Li vaig mirar, esperant mínim una explicació encara que fora, però simplement es va asseure en el llit i va tornar a posar aquest somriure, intentant transmetre tranquil·litat i va encendre la consola.

Perdona a la meva mare, estava una mica estressada- va dir com si això fos la solució a tot.

Els meus ulls van recórrer l'habitació, i allí estava de nou nou el pot de pastanagues a mig fer. Deixar sense menjar un petit pot ja era molt més preocupant.

Em vaig asseure suaument al seu costat, i vaig posar la meva mà sobre la seva. Les nostres mirades es van creuar. Sabia que no pensava parlar. Era difícil que contés el que passava, però volia fer-li sentir que no estava sol, jo estava amb ell i no ho deixaria passés el que passés.

Només va assentir abans de passar-me un comandament per a jugar. Volia que deixés de preocupar-me, però un simple joc en la consola no anava a fer que aquest tema s'esborrés de la meva ment.

Tot va passar tan ràpid, juguem a diferents jocs, vaig escoltar el seu riure ressonar per l'habitació cada vegada que m'equivocava i perdia en la partida, va acabar el pot de pastanagues sense problemes... Semblava que havíem tornat al passat.

Ens fiquem al llit per a dormir, ens mirem fixament.

Demà em contaràs què et passa per a poder ajudar-te?- Vaig dir confiant que pogués dir-ho.
Demà t’ho diré tot- va dir sense llevar la vista de mi.
Promesa?- Vaig dir somrient
Promesa- va dir amb confiança.

Vaig tancar els ulls més tranquil, pensant que demà a la fi trobaria la manera d'ajudar-lo, de retornar-li aquella lluentor en els ulls que el feia tan especial

Em vaig aixecar sol aquell matí. Malgrat haver dormit genial i tranquil, alguna cosa en el meu interior es va començar a regirar en veure el buit al meu costat. No vaig perdre temps a anar a buscar-ho

Havia buscat en tots costats, només em quedava el bany. Vaig pensar que estava ocupat, la porta estava tancada i una llum es filtrava sota ella. Vaig tocar la porta, no va haver-hi resposta. Vaig cridar a Leo, per a saber si era allí, ningú va respondre. M'estava preocupant cada vegada més, no ho vaig pensar i vaig obrir la porta. Una olor d'òxid i sofre va inundar el meu nas, era tan fort que gairebé no podia pensar.

Em va costar assimilar aquest ofegant aroma, però finalment ho vaig entendre: feia olor d'hospital i sang.

Vaig baixar la mirada al sòl, amb esperances de no trobar-me amb el que pensava que era…però allí estava. Era Leo.

Envoltat de pastilles ensangonades fins al coll. Un crit es va ofegar en la meva gola; els seus ulls, desorbitats i verdosos, morts. La seva boca i nas plens de sang ja seca. El crit va sortir del fons del meu, sonant adolorit, desgastat, pur. Em vaig deixar caure al seu costat, tot el meu cos tremolava.

Un crit infantil es va escoltar fora del bany, la seva germana petita m'havia escoltat, l'havia vist, al seu germà mort.

La mare de Leo es va acostar al bany, queixant-se pels crits, fins que el va veure. Va agarrar a la seva filla i ràpidament es va allunyar del bany.

Em van deixar allí, només amb Leo, sanglotant constantment.
No sé quant temps va passar, tal vegada, només uns minuts, però jo ho vaig sentir etern. Finalment es van escoltar sirenes fora de la casa, havien trucat a la policia.

Un oficial em va arrossegar fora del bany, i des d'aquí…tot és borrós.

Recordo veus parlant al meu voltant, massa ràpides, massa llunyanes. Un policia preguntava el meu nom una vegada i una altra, mentre intentava apartar-me del passadís cap en fora. Jo només mirava cap al bany, esperant veure a Leo sortir per la porta amb aquell somriure tranquil, com si tot hagués estat una broma.

Però la porta continuava oberta.

I ell no sortia...

Les llums blaves i vermelles de les ambulàncies parpellejaven a través de la finestra del passadís, tenyint les parets. Finalment em varen conduir fins al menjador. El sofà encara estava ple de llaunes de cervesa buides, el televisor continuava encès, com si la casa sencera no s'hagués adonat conta que alguna cosa horrible acabava de passar.

Algú em parlava, però jo no entenia les paraules. Només sentia el meu propi cor bategant fort, massa fort, massa ràpid, estava a punt de vomitar.

Recordo que en algun moment em van fer seure.

Recordo una manta sobre les meves espatlles.

Recordo la veu d'algú dient el meu nom.

Però sobretot recordo el silenci que va venir després.

Un silenci tan pesat que semblava que m'esclafaria el pit.

Durant dies, setmanes, tot va quedar cobert per aquella mateixa boira espessa. La gent parlava amb mi, els meus pares em preguntaven com estava, els professors em miraven amb aquella expressió de llàstima que tant odiava.

Però jo només veia una cosa.

Els ulls d'en Leo.

Oberts.

Mirant-me.

Esperant alguna cosa que jo ja no podia donar-li. Consol.

La veu de la Cèlia va travessar aquell record com una pedra trencant una finestra.

—Marc.

Vaig parpellejar.

Durant uns segons no vaig saber on era. El bany, el passadís, les llums blaves i vermelles... tot es va dissoldre lentament.

Les parets verdes van desaparèixer.

El terra també.

Quan vaig tornar a enfocar la mirada, tornava a ser a la consulta.

La cadira sota m'ho era la mateixa de feia una estona. El rellotge de la paret continuava fent tic-tac amb aquella calma desesperant. La llum suau de la finestra il·luminava la taula on la Cèlia havia deixat la llibreta. Tot pareixia molt clar ara.

Les meves mans tremolaven sobre els meus genolls.

No recordava en quin moment havia començat a plorar.

La Cèlia no deia res. Només m'observava amb aquella paciència infinita que semblava tenir.

Va esperar fins que la meva respiració es va calmar una mica.

—Gràcies per explicar-ho —va dir finalment amb veu suau.

Vaig baixar la mirada cap en terra. Sentia el pit buit, com si hagués deixat una part de mi en aquell bany per sempre.

Durant uns segons no vaig dir res.

Llavors, gairebé sense voler, els meus ulls es van desviar cap al racó de la consulta.

La cadira que hi havia allí estava buida.

Però durant un instant hauria jurat veure'l assegut.

Amb aquell somriure tranquil.

Esperant que acabéssim aquella conversa que vam deixar a mitges.

Vaig tancar els ulls amb força.

Quan els vaig tornar a obrir, la cadira estava buida.

La Cèlia es va inclinar lleugerament cap endavant.

—Marc —va dir amb suavitat—. Ara sí que comencem a parlar d'ell.

Vaig inspirar profundament.

Per primera vegada des de feia dos mesos, el seu nom no em va trencar per dins.

—Leo —vaig murmurar.

I el rellotge de la consulta va continuar marcant el temps.

Tic.

Tac.