Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.

Menters la resta de gent esperava els dies amb il·lusió, en toni contava els dies per que sacaves. El mes de vacances de nadal era, per ell, el mes amb mes falsedat de l’historia. Un mes on eres obligat si o si a estar content, esbocar un somriure, desitjar-li bon nadal a tothom amb qui et creuaves pel carrer, aguantar les histories de nadal de las parelles joves i “feliços” segons ells, etc. Per no parlar de la quantitat de diners que un s’havia de gastar entre regals, benzina mal gastada per culpa dels viatges a veure la família, els diners que et deixes a la peixateria del barri en marisc perquè després la teva sogra et digui que li falta sal.

Però el que mes odiava el toni del mes de desmembra eren els records del que un dia havia sigut la seva família. No entenia com podien passar de ser 11 persones a taula la nit de nadal a 4. Ho entenia, però no estava disposat a que aquesta fos la seva realitat. Per això, havia demanat passar el nadal fora de la ciutat, fora d’una Barcelona il·luminada amb ambient de festa, fora del fred, fora del soroll, fora dels turistes beguts que venen a passar el cap d’any.

Ell tenia molt clar el seu destí, volia sol, calor, volia sentir el soroll de las onades trencant-se menters las ignorava i romanitzava el estar llegint un llibre que segurament se l’ompliria de sorra fina i blanca, domes per acabar dient la frase que sempre hi diu quan va a un lloc paradisíac com el que tenia en ment; “això es molt bonic i tot el que vulgueu, però jo la sorra gruixuda de la costa brava no la canvio per res”.

Ell hi volia estar el carib, no volia cuinar, volia que li cuinessin, no volia netejar, volia arribar a l’habitació després d’un dia esgotador de platja i veure que el llit estava fet a la perfecció. Però sobretot volia sentir-se cuidat sense adonar-se de que l’únic que volia era fugir del fantasma dels nadals passats. Per no sonar-hi tant condescendent planejant un viatge amb els que molts somien i ell feia un cop cada dos anys, de tant en tant, deixava caure una frase que també el caracteritzava molt com a pare; “però Bueno, que això també podem tenir-ho sense sortir d’Espanya, podem anar-nos a canàries”.

Jo no s’avia si ho deia mes per no malcriar-nos a mi i al meu germà, o per aparentar que no s’havia tornat un home amb economia de classe mitja-alta, que tenia un gos que costava mes que el sou d’una persona normal, que els seus fills anaven a col·legis y universitats privades o que tenia una casa construïda a mida. No volia oblidar las seves rels, no volia oblidar que venia del barri del costat on la seva mare havia treballat tota la vida de dona de la neteja en cases com la que ella viu ara, havent de mantenir ella sola a quatre fills, sent ell el mes petit amb una diferencia de 11 anys amb el germà mes proper.

La seva vida havia sigut complicada, havia perdut al seu pare amb un any de vida, domes era una mena de “spolier” de deus obre el que li vindria a sobre, o així ho veia jo. Amb 25 anys aproximadament va perdre el seu germà mes proper, d’edat i de relació. La versió de la família va ser que va morir d’un atac al cor, la versió real va ser una sobredosis. Mes tard, va perdre la seva germana, la mes gran de totes, la veritat, no se quina va ser la causa de la mort, tampoc hi he preguntat mai. Per ultima, va morir la segona germana mes gran, va deixar un llegat de dos grans, un marit, i no crec que hi aspires a molt mes en la vida, l’estrany d’aquesta mort es que encara me la trobo pel barri a vegades, no sempre, ja que intento evitar els seus horaris, es fàcil fer-ho, per tenir 4 botigues de roba (fins on jo me quedat abans de la mort) no es una persona molt treballadora.