I

L’entrevista

– Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

– Bé, doncs… vaig estar estudiant un any de criminologia, però no era exactament el que millor sabia fer, o sigui que vaig començar el grau d’administració i finances, i ara…– Ella m’interromp bruscament, com si no li interessés gens ni mica el que dic, i se m’acosta més abans de formular les següents paraules.

– Sí, sí, és clar, això ja consta al currículum, i ja n’hem parlat. No, em refereixo a tu. Volem conèixer bé els nostres candidats.

Això es pregunta a les entrevistes de feina? Tant se val, si és la primera que faig.

– Sobre mi? No soc gaire interessant... –dic innocentment per trencar el gel, amb una tènue riallada, però no se li esbossa ni un trist somriure als llavis. La meva inexperiència deu ser molt evident als seus ulls, però això tant em fa. Necessito aquesta feina, per molt difícil que sigui.

– No pateixis. T’asseguro que per nosaltres serà interessant el que tinguis per explicar –afegeix en un to càlid, quasi maternal, però professional.

– Crec que soc una persona bastant resilient i tenaç, encara que més aviat reservada –em deturo un moment. Potser això no ho hauria d’haver dit. Tot seguit, aclareixo la veu i continuo amb més volum intentant esmenar-ho–. O sigui, sé treballar en grup, és clar… només que no és massa el meu fort.

M’observa fredament uns segons i s’atura per anotar alguna cosa a la seva llibreta color granat. Tot seguit torna a mirar-me.

– Entenc… I, exactament, què t’ha portat a aquesta feina?

Aquesta és la pregunta que més temia que arribés.

– A veure… A casa tenim una situació un pèl delicada –confesso–, i suposo que volia ajudar d’alguna manera els meus pares –jugo nerviosament amb les mans, buscant les paraules adequades–. A més, un amic que hi havia treballat m’havia parlat bé d’aquest bufet d’advocats i se’m va acudir que seria un bon lloc on provar sort.

– I per què has volgut optar a la posició de secretària?

Ella sap perfectament l’absurditat d’aquesta pregunta, n’estic segura. A quina posició pretén que opti, si no, una jove sense estudis en dret? Tanmateix, decideixo dir-li el que crec que vol sentir, encara que contestar-li sigui igual d’absurd.

– Suposo que perquè soc bona en la gestió i la planificació, i… em va semblar una bona opció.

No em contesta. En canvi, assenteix i torna a prendre notes, tot i que amb certa calma i parsimònia afegida a la seva forma d’escriure. De sobte, canvia el seu posat i allarga la mà cap a mi.

– Moltes gràcies, Millie. Quan hàgim pres una decisió t’ho farem saber per correu electrònic –diu amb un to inesperadament amable.

– D’acord, moltes gràcies a vosaltres –contesto mentre li dono la mà. Tot seguit m’aixeco, agafo la meva jaqueta i em disposo a sortir de la seva oficina, però abans que pugui posar un peu fora del llindar de la porta ella m’intercepta.

– Perdona… Aquell amic que m’has dit que et va recomanar la feina… Thomas Wetherby, oi?

Titubejo uns instants abans de contestar. No esperava que ja hi comptessin.

– Sí, és ell. Us va dir res?

– Sí, ens va explicar que vindria algú gràcies a ell i ja em pensava que eres tu –fa una petita pausa mentre em mira amb un somriure–. Tanca la porta en sortir, si us plau.

– Sí, és clar. Que tingui un bon dia –dic, encara nerviosa de tot el que acabo de viure, i acompanyo la porta mentre surto de la sala.



Travesso el llarg passadís que separa la seva oficina de la porta principal i, absorta en els meus pensaments, surto a l’exterior. Els carrers nocturns de Nova York em reben amb el fred habitual mentre començo a dirigir-me cap a casa, trepitjant les ombres dels fanals que es dibuixen a la vorera. Ben mirat, l’entrevista tampoc ha anat del tot malament; la Nina Winchester ha estat prou amable i, tot i semblar tan severa, tampoc fa l’efecte que sigui massa exigent.

