no acabava de caure’m bé però que, per algun motiu, havia d’aguantar igualment. I en comptes d’odiar-me per això, com feia sempre, vaig sentir una cosa nova: responsabilitat. No cap als altres, sinó cap a mi. Com si, per primera vegada, entengués que si no feia res per canviar, ningú ho faria per mi.

No vaig tenir cap epifania, ni vaig plorar, ni vaig escriure res profund a cap llibreta. Només vaig respirar una mica més fondo del normal i vaig pensar: “Vale. Potser puc començar per aquí.” I encara que fos ridícul, encara que fos mínim, encara que no sabés ni per on tirar, aquell pensament va ser suficient per no sentir-me tan buit.

Potser no era un final. Potser només era un principi que feia massa temps que evitava.

I, per primer cop, no em va fer tanta por.

El més curiós és que, quan vaig començar a mirar-me així, amb una mica menys d’odi i una mica més de paciència, també vaig començar a mirar diferent a la gent que tenia al voltant. No va ser de cop, ni vaig despertar un dia sent un fill exemplar, però sí que vaig notar que, sense voler, m’estava fixant més en les coses petites. En com en Toni intentava fer-nos riure encara que ell estigués trencat per dins. En com el meu germà, tot i ser un desastre emocional, sempre trobava la manera de fer-me costat quan realment ho necessitava. En com la meva família, amb totes les seves mancances i silencis, seguia sent meva.

I això, que abans m’hauria semblat una tonteria, va començar a donar-me una mena de pau estranya. No una pau de pel·lícula, d’aquestes que et canvien la vida en un segon, sinó una pau discreta, com quan deixes de caminar tan ràpid i t’adones que no cal córrer sempre. Una pau que venia de saber que, encara que jo fos complicat, encara que tingués mil defectes, no estava sol del tot.

Suposo que, al final, això va ser el que em va fer una mica més feliç. No el viatge, no fugir del Nadal, no reinventar-me de cop. Sinó entendre que podia començar a valorar el que tenia, encara que no fos perfecte. Que podia deixar d’exigir-me tant. Que podia respirar una mica.

I potser, només potser, això ja era suficient per començar a ser una versió una mica millor de mi mateix.