Com es pot veure, la vida den toni havia estat marcada per las desgracies del que ell anomena, el pla de deu. Personalment, no soc una persona que cregui en cap mena de tipus de religió, després d’haver estudiat lo basic a la ESO sobre l’historia de la humanitat, puc considerar que es tracta d’estafes amb la fi de controlar a la gent mitjançant el govern duna manera sotil i romanitzada. Encara que, puc entendre que no li quedi un altre remei a en toni que aferrar-se a que “tot passa per algú” o que “deu li dona les pitjors batalles al seus millors guerrers”.

Mai he sigut una persona sensible, per això, quan començava es explicar un problema d’un típic adolescent, i hi acabàvem parant de la tràgica vida den toni, preferia fer com que parava oïda menters pensava en els meus propis problemes, els que a mi m’importaven. Amb els anys vaig anar perfeccionant la tècnica, fins que, en quan em vaig a donar es notava d’una manera descarada lo poc que m’importava el que em deia. En aquell moment, van arribar las paraules que em van marcar durant la resta de la meva vida, “ets un egoista” “domes penses en tu i en las teves coses”.

Al principi pensava que eren coses de l’adolescència, que tothom era així, després, em vaig a donar de que simplement era una mala persona.com si fos un procés post ruptura, vaig passar per diferents fases. La primera, ja mencionada anteriorment, l’etapa de negació. Mes tard, uns mesos i moltes baralles amb el meu cercle de persones proper. Va venir l’etapa de acceptació. En aquesta fase hi ha dos aspectes, la primera, acceptar que era una mala persona i ja esta. Em justificava veient series on la gent de la meva edat lidiava amb problemes de gent adulta, comportant-se com a tal. Vaig arribar a pensar que potser era un psicòpata, vull dir, Mai saps si ho ets fins que ho ets. Al final, vaig acceptar que ho era, però no em vaig conformar amb ser una mala persona. Seria hipòcrita per part meva criticar les actituds de la gent quan jo feia exactament el mateix però des de un altre perspectiva. Vaig decidir canviar per dos raons. La primera, encaixar en la societat, no aniria a cap lloc amb rabietes i la mentalitat d’un nen de 13 anys. La segona raó i la que mes em defineix, va ser per tenir la llibertat de jutjar a tothom sense sentir-me malament .

No va ser un canvi del dia a la nit, però menters el procés de millorar com a persona anava avançant pròsperament, em vaig adonar d’algú que pot ser no havia tingut en compte en las meves reflexions anteriors. Pot ser m’equivocava amb el toni, una discussió del toni i el meu germà gran em va fer obrir els ulls, em vaig veure reflexa en ell, en els dos. El meu germà gra, estressat pels exàmens de la universitat, estava actuant com un complet idiota, pensant domes en ell mateix. Menters que en toni, una persona sensible i amb moltes ferides que no van acabar de tancar-se, domes volia sentir-se estimat, cuidat, volia sentir-se important.

No vaig acabar d’entendre si era llàstima, o quin sentiment vaig tenir en aquell moment, però per un instant em vaig adonar de que existia la possibilitat de que jo no fos perfecte, de que no sempre tingues la raó. El sentiment cap a en toni va ser molt contrari al sentiment que vaig començar a experimentar cap a mi, odi. Odiava tot de mi, excepte el meu present, odiava el meu passat, inclòs el de feia 0,01 segons, i admirava el meu futur per la manera en la que es desvinculava de la realitat i podia arribar a odiar el meu passat. Odiava tot el que no podia controlar, odiava la manera en la que funcionava el meu cervell, i com es quedava estancat en una idea. Odiava el meu cos, desitjava ser una persona completament diferent cada dia. Pot ser podia tornar a començar en una altre vida