III

La trampa

– Que ha passat alguna cosa?

Després que en Thomas digui això, em quedo immòbil darrere la taula, amb la mà encara recolzada en ella pel cop que li he fet. Al cap d’uns segons, em tornen a venir les paraules al cap.

– No, bé… –dubto–. Només… una discussió absurda.

Ell assenteix des de la porta i entra al despatx amb passos lents, tancant-la darrere seu. Es queda dret davant meu i durant uns segons no diu res. Al final, però, acaba trencant el silenci.

– La Rachel semblava molt alterada.

Empasso saliva.

– Te l’has trobat en venir?

– No, no, vinc del despatx de la Nina. Tot i això, l’he sentit, i com comprendràs, he volgut veure què passava –mira cap a la porta–. Tot i que veig que arribo tard, oi?

– Bé, sí, ha acabat marxant –fem uns segons de silenci–. Ho has sentit tot? – Afegeixo, insegura.

– He sentit prou per fer-me’n una idea –mira al calaix que fa uns minuts he tancat, i un altre cop a mi, afegint-hi un sospir–. Mai acabarà d’agradar-li aquest bufet, suposo. Tampoc servirà de gaire donar-hi més voltes.

– Sí, suposo que tampoc la faré canviar massa d’opinió… –murmuro. Ell em somriu mentre em posa la mà a l’espatlla.

– Vinga, vols que et convidi a un gelat?

Fins i tot dins l’angoixa del moment, soc incapaç de negar-m’hi.



L’endemà m’aixeco per anar a la feina i, com de costum, reviso el meu correu electrònic mentre em prenc un cafè. Allà, amagant-se entre els usuals correus de propaganda, hi veig un missatge del bufet.

«Benvolguda Millie,

Li comuniquem que se li ha encomanat una nova tasca. Avui a la tarda haurà d’entregar un paquet que li donarem durant la jornada de matí a un edifici. La portarà un treballador del bufet en cotxe. La feina només consisteix a lliurar-lo. El contacte directe amb la persona no és necessari. Sobretot, no obri el paquet, atès que conté material fràgil, i notifiqui’ns que ha complert amb l'encàrrec.

Li preguem que confirmi aviat. Preferiríem tancar-ho com més aviat millor.

Bufet Winchester.»

Acabo de llegir el correu i el tanco. Fa un temps, el cor m’hauria fet un bot dels nervis, però ara entregar un paquet ja és una tasca quasi rutinària. L’únic que em sembla estrany és el que comenta del cotxe. Usualment faig jo els trajectes. Potser és un camí complicat, o potser corre molta pressa. Sigui el que sigui, no ho sabré fins demà.

El meu matí a la feina transcorre amb normalitat, però no puc evitar pensar en el que va passar ahir. Sort que va aparèixer en Thomas, perquè després de la discussió vaig quedar-me molt trasbalsada i necessitava desconnectar, però tot el que em va dir la Rachel mentre discutíem encara fa voltes dins el meu cap. Cada cop ho tinc menys clar.

Un cop arriba la tarda, a les cinc en punt, un cotxe blanc passa a recollir-me davant les oficines del bufet. Entro al darrere del vehicle carregant el paquet que m’han donat i saludo el conductor, que no em correspon ni amb un somriure. La caixa deu fer uns dos pams d’amplada i un de llargada i alçada, i pesa bastant. La col·loco al seient del costat i, convençuda que si necessitem el cotxe és perquè hem de fer un trajecte llarg, tombo el cap cap a un cantó i tanco els ulls per mirar de descansar una estona. Sorprenentment, però, el conductor em sacseja per despertar-me abans que arribem a sortir de Nova York. Confosa, agafo el paquet i baixo del cotxe, que s’afanya a marxar. El que veig aleshores em paralitza la respiració. Jo conec aquest portal. El conec molt bé.

És la casa de la Rachel.

Començo a tremolar. Per què? Per què a la Rachel, de totes les persones? Això ja no és un paquet per a un treballador del bufet. Això va més enllà. Ella tenia raó, soc dins una cosa molt més gran que jo. Però estic convençuda que la Rachel no pot estar relacionada amb aquesta organització. Ella sempre me n’ha intentat allunyar, sempre em m’ha fet veure com n’era, d’estrany, tot plegat. I si d’alguna manera el bufet Winchester s’ha assabentat de tot això? Què és exactament aquest bufet? I si volen fer-li mal amb el que sigui que hi hagi aquí dins? No. No penso involucrar en aquest infern l’única persona que s’ha preocupat per la meva integritat.