Però la meva ment se’n va inevitablement a casa. La idea de tornar sempre m’intimida. Si m’agafessin per aquesta feina, per molt complicat que sigui, potser les coses es farien una mica més fàcils, i sobretot per a la mare. Aquesta posició és la meva oportunitat d’alleujar-li la càrrega que ha de suportar sola.

Finalment, aquests pensaments abandonen el meu cap quan arribo a l’atrotinat portal de casa meva i faig encaixar la clau al pany amb un lleuger clic metàl·lic que reverbera dins l’edifici.

Quan entro per la porta m’acull un silenci gèlid que m’accelera la respiració. Potser la mare torna a estar a l’hospital, com de costum. No obstant, en entrar al menjador la veig recolzada al relleix de la cuina, amb el cap cot i la mirada perduda. No sembla haver sentit la porta. Intento respirar profundament abans d’acostar-m’hi.

– Hola, mama. Que passa alguna cosa? –dic amb un to de veu dolç per no sobresaltar-la. Ella aixeca el cap esbalaïda i em mira amb certa sorpresa, com si no esperés la meva arribada.

– Millie… –murmura amb tristesa. I és allà quan la realitat em colpeja com un maó. El seu to m’ho diu tot.

M’apropo a ella amb suavitat, tement el que em pugui dir, i li pregunto què ha succeït.

– El teu pare està pitjor, filla –diu, amb la veu esgotada, reprimint el plor–. Just he anat a veure’l fa un moment i m’han dit que… –Fa una petita pausa per agafar aire mentre fa un esforç per mantenir el contacte visual–. Que no hi ha un altre remei. S’ha de començar la quimioteràpia al més aviat possible perquè el càncer s’està estenent a una velocitat inhabitual i si no fem res… –Se li trenca la veu i aparta la mirada.

Noto en ella un intent d’aparentar força, o d’amagar el dolor per no involucrar-me, encara que no se’n surt. M’acosto a ella i li faig una abraçada mentre noto com les llàgrimes li acaronen la galta en caure. Aleshores, agafo aire i faig un intent de digerir les seves paraules abans de començar a parlar.

– Acabo de tornar de l’entrevista de feina aquella que et vaig comentar. No sé si ajuda massa, però crec que m’ha anat força bé. Si tot surt com ens agradaria, potser no ho hauràs de pagar sola, i amb una mica de sort el pare… –M’aturo abaixant el cap abans de poder acabar la frase. Ella se separa lleugerament del meu cos i em mira amb gratitud, com si el que li hagués dit li hagués donat un molt necessitat bri d’esperança.

– Gràcies, Millie… Ets el millor que ens podria haver passat. –I torna a l’abraçada, malgrat que ara amb més força que abans. Per primer cop sembla que accepta la meva ajuda.

L’acompanyo al llit perquè descansi una estona, ja que això del pare la té molt debilitada. Potser estic fent-ho malament, tot plegat, perquè realment no tinc cap raó per creure que m’agafaran, però si almenys això aconsegueix retornar-li tan sols un fil d’il·lusió, haurà valgut la pena. Tot seguit, em preparo alguna cosa per sopar, i un cop he acabat jo també em dirigeixo a la meva habitació. Encara una mica inquieta, m’estiro a dormir.



L'endemà em desperto amb un nus a la gola, però apago el despertador i m’aixeco igualment del llit. Realment, no hi havia un pitjor dia possible per quedar amb en Thomas i la Rachel, i a més a les 10 del matí. Ben mirat, però, segur que m’ajuda. Desfilo maldestrament cap a la dutxa i de camí veig que la mare encara dorm. Pobre dona, devia estar exhausta. Un cop m’he acabat d’arreglar, agafo la bossa i surto al carrer lànguidament. Avui em rep una ciutat diferent de la d’ahir a la nit, una Nova York de colors i llum, com si es volgués burlar de mi. A més, no aconsegueixo treure'm l’entrevista del cap. De fet, no ho he aconseguit en tota la nit. No tinc cap mena de referència de quan representa que m’avisaran, però tota quantitat de temps em sembla massa. Per altra banda, la Nina Winchester sembla ser una dona molt ocupada, o sigui que el més segur és que l’espera es faci llarga.

