A la nit no pot dormir. Cada vegada que tanca els ulls li venen al cap les paraules de la dona, les carpetes, les fotografies, els símbols que no havia vist mai.



La carpeta és damunt la taula de la seva habitació. No s’atreveix a obrir-la. Durant una bona estona la mira i no la toca.



Ara que la casa està en silenci i els seus pares dormint decideix aixecar-se del llit. S’asseu a la cadira i obre la carpeta lentament. Els fulls fan una olor estranya, a paper vell. També veu unes fotografies de llocs que coneix: la plaça del poble, el parc, l’entrada del seu institut. Algunes fotografies tenen marques fetes amb bolígraf vermell: cercles, fletxes, símbols que no coneix, notes escrites que són males de llegir.



Fulleja la carpeta fins que troba una llista de noms. Quan reconeix un dels noms les mans li comencen a suar i el cor li batega ben fort. És el nom d’un company de l’institut. Es queda quiet, intenta entendre i assimilar tot el que veu. Recorda que la dona li va dir que hi havia més gent com ell al seu institut. Però veure-ho escrit és diferent. És real.



Continua passant pàgines amb les mans suades i tremoloses. Hi ha anotacions, mapes del barri amb diferents punts marcats. Un d’aquests punts és al seu carrer.



De sobte sent un renou, és un cop sec que ve de defora. Immediatament, alça el cap i mira per la finestra de la seva habitació.



El carrer està buit. La llum groga del fanal il·lumina la vorera. Però de sobte veu un altre cop una ombra a la paret del carrer de davant. Es mou molt ràpidament, no pot ser mai que sigui una persona.



Es posa molt nerviós i el seu cor comença a bategar amb força i recorda les paraules de la dona:

No estàs paranoic.

Durant setmanes havia intentat convèncer-se que tot era imaginació. Ara sap que no.



Continua mirant per la finestra i veu com l’ombra s’atura. Sembla mirar cap a ell, quan de sobte desapareix darrere un portal. Durant uns segons pensa a tancar la finestra i intenta oblidar-ho tot. Vol fer veure que res d’això no està passant. Però ja no pot.



Agafa la carpeta i torna a mirar el mapa. El punt vermell coincideix amb el portal on ha desaparegut l’ombra. Sense pensar-ho gaire, es posa la jaqueta i surt de l’habitació. Baixa les escales amb molt de compte perquè ningú el senti i surt al carrer i sent que alguna cosa és diferent.



Camina fins al portal on l’ombra ha desaparegut i veu a terra una marca blanca, pareix un dels símbols que ha vist als papers. S’acota per veure’l millor, quan, de sobte, sent passes darrere d’ell.



Ràpidament es gira i hi ha un al·lot de la seva edat.



Durant uns segons es miren en silenci.



-Ho has vist… veritat? -Diu finalment el jove.



Tarda uns segons a contestar.



-Les ombres? -Pregunta.



L'al·lot assenteix.



-Sí.



El cor es torna a accelerar.



-El meu nom surt al llistat de la carpeta. Continua xerrant.- Segur que el teu també.



Obre els ulls sorprès.



-Com ho saps?

L'al·lot somriu.



-Perquè jo també he anat al despatx on tu has estat avui.



De sobte ho entén tot. Tot queda aclarit. La dona tenia raó, no està sol i mai no ha estat. Ara ho veu clar.



A l'altra banda del carrer, una ombra es mou una altra vegada. Aquesta vegada no desapareix immediatament. Es queda quieta, observant-los.



Els dos nois la miren en silenci. El cor els batega amb força, però cap dels dos fuig.



-Crec que això és el que ens volien ensenyar. Diu el noi en veu baixa.



La por encara hi és, però ara hi ha alguna cosa més forta: la certesa que tot allò és real i que no ho haurà d’afrontar sol.



Les ombres continuen movent-se al fons del carrer i per primera vegada, no sent que siguin només una amenaça, són una certesa. Són una veritat que finalment ha descobert.



Aquella nit ha entès el que realment significava tot allò.



No estava paranoic.



No estava imaginant res.



I sobretot…

No estava sol.