El primer que vaig entendre aquella nit és que fugir de la presó havia estat la part fàcil.

El veritable problema va començar fa uns segons.

Sirenes llunyanes i el soroll d’un helicòpter militar trencaven el silenci de la ciutat.

Edgar caminava davant meu, ràpid, sense mirar enrere.

-Conec algú -va dir finalment l’Edgar.

-Algú que ens pot ajudar? -vaig respondre.

-No - va respondre l’Edgar.

-Algú que sap on són els documents. -va dir de nou l’Edgar amb un to seriós.

Durant uns segons només es van sentir els nostres passos sobre l’asfalt humit. Els carrers estaven gairebé deserts, il·luminats per fanals que parpellajeven com si també tinguessin por del que passava aquella nit.

-On és? -vaig preguntar desesperadament.

-No gaire lluny… Però si ens segueixen, estem morts.

Vaig girar el cap insitivament. Al final del carrer, dues llums blanques van aparèixer lentament. Un cotxe negre avança a poca velocitat.

-Edgar… -vaig murmurar.

Ell també ho va veure. El vehicle no portava matrícula.

El cotxe es va aturar uns segons. Darrere seu, un segon vehicle negre va girar la cantonada i es va col·locar uns metres enrere.

-Merda -va dir Edgar en veu baixa- Ja ens han trobat.

Les finestres del cotxe estaven completament tintades. Ningú es movia a dins, però jo podia sentir aquella sensació familiar que m’havien ensenyat a reconèixer durant l’entrenament.

Sentia que algú ens estava observant.

-No són policies -vaig dir rapidament amb un to serios.

-Ho sé -va respondre ràpidament l’Edgar.

En aquell moment, una porta del primer vehicle es va obrir lentament.

-Corre -va dir l’Edgar.

i vam començar a córrer.

Els nostres passos ressonaven contra les parets dels edificis mentre giràvem cap a un carreró estret. El soroll de les portes dels vehicles negres obrint-se darrere nostre va trencar el silenci de la nit.

-No miris enrere! -va cridar l’Edgar.

Però ja era massa tard. Vaig girar el cap un segon.

Quatre homes havien sortit dels cotxes. Vestien roba fosca, armilles tàctiques i portaven rifles d’assalt a les mans. El perfil inconfusible dels Kalàxnikov (AK-103) brillava sota la llum dels fanals.

No eren del cartell. No eren policies.

Això era pitjor.

De sobte, el so estrident de sirenes va omplir l’aire. Dos cotxes de policia van girar bruscament la cantonada del carrer principal, bloquejant la sortida.

-A terra! -va cridar l’Edgar mentre els policies sortien del vehicle.

Durant un instant tot va quedar congelat.

Llavors tot va explotar.

Una ràfega de trets va esclatar des del costat dels vehicles negres. Les bales van impactar contra els cotxes de policia, trencant els vidres i fent saltar espurnes del metall.

Els policies van respondre immediatament amb les Carabines M4. El carrer es va convertir en un infern de soroll, trets i llums intermitents.

Les bales xiulaven per sobre dels nostres caps mentre els dos grups disparaven sense parar.

-Això ens dona uns segons! -va dir l’Edgar mentre m’estirava pel braç.

Ens vam llançar darrere d’un contenidor metàl·lic mentre els trets continuaven. Un dels vehicles negres va rebre diversos impactes i l’alarma va començar a sonar parar.

Un dels homes de negre va caure al terra.

Un policia també.

-Ara! - va dir l’Edgar sobtadament.

Vam aprofitar el caos i vam sortir corrents per carreó del costat, desapareixent entre les ombres mentre darrere nostre la batalla continuava.

Però abans de girar la cantonada vaig mirar enrere un instant. Els trets continuaven esclatant entre els cotxes destrossats. Aquella nit la ciutat s’havia convertit en un camp de guerra, i nosaltres érem la presa.

I la caça només acabava de començar.