Ens hem trobat on sempre, a la cafeteria de Howard Street. La Rachel, per descomptat, arriba tard, però en Thomas ja està assegut en una taula al costat d’una finestra. El saludo amb una abraçada i immediatament em pregunta per l’entrevista d’ahir, en un to curiós. M’acomodo i, mirant a un punt fix de la taula, començo a explicar-li tot sobre l’entrevista. En Thomas em contesta amb l’alegria de sempre, reconfortant-me.

– La Nina és encantadora –diu, i fa una riallada suau mentre alço la mirada–. Sí que és veritat que a vegades pot ser una mica inexpressiva, però estic segur que li vas encantar –em somriu càlidament mentre m’agafa de l’espatlla, i li torno el somriure–. Vas comentar-li que eres amiga meva?

– Sí, bé, en realitat ella ho va mig endevinar. Però crec que li va fer gràcia que… –Em quedo a mitja frase quan, a través del vidre, veig la Rachel apropar-se, irradiant seguretat i estil, i cinc minuts tard.

– Ei nois! Com esteu? –ens pregunta amb energia, sense mostrar cap senyal d’haver-se cansat de venir fins aquí. Jo soc la primera a contestar.

– Bé, suposo, en la mesura del possible.

– Que passa alguna cosa? –em pregunta ella preocupada.

– El meu pare, ja saps, que està empitjorant… –se’m desdibuixa lleugerament el somriure–. Però deixem-ho estar, sí? No vull pensar-hi massa.

Quan acabo de formular la frase, s’acosta un noi amb el nom de la cafeteria estampat a la camisa i ens pregunta què volem demanar. Un cop tots li hem contestat, en Thomas es dirigeix a la Rachel.

– Mentre t’esperàvem estàvem parlant de l’entrevista que va tenir ahir la Millie, te’n recordes?

– Ostres, sí! –contesta ella amb il·lusió–. Com va anar?

– Doncs prou bé, m’ho esperava més horrible –replico jo. – L’entrevistadora era una mica estranya, però amb una mica de sort li he caigut bé.

La Rachel em mira amb una expressió incerta.

– Tu no te’n fiïs massa. Estant tan fotuda com estàs, aquesta gent et faran servir com un drap de cuina –m’aconsella la Rachel. En Thomas, en canvi, riu i desestima el seu raonament.

– No home no, la Nina és de fiar… Només que és bastant distant. Amb ella és millor no preguntar massa.

– Fes-me cas, Millie –replica ella, més cap a en Thomas que cap a mi–, i sigues prudent.

– Home –dic dirigint-me a en Thomas, en to de broma–, l’últim cop que vaig fer-te cas a tu vaig acabar perdent el tren. –recordo en veu alta mentre tots comencem a riure.

– Escolta –afegeix en Thomas, alçant la veu–, allò va ser culpa teva!

– Com tu diguis… – Afegeix la Rachel cap a ell, per sobre de les nostres rialles.

Ens porten els cafès i continuem parlant fins que, de sobte, sento un brunzit a la meva butxaca. Sense pensar-hi massa, trec el mòbil i miro la pantalla. És un correu electrònic a nom d’una persona molt específica. El cor em fa un bot.

– Què passa ara? –diu la Rachel, encuriosida.

– És del bufet… La Nina Winchester…

Obro el correu mentre ells observen amb deteniment què hi diu. De sobte, després d’uns segons plens d’un tens silenci, embogim tots de felicitat.

– Tinc la feina! –crido entusiasmada, guanyant-me un parell de males mirades dels treballadors del local.

– Sí! Quina meravella, no? –diu en Thomas amb un gran somriure.

– Que bé! Però que estrany que hagin anat tan ràpids a triar-te, no? –qüestiona la Rachel, conservant encara la mateixa eufòria.

– Sí, és curiós… –afegeixo jo–. Però no hi fem més voltes. L’important és que tinc la feina! –torno a bramar, i els faig una abraçada.

I en aquest moment, soc feliç. Sembla que, per fi, les coses a la meva vida poden començar a anar a favor meu i que no estic condemnada a veure com tot al meu voltant es va descomponent constantment. Tot i això, quan tres mesos després m’arribés el correu fent-me portar aquell maleït maletí, ja res em semblaria tan fàcil.