Ella observa uns segons més, pareix que espera una resposta. Ell no sap què dir, obri la boca, la tanca i la torna a obrir i finalment, només sospira.



-Crec que..-diu- Digui el que digui, m’observaran igual. -Em pareix fantàstic diu amb un to irònic.



La dona el mira i aixeca una cella i mig riu per primera vegada.



-Ets ràpid, veig que ho has entès.



Ell es tranquil.litza i de manera miraculosa les seves mans deixen de suar tant i ja no es frega les mans als pantalons.



-Perfecte. -diu ell. -Suposem que dic que sí. Què em demanareu a canvi? Què he de fer? Entrenar? Prometre que no ho diré a ningú?

-Posar-te tranquil - contesta ella -I sobretot, no has de parlar amb ningú de res de tot això.



La dona s’aixeca i li passa una altra carpeta. Aquest cop els fulls són plens d’esquemes, d’anotacions a mà …amb símbols que no havia vist mai.



-No t’espantis - li diu-. No n’has de fer res, per ara. Ara observa i aprèn.



-Genial- diu ell- Fa setmanes que observo ombres que després no veig. Crec que observar és el meu cognom.



La dona somriu.



-Sí. Primer de tot has de veure que res del que veus és una invenció.



Mentrestant ella parla, el noi comença a sentir-se intrigat i emocionat per tot allò que li està explicant. Tot plegat sembla perillós però interessant.



-Et puc fer una pregunta? -Hi ha més gent com jo? -hi demana amb veu ferma.



-I tant, més gent del que creus- respon ella. -N’hi ha al teu mateix institut.



Ell canvia la seva expressió i obri molt els ulls.



-A veure que ho assimili, potser algun company de classe que s’asseu al meu costat té les mateixes sensacions?- Diu ell.



-Segurament - respon la dona.



Tot això fa que se senti nerviós i amb ganes de saber més. S'adona que no està tot sol com ell creia. Tot plegat aquell malson té una part emocionant.



Ella s’aixeca lentament i amb el dit li indica la porta convidant el noi a partir a casa. Ha d’anar a pair tot el que li ha dit.



-N’hi ha prou per avui. Ara necessites temps per assimilar-ho, per entendre tot el que t’he intentat fer veure- diu amb veu ferma.



-Com? Ja? -demana ell- No tens cap manual secret o instrucció?

La dona el mira seriosament, cosa que el torna a posar nerviós.



La vida real.- respon ella-. Observa, escolta i confia en el que sents. Només et puc dir això per avui.



Amb la cara descol.locada surt del despatx amb la carpeta agafada contra el pit. Surt per la sala d’espera i empeny la porta cap al carrer.



Surt al carrer, respira profundament, com si per primera vegada en dies pogués fer-ho sense aquella pressió al cos. Sap que passen coses estranyes, però sap que no és l’únic.



Quan surt al carrer, l’aire li sembla més lleuger. Camina mirant al seu voltant. Les ombres continuen allà, però ara no li fan tanta por. Sap que passen coses estranyes, però també sap que no és l’únic. El carrer ja no el veu igual que abans, tot el que veu i sent pareix tenir un altre significat.



Les ombres continuen presents, a les parets i als portals, però ha canviat una cosa ja no sent por. No les veu com una amenaça, sinó que forma part d’aquell món estrany que ha descobert fa una estona.



Continua caminant cap a casa amb determinació. Sent por, però és capaç de controlar-se.



Mentre avança, nota com la carpeta sembla més pesada del que recordava, com si el contingut no fos només paper. Cada pas que fa recorda sensacions estranyes, moments passats que mai havia entès del tot: mirades rares, sorolls sense origen, sensacions que havia ignorat pensant que eren fruit de la imaginació. Ara tot encaixa d’una manera inquietant. El cor li batega de pressa, però no és només por; és curiositat, és necessitat de comprendre. Sap que a partir d’aquell moment haurà d’estar atent a cada detall, a cada gest, a cada ombra. Res no tornarà a ser normal, però per primer cop això no el paralitza, sinó que l’empeny a continuar endavant.



Això només ha començat.