Avui
Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. Respira a fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. Ja està. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
El sofà és molt còmode. Es recolza amb l’esquena rígida i les mans entrellaçades, i mira al voltant. A davant hi ha un rellotge antic que li recorda el de casa dels seus padrins. Un rellotge vertical, escandalós. Cada tic-tac li recorda que ja no pot tornar enrere.
Una porta metàl.lica s’obri lentament i una veu diu el seu nom.
I , sense saber com, es posa dret ràpidament, decidit a entrar sense mostrar la seva por i inseguretat davant aquesta situació nova per a ell .
Normalment té les mans suades, però avui és com si les mans suassin més que mai davant aquesta situació. Les eixuga als pantalons, dissimulant. No sap ben bé què ha de fer per controlar el seu cos.
Entra a una altra sala, que resulta ser més petita que l’anterior, és claustrofòbica. Hi ha una planta grossa dins un cossiol de test que sembla de plàstic, uns quadres a la paret i unes revistes de temàtica científica que segurament fa estona que ningú llegeix.
El seu cor va a un ritme accelerat, el sent al seu pit cosa que el fa posar encara més nerviós. Pensa que hauria d’haver anat acompanyat amb algú de la seva confiança, potser del seu millor amic ,però després recorda que no ho pot fer perquè hauria de donar explicacions. Encara que li faci por ho ha de fer ell tot sol .
A l'habitació sent una sensació estranya, mala d’explicar, com si l’aire fos més feixuc, mal d’empassar. Li costa respirar.
La dona li indica amb el dit que s’assegui a una taula , on hi ha un munt de carpetes tancades de color verd.
-Has vingut tot sol?Saps a què vens?- li demana la dona misteriosa.
Ell s’empassa la saliva. No sap què ha de dir, perquè no està del tot segur de res. Només sap que feia dies que pensava venir aquí, com si una energia el cridàs.
La dona agafa una de les carpetes verdes i treu un full en el qual es veu una fotografia. Li ensenya la fotografia.Ell s’aixeca de la cadira, s’acosta i quan veu la imatge se li fa un nus a l’estómac.
-Aquesta façana em sona molt. Això és davant de ca meva -diu en veu baixa.
Ella amb un gest rotund diu que sí amb el cap.
-Sí.. tens raó.- diu ella amb un to de veu segur.
Ell es posa molt nerviós i el cor s’accelera encara més i el nus de l'estómac es fa més gros, les mans li suen encara més...
Es queda sense paraules i pensatiu. Duia setmanes notant un constant control per part d’algú, tot el que li semblava paranoic comença a quadrar-li, tot allò que ha sentit durant aquestes setmanes: les ombres que havia vist de nit tornant a casa, els renous al carrer quan sembla estar sol, aquella sensació constant de ser perseguit.
-Què voleu que faci? -va preguntar amb un fil de veu.
Es fa un silenci llarg i la dona tanca la carpeta.
-Escolta atentament i no facis preguntes. A continuació decidiràs si estàs o no interessat a continuar amb la nostra proposta.
Respira fondo. Ja no pot tornar enrere.
-Ara vull que siguis sincer, que diguis la veritat. Aquestes darreres setmanes has notat res estrany? T’has sentit observat i incòmode quan et pareix que no hi havia ningú pel teu carrer?- li demana ella
No diu res, es queda mut i pensatiu. Vol explicar tot allò que ha viscut però tampoc vol donar una imatge d’un jove paranoic que s’inventa les coses.
-Ups, no sé com començar, m'agradaria fer-me entendre i que no faci la sensació que som un jove fantasiós… -segueix parlant-Molts dies, en acabar les classes que me’n vaig cap a casa, tenc la sensació que algú em segueix. M’atur i em gir i mai trobo algú.
Ella intervé i li explica que no és l’únic que té aquesta sensació.
-He rebut al meu despatx molts d’adolescents com tu que els passa el mateix. Se senten observats, perseguits i vigilats. Coincideix que tots teniu les mateixes característiques, sou adolescents amb una sèrie d'interessos amb temes paranormals, sou de les mateixes zones.
Sent curiositat i al mateix temps por, però també emoció perquè a la fi tendrà resposta a les seves preguntes. Estava convençut que estava paranoic i que no sabia com controlar aquesta nova situació.
Ella el mira de manera silenciosa, sense expressar res al seu rostre. Té una mirada dura, com si fes una prova per comprovar la seva resistència d’ell en aquella situació. Pareix que està estudiant per veure fins on pot aguantar.-Saps allò que has sentit, és real.-li diu- No estàs paranoic.
Ell sent com el seu cos reacciona davant aquella emoció. Allò que ella li diu li pesa més del que s’esperava. Pensava que tot el que vivia, que ell sentia darrerament no fos real, que fossin nervis o simplement una mala ratxa.
-Com?.. Què vols dir?Real? -ell diu- Vol dir que en realitat m’observen?
Ella es queda fixament mirant-lo fins que li diu que sí amb el cap.
-Saps una cosa, ja fa estona que saben dels teus moviments, et segueixen. Altres joves com tu pateixen el mateix, no ets l’ùnic.
Ell retira la mirada. Les mans li segueixen suant i a més a més, ara li tremolen, i se les torna a fregar als calçons com sempre fa per eixugar-se-les. Tot comença a tenir sentit, i això li fa por.
La dona obre una altra carpeta. Dedins hi ha papers amb anotacions, fotografies i mapes amb escrits i marques fets a mà.
-Quan algú comença a notar coses, -continua- quan percep allò que la majoria no veu, crida l’atenció. I hi ha gent que no vol que això passi.
-Gent, quina gent? -demana ell.
-Persones, grups, organitzacions… pots dir com vulguis.- li intenta explicar- El que importa és que controlen i vigilen.
Ell sent un nus a la gargamella que quasi no el deixa respirar. Pensa en els vespres tornant a casa, en els renous darrere seu, en aquella sensació constant de no estar mai del tot sol.
- Vosaltres qui sou? -demana preocupat per tot allò que està sentint.
—Nosaltres som els que intentam evitar que us passi res -diu ella-. Però no és tan fàcil.
Tanca la carpeta i la hi dona. Però abans li comunica informació.
-Si acceptes continuar amb nosaltres, sabràs tota la veritat. Però et faig saber que també viuràs i sentiràs por. Vull que ho sàpigues, no et vull dir mentides.
Ell pensa en ca seva, en la vida que tenia abans que començàs tot això que el té despistat i s’adona que no pot tornar enrere ja que viurà per sempre amb aquesta angoixa i amb el dubte.
-En cas que digués que no? -pregunta.- Quina és la conseqüència?
Ella es torna a quedar uns segons en silenci i el mira als ulls.
