II

El maletí

«Benvolguda Millie,

L’informem que ha d’anar a recollir un maletí a la direcció que li donarem demà, a Ciudad Juárez, Mèxic. Conté informació vital sobre un cas que estem treballant, la qual entendrà que no li podem revelar. El viatge quedarà pagat pel bufet, i se li proporcionarà un augment. Si accepta, demà rebrà els detalls.

Li preguem que enviï la seva resposta aviat,

Bufet Winchester.»



Reprimeixo la meva sorpresa per no alarmar els treballadors de l’hospital i no despertar el meu pare, que dorm. Miro a banda i banda i rellegeixo el correu. Francament, no sé què hauria de fer en una situació així. No cal dir que no és el tipus d'encàrrec que esperava haver de dur a terme quan vaig començar al bufet. A més, cal recalcar que en aquests últims tres mesos tot s’havia estat esdevenint amb normalitat. Realment començava a sentir-me còmode treballant-hi, i per això mateix ara això em resulta tan desconcertant. Faria millor de negar-m’hi i no prendre cap risc?

Aixeco el cap i miro al pare, com si mirés de trobar en ell alguna resposta. Ell sempre havia estat un model per a mi, i mai l’he necessitat tant com ara. Tot i això, em consola el fet que fa l'efecte que té un son tranquil.

Fa setmanes que no tinc oportunitat de parlar amb ell. Els metges diuen que necessita repòs, i que aquesta operació és difícil de portar amb normalitat, però cada dia que passa dubto més que tot aquest repòs serveixi. El trobo a faltar, i temo no saber gestionar els canvis que partirà. A més, jo no veig cap millora, i la mare tampoc. Almenys em tranquil·litza pensar que, des que treballo al bufet, hem pogut contractar una assegurança mèdica i l’opció de començar la quimioteràpia que fa tant temps que s’hauria d’haver iniciat és molt més realista que mai. Així i tot, encara és un misteri si ens ho podrem permetre o no. Potser, si acceptés aquest encàrrec…

– Millie, aquesta nit ja m’hi quedo jo. Hauries de descansar una mica. – És la mare. Acaba de tornar de la feina. Sembla cansada, però tampoc m’oposo a la seva proposta. Sé que li agrada estar amb el pare, per molt dur que sigui.

– D’acord, mama. Però si necessites res truca’m, sí? – Dic jo mentre li faig una abraçada i, tot seguit, surto de la clínica.



Un cop a casa, em rep el silenci inquietant de sempre. Allà encenc l’ordinador i obro el correu electrònic per, ara sí, contestar bé a l’oferta.

«Bona tarda,

Magradaria comunicar-vos que accepto la tasca. Demà em podreu trobar al despatx durant la major part de la meva jornada laboral, o sigui que espero que no hi hagi cap problema per concretar-ne els detalls. Us agraeixo molt la consideració i espero poder ser d’ajuda!

Atentament,

Millie D. Terranova.»

Això servirà.



L'endemà, la Nina em fa acudir al seu despatx, i m’explica amb detall com funcionarà el viatge. El cap de setmana agafaré un vol comercial a Ciudad Juárez amb escala a Monterrey que sortirà a la matinada. Passaré una nit en un hotel, i només m’hauré de fer càrrec de recollir el maletí, el qual rebré de mans d’un advocat del bufet, que és qui està portant aquest cas des de Mèxic. Ens trobarem a les 19:00 h del primer dia a l’oficina del funcionari i l'endemà, a mig matí, tinc vol de tornada a Nova York. Sembla molt senzill, tot plegat. Aquest bufet sempre actua amb ordre i estructura, perquè mai et sentis perduda. Realment, encara que pugui generar certa desconfiança, la figura de la Nina Winchester és molt admirable. Si no fos per ella, no sé què hauria sigut del meu pare.



Quan arriba dissabte, ja tinc la maleta feta. Em desperto de matinada, em faig una dutxa ràpida i surto esperitada de casa carregant l’equipatge i amb els cabells molls, tot mirant de no despertar la mare mentre em truco un taxi.



Un cop arribo a l’aeroport comença l’avorriment dels tràmits. Després d’això, però, l’avió surt a l’hora i el trajecte va com s’esperava. Vaig alternant entre dormir i llegir durant la major part de la seva durada i arribo a Ciudad Juárez cap a la tarda.



