Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



S’asseu, i el sofà és més dur del que pareix. La llum sobre ell trèmula un poc, com si respirés amb ell. Tot està silenciós, massa silenciós, només trencat pel tic-tac d’un rellotge que no reconeix; cada tic-tac sembla més lent, com si l'espera allargués el temps.



Per un instant, pensa que ha sentit una veu darrere seu, suau, gairebé un sospir. Es gira, però la sala continua buida. El cor li batega amb força. Els detalls abans poc importants, com el quadre penjat lleugerament tort a la paret o les ombres que es projecten de manera estranya sobre la catifa, comencen a semblar-li significatives. Una ombra prové del passadís a la seva dreta; al final, una figura familiar està aturada. La seva respiració s’accelera. No vol recordar, no vol saber. Ràpidament, aparta la mirada, desitjant que no se li apropi més.



El nus al pit li creix, les mans li tremolen. Tot sembla retenir-lo. L’aire mateix sembla murmurar fragments de records que no vol reconèixer, moments que no sap si han passat o només existeixen dins la seva ment. La cama no para de moure's, una forma clara de mostrar el turment i el pes d'aquests records.



Aleshores una veu li crida:

—Marc Serra, acudeixi a la consulta 2, per favor.



La veu de la dona el fa tornar en si; encara sent la presència darrere seu, però prefereix ignorar-la. S’aixeca i avança fins a la consulta, i amb cada pas sent el pes de tot el que ha intentat oblidar. Avança lent, però sense pausa, pensa com serà la consulta, de què parlaran, què dir, què no dir… No sap què fer. S’atura en sec davant de la porta.



—Consulta 2… —deixa anar un sospir; dubta si entrar-hi, però pensant-ho bé, ja és massa tard. Obre la porta. Davant d'ell una dona jove li somriu.



—Hola, Marc. Em dic Cèlia, seu, si us plau.



Sense fer massa contacte visual, li fa cas i seu.



—Com estàs, Marc? —es fixa en les seves ulleres—. Sembla que no has dormit gaire. Has dormit bé?

—Estic bé —respon, capcot, mentre juga amb les seves ungles.



Cèlia fa uns apunts i deixa el bolígraf amb la llibreta sobre la taula. El soroll sec ressona en les orelles del Marc com un tret. Però no va aixecar la vista.



—M’alegra que estiguis bé, Marc —va dir la psicòloga amb veu suau, però ferma.— Però les ulleres em diuen el contrari… les nits són llargues, veritat?

Marc empassa saliva. Sent la presència de nou, no obstant això, no era a la Sala, el sentia com a un alè gèlid.

—Només… en costa agafar el son. Els meus pensaments… em pertorben—va respondre intentant que la veu no li tremolés.



—Quina classe de pensament? L’institut? La teva família? Segons els teus pares, tot bé en casa. Aparentment, tens una “família perfecta”.



Marc deixa anar una riallada amarga que el va sorprendre a ell mateix. "Família perfecta", havia escrit algú en un informe. Els seus germans, el Martí i el Jordi, ja eren homes fets. Ell era l'últim, el "petit" a qui ningú feia cas perquè ja no quedava energia per prestar-li tota l’atenció.



—A casa no entenen el que em passa… ni jo ho entenc… sol haver-hi silenci a casa… ells saben que el trobo a faltar.

—Al Leo?

Marc es clava les ungles al palmell de la mà. Se li havia escapat. No volia parlar del Leo. No encara. Però el Leo hi era. El veia pel reüll, assegut a la cadira buida del racó de la consulta, amb aquella pell pàl·lida de qui ja no respira i els ulls buits.



—Els meus pares…—tracta de canviar el tema—. No entenen per què ja no soc el mateix del de fa tres mesos.



La Cèlia va inclinar-se cap endavant.



—Fa tres mesos li va passar això al teu amic, oi? En Leo.



Escoltar el seu nom va colpejar-li com una punyalada al cor.

De cop, va ser com tornar-hi a escoltar el seu sorollós i exagerat riure, un riure que ell amava… si tan sols ell hi hagués fet alguna cosa…

—No era només un amic —va aconseguir dir, però gairebé sense veu—. Érem... jo era l'únic que sabia que estava malament. I no vaig fer res.



—Vas ser tu qui el va trobar? —la veu de la Cèlia ara era delicat com fil de seda, intentant agafar el record sense trencar-lo.



—No... —va murmurar el Marc, negant amb el cap de manera gairebé rítmica—. Jo no vaig obrir aquella porta. No vaig ser jo qui va sentir l’olor a ferro i tancat. Jo... jo estava a ca meva, sopant, rient, mentre els meus germans parlaven de la seva vida adulta i el meu pare reia amb ells.



La Cèlia el va mirar fixament. Havia detectat la fissura. El Marc parlava de "no ser-hi", però descrivia l'olor amb una precisió massa exacta. La psicòloga va tancar la seva llibreta suaument. El silenci a la consulta es va tornar pesat, com si l'oxigen s'hagués convertit en plom. En Marc sentia el tic-tac del rellotge a la paret, però de cop, el rellotge es va aturar.



Al fons de la sala, l'ombra d'en Leo va fer un pas endavant. El Marc va veure com la figura movia els llavis, però no se sentia cap so, només un brunzit insuportable.



—Marc —va dir la Cèlia, recuperant la seva atenció—. No podem avançar si et quedes a la superfície. T’estàs ofegant en una versió de la història que ni tu mateix et creus.



El noi va estrènyer les mans contra els genolls. Volia aixecar-se i fugir, tornar a la cantonada del carrer i fer veure que mai havia passat la porta. Però l'ombra d'en Leo ja li tocava el respatller de la cadira.



La Cèlia es va inclinar cap a ell, trencant la distància de seguretat que Marc havia establit. El seu somriure ja no era professional, era trist.



—Marc... per a parlar d'ara, primer hauràs de parlar d'en Leo.