– No ho faré. Em sentiu? –crido. Estic convençuda que han de tenir algú vigilant-me si m’envien a fer una feina així–. No ho penso fer! A la merda el vostre joc d’advocats i les vostres feinetes! Si us penseu que faré mal a la meva millor amiga per quatre duros ho porteu clar!

El cor se m’accelera. No sé per què he fet això. No ho sé. Si realment hi ha algú vigilant-me, m’acabo de delatar tota sola. Però crec que necessitava rebel·lar-me. Estic farta que em facin servir, de sentir-me utilitzada. Havia d’actuar d’alguna manera. A més, si no hagués parlat, segurament s’haurien acabat assabentant que no ho penso fer igualment. Per tant, que em sentin.

I en uns instants veig que tenia raó. M’han sentit.

D’una cantonada, lentament, emergeix una figura molt familiar. Camina a poc a poc, en la meva direcció, amb l’esquena recta i la mirada clavada en mi. Quan començo a distingir-li l’expressió, em somriu sàdicament i contesta als meus crits.

– De debò creus que cal muntar aquest espectacle enmig del carrer? –diu en Thomas.

– Tu… Sempre havies estat tu, no?

Ell inclina lleugerament el cap.

– Sempre jo?

– Tu em vas endinsar en tot això! Tu m’has destrossat la vida! –crido entre plors, fora de mi mateixa–. Ets el pitjor que m’ha passat mai!

– Ah sí? El pitjor? –em qüestiona ell–. Recorda que el teu pare encara és viu gràcies a mi! Jo et vaig aconseguir la feina!

El paquet se’m fa molt més pesat que abans, alhora que tot el meu cos tremola ansiós. No sé què contestar. Ell sospira mentre em mira amb menyspreu.

– Sempre li havia dit a la Nina que potser eres massa bona persona per a aquesta feina. Ja m’imaginava que això passaria.

El continuo mirant amb por, amb les llàgrimes caient rostre avall. Aquest no és el Thomas que jo coneixia. El Thomas que jo coneixia m’ajudaria a sortir d’aquí.

– I què fareu amb mi? –murmuro amb la veu tremolosa.

– Què farem? Què faràs tu, en tot cas. Mira, tens dues opcions, Millie. –Se m'acosta, envaint el meu espai personal–. O bé t’uneixes a nosaltres en una nova vida en la qual el teu pare millora, nosaltres et protegim i per fi comences a construir-te el teu propi futur, o bé desisteixes i et posiciones en contra de nosaltres. Però has de saber que qui entra al bufet Winchester, mai en surt del tot.

– Què vols dir…?

– Som a tot arreu, Millie, i no crec que vulguis que li passi res al teu pare, no? –començo a empal·lidir–. Perquè tinc entès que encara està ingressat –diu, adoptant aquell mateix somriure del principi.

– No. No seràs…

– És clar que en soc capaç, Millie –em talla ell, mentre se m’acosta encara més. Quan el tinc a menys d’un pam de mi, decideixo actuar. Li faig un cop de genoll a l’estómac que el deixa immòbil durant prou estona perquè jo pugui arrancar a córrer en direcció a l’hospital, encara carregant el paquet, que per alguna raó tremola lleugerament entre els meus braços. Em giro per veure com de lluny tinc en Thomas, però, per la meva sorpresa, veig que no em comença a perseguir ni quan es reincorpora. Només em mira amb un inquietant somriure. De totes maneres, decideixo seguir corrent.



Un cop arribo a l’hospital, m’identifico i pujo maldestrament les escales. No sé què espero trobar-me a la sala on el pare està ingressat, en realitat, però necessito ser-hi. En entrar, el que hi trobo em tranquil·litza. Està a la llitera, dormint profundament, i no hi ha ningú més. Havent comprovat que tot està bé, deixo el paquet en un racó, sec una estona al seu costat i li agafo la mà, més freda del que recordava. Tot seguit començo a acariciar-la mentre reflexiono sobre tot el que ha passat. No hauria d’haver deixat la Rachel sola amb en Thomas i qui sigui que el pugui haver acompanyat, però tenint en compte que ara mateix la vida del meu pare depèn d’un cable, no podia deixar-lo sol. Almenys ara puc estar una mica més tranquil·la. De sobte, però, comencen a sonar sirenes a la llunyania, cada cop més a prop, i uns segons després un grup de persones irromp a la porta.

– Policia. És vostè Millie Davies Terranova? –diu un dels agents. Un altre se separa una mica i agafa el paquet.

