Treballar com a infiltrat de la CIA no és un treball gens fàcil, he hagut de passar proves inhumanes durant tres anys per arribar on em trobo ara mateix (a la presó). L’objectiu d’aquesta operació secreta del govern dels EUA era clar: assegurar el control total sobre els recursos estratègics de Llatinoamèrica, recursos com el petroli i el liti.

La CIA sospitava que Colòmbia, aliada amb Veneçuela, havia robat documents estratègics. I el meu objectiu és agafar informació del cartell on estava el president de Colòmbia i per sort teníem un presoner del cartell es deia Edgar, era un narcotraficant més conegut a EUA Era la mà dreta de Gustavo Petro, però quan va arribar a la fama, el va trair.

Aquella cel·la de tres per tres metres s'havia convertit en la meva oficina. La CIA no t'envia a una presó de màxima seguretat amb un bitllet de primera classe; et llança a la fossa dels lleons i espera que no et devorin abans d’aconseguir el que busques. El meu objectiu era a pocs metres, al bloc C: l’Edgar. La seva traició a Gustavo Petro no només havia sacsejat els fonaments de la política colombiana, sinó que havia deixat al descobert la fragilitat de les rutes del petroli. El material sensible or i documents que podrien redibuixar el mapa de Llatinoamericà estava en joc.

Per entendre per què jo era allà, assegut sobre un matalàs, calia entendre els tres anys previs. El preu de la infiltració. Vaig recordar les nits al centre d’entrenament de