Allà tot transcorre amb normalitat. A les set en punt em presento a l’adreça indicada i l’advocat que porta el cas em rep amb formalitat. Em fa signar un document per acreditar la recepció, m’entrega el maletí i em recorda que l’entregui directament a la senyora Winchester. Em sorprenc, fins i tot, de la normalitat de tot plegat. Cap mirada estranya ni cap carreró fosc. Només ell, la paperassa, i un maletí negre com els que veig cada dia al bufet. Ben mirat, tampoc sé què esperava. Però quan agafo l’avió de tornada el matí següent, tinc la incòmoda sensació que tot ha estat massa senzill.



Aquell mateix dilluns torno a ser integrada a la meva rutina, com si mai no hagués passat res.



El meu primer dia de feina després d’aquell cap de setmana, a la tarda, em trobo amb en Thomas i la Rachel a la cafeteria de sempre, a Howard Street, per aïllar una mica la meva ment de tot el viscut. Aquest cop arribo jo primera, o sigui que ens reservo una taula al costat del finestral i començo a mirar pel vidre per veure qui arriba primer, encara que en el fons, coneixent-los, ja m’ho puc imaginar.

Però per la meva sorpresa, només dos minuts després de l’hora acordada, veig la Rachel travessar el pas de vianants amb un vestit groc lluent i unes ulleres de sol. Sento dringar les campanes de la porta mentre ella entra amb energia.

– Millie! Com estàs? Com va anar per Mèxic? – Em rep ella, amb entusiasme.

– Molt bé, però tampoc és que m’hi quedés massa. Tenia poc temps. – Li responc sense donar-hi gaire importància.

– Poc temps? Què hi havies de fer? – El seu to em sorprèn. Juraria que els hi havia explicat a ella i a en Thomas el motiu de la meva escapada a Mèxic.

– Ah, no t’ho vaig explicar? - dic, dubtosa.

– Bé, sabia que hi anaves per feina, però no em vas dir què t’havien encarregat.

– Bé… – Faig una petita pausa. Crec que em fa certa por explicar-li-ho. – Havia d’anar a recollir un maletí a una oficina i dur-lo de tornada a Nova York, a la seu del bufet.

A mesura que parlo em va mirant progressivament amb més cara d’incredulitat.

– T’han fet anar a Ciudad Juárez a recollir… un maletí? – Em pregunta desconcertada.

– Bé, m’han donat un augment… I a més tot ha sigut molt oficial. – afegeixo per controlar la situació, però sembla que no funciona gaire perquè amb cada paraula la Rachel encara se sobresalta més.

– O sigui, que t’han ofert un augment per això? I tu ho has fet!– La seva veu es va tornant cada cop més aguda i forta, i jo abaixo el cap sense saber massa bé com contestar-li. De sobte, com si fos un àngel que baixa del cel, entra en Thomas per la porta acompanyat pel dringar de les campanes de l’entrada.

– Hola, noies, com esteu? – Observa un moment l’estat en què ens hem quedat, i afegeix amb un fil de veu – Vinc en mal moment?

– No, no, tranquil! No interromps res important. – M’afanyo a respondre amb una riallada per deixar el tema de banda, però la Rachel, sobresaltada, es gira cap a en Thomas i li diu:

– Thomas! Que els del bufet l’han enviat a Ciudad Juárez a recollir un maletí i aquesta tan tranquil·la! A tu et sembla normal? – I girant cap a mi afegeix, intentant mantenir la calma – Almenys saps què carai hi havia dins el maletí que fos tan important?

– No ho sé. Em van dir que era confidencial i que no ho obrís… – Contesto tímidament, mentre evadeixo la seva mirada penetrant.

– Rachel, relaxa't! – diu en Thomas intentant mitigar la tensió a l'ambient. – Per què hauríem de preocupar-nos? – Es dirigeix a mi – A més, em vas dir que era per a un cas complicat que està portant la Nina, oi? No cal desconfiar.

– Ja… Ja sabies el que havia anat a fer la Millie a Mèxic? – Diu a la Reachel, i es tomba cap a mi nerviosament. – Li havies explicat? – Em diu amb una mirada acusadora.

– Jo… em pensava que també t’ho havia explicat a tu! – dic frenèticament, aclaparada, sense saber massa com actuar. – A més, no cal assumir el pitjor. Tot va anar bé!

– Noies, deixem-ho estar, de debò. Tot està bé, no hi donem més voltes. – ens talla el Thomas de nou, i afegeix – Vaig a buscar uns cafès i parlem d’alguna altra cosa, sí?

Assenteixo un pèl avergonyida. Quan en Thomas marxa la Rachel em mira preocupada.

– Millie… no soc qui per dir-te que has de fer amb la teva vida – Comença a enraonar, en un to seriós –, però això no m’agrada. És massa estrany, tot plegat, i t’estimo molt i no vull que et passi res. Un maletí que no pots obrir? I a Ciudad Juárez, de tots els llocs?

Me la quedo mirant en silenci. No sé com replicar perquè sé que té certa raó. Alguna cosa grinyola. Per altra banda, però, no puc deixar de treballar. M’hi jugo molt més del que la Rachel mai podria entendre. Abaixo la mirada i penso en què dir, ja cansada de discutir.

– Sí, suposo que sí. Però deixem-ho córrer, sí? O sigui, jo estic bé, ja em veus. No podem parlar d’alguna altra cosa, com deia en Thomas?

– Com deia en Thomas…– Repeteix ella entre dents, sarcàstica, mirant a un punt fix de la taula.

– Què passa?

– Doncs que fa molt temps que no passem temps tu i jo soles, Millie. – Em respon amb força i un deix de tristor.– Tu i jo, quedada de noies, saps? Em cau bé, en Thomas, de debò, però no és el mateix. La meva millor amiga ets tu.

– Però Rachel… Ara en Thomas és part del grup també. No el podem deixar de banda. – Li retrec amb contundència. Sembla que vulgui culpar a en Thomas dels problemes que ja fa temps que silenciosament apareixen en la nostra amistat. Ella obre la boca per dir alguna cosa, però abans que afegeixi res, apareix ell amb un somriure d’orella a orella i tres cafès a la mà.



A partir d’aquell moment la conversa es dilueix, i des de llavors la Rachel no torna a treure el tema. De fet, passem uns mesos sense veure’ns. Tots continuem amb la nostra rutina, i de tant en tant el bufet m'encarrega alguna feina addicional. Aquestes van des de vigilar l’entrada d’algun edifici fins a entregar sobres o guardar paquets a casa durant períodes de temps indefinits. Amb això, a poc a poc, els meus ingressos van augmentant, i la possibilitat de cobrir les despeses del tractament del meu pare és cada cop més realista. Per altra banda, el bufet va augmentant més les seves mesures de seguretat, i això troba el seu punt àlgid el dia en què, després de dos mesos en els quals ens hem vist molt poc, la Rachel irromp al meu despatx.

– Hola, Millie. T’enganxo ocupada, o tens…? – De cop i volta, deixa la seva frase inacabada i obre els ulls com taronges mentre li arriba un reflex de llum d’un objecte sobre la taula. Quan veig que comença a posar-se nerviosa, agafo ràpidament el que està mirant i ho guardo al primer calaix.

Un silenci tens omple la sala. Tanco el calaix mentre em tremola la mà i el so que fa en tancar-se sona més fort que mai.

– Volies alguna cosa…? – Pregunto amb un fil de veu mentre se m’accelera el ritme cardíac. Ella em continua observant incrèdula, com si estigués buscant les paraules correctes. Passats uns segons, sembla que les troba.

– Una pistola? De debò? – Diu impactada amb un volum baix que clarament amaga les seves ganes de cridar.

– Bé… és lògic que els treballadors del bufet tinguem mitjans per defensar-nos dels criminals amb qui puguem treballar, no trobes?

De cop i volta dona un cop sobre la taula i es tomba cap a mi.

– És que no te n’adones? Has perdut el cap? Surt d’aquí ara que encara ets a temps abans que et vegis dins alguna cosa molt més gran que tu! – Diu, escridassant-me. Aquest cop, però, no faig silenci. Dono un cop sobre la taula, m’aixeco i li alço la veu.

– I què proposes? Que ara que per fi les coses em van bé ho engegui tot a la merda perquè tu ho vulguis? No veus com d’egoista estàs sent? O és que estàs gelosa que ara també tinc el suport d’en Thomas?

Em poso a tremolar tan bon punt acabo la frase. Però què estic dient? La Rachel em mira amb una ràbia i tristor amb què mai no m’havia mirat, i reprimint el plor articula unes últimes paraules.

– Doncs fes el que vulguis, però que sàpigues que a mi ja m’has vist prou! Quan se’t dispari la situació, no et penso tornar a escoltar!

I en acabar de bramar l’última frase, dona un cop de porta fort i marxa ofuscada. Un silenci tens perdura en tot el despatx, fent-me de turment. Tot d’una, però, i abans que jo tingui gaire temps de reflexionar, veig algú treure el cap per la porta.



– Que ha passat alguna cosa?



És en Thomas.