–Sí, soc jo… –contesto, inquieta–. Què volen?

El policia que m’ha parlat primer fa un senyal amb el cap a un company, que treu unes manilles i s’acosta a mi.

– Està vostè detinguda.

– Què? Per què? –crido mentre intento resistir-me a l’agent que em posa les manilles, sense èxit.

– Per la seva presumpta implicació en casos de contraban, extorsió i encobriment. A més, tenim raons per sospitar que dins d’aquell paquet –fa un senyal de cap– hi ha un explosiu.

El cor em fa un bot. Era un explosiu. La volien matar.

– No! –bramo, negant amb el cap–. No és meu! No sabia què hi havia dins, els ho juro!

L’agent estreny una mica més les manilles fins que fan clic.

– Això ja ho explicarà després.

I després d’això, se m’emporten cap a fora.

Ara tot cobra sentit. Per això en Thomas no m’ha perseguit. Per això m’ha dit allò del meu pare. M’ha fet venir fins aquí perquè em detinguessin. He caigut de ple en la seva trampa. A més, havent deixat la Rachel sola a casa seva i sabent què era el que li estava portant, només és lògic assumir que encara ha patit un destí pitjor que el meu. En Thomas, o qualsevol altre, s’haurà encarregat d’ella després de la meva fugida. De tot això és capaç el bufet Winchester. M’entren dins un cotxe de policia i comencen a conduir cap a comissaria.



Al cap d’uns dies, asseguda en una taula immensa mentre em menjo el pitjor dinar de la meva vida, encara intento entendre com he arribat fins aquí. Presó preventiva, em van dir. He d’esperar que es completin tots els tràmits per poder tenir un judici en condicions. De sobte, però, un guàrdia crida el meu nom. Estranyada, vaig a atendre’l.

– Té una visita –diu.

Una visita? Però si la meva mare ja ha vingut aquest matí. Bé, suposo que ja acabaré de dinar després.

– Gràcies, ara vinc.

I quan arribo a la sala de visites, el cor em deixa de bategar durant un instant. A l’altra banda del vidre hi ha l’última persona que esperava veure.

La Rachel.

Com de costum, no entenc absolutament res.

– Rachel? –dic, histèrica, mentre agafo el telèfon amb les mans tremoloses.

– Millie! Em moria de ganes de tornar-te a veure! –diu, també molt emocionada–. Com va tot per aquí?

– Bé, suposo, però… Com pot ser? Estava convençuda que t’haurien mort! Em van fer portar a casa teva un…

– Sí, sí, estic al dia de tot –em talla ella. Jo me la miro perplexa.

– Ah sí? –dic en veu baixa. – I com t’ho vas fer per sortir d’allà?

– És que jo no era a casa aquell dia.

La miro uns segons, atònita.

– Què?

Ella agafa aire i comença a parlar.

– A veure… Quan vam discutir, al teu despatx, vaig marxar amb molt mal cos. Tenia molta por d’aquella gent i del que pogués passar si s’assabentaven que m’hi estava capficant tant, així que vaig quedar-me uns dies a casa dels meus pares.

Fa una petita pausa.

– I, a més, vaig anar a la policia. Em van prendre declaració i els vaig fer saber tot el que sabia sobre en Thomas i el bufet. Es veu que ja els havien estat investigant.

– De debò?

– Sí. Tràfic il·legal, extorsions, blanqueig, desaparicions… Però sempre els acabaven perdent la pista. Gràcies a això, però, n’han arrestat uns quants. En Thomas, per exemple, ha estat detingut, i diuen que si declares al seu judici, et podran reduir la condemna.

Assenteixo, una mica més tranquil·la que abans. Així i tot, soc conscient que els problemes no desapareixeran així com així. Encara falta una cosa molt important.

– I la Nina Winchester?

La Rachel abaixa el cap.

– Encara no –fa una pausa–. No se sap res d’ella. L’han estat buscant per tot arreu, però es veu que no hi ha ningú al registre civil sota el seu nom. –Passem uns segons en silenci–. Però bé, l’important és que n’hem sortit benparades! Només això ja ens ha costat molt.

– Sí, és clar, tens raó. Millor que no hi pensem més.

Però mentre la Rachel i jo parlem, una sensació estranya m’envaeix l’estómac. És cert que segurament seré lliure aviat i que el meu pare ja no corre perill, però no puc evitar pensar una cosa: Si la Nina Winchester encara és lliure, potser tot això només acaba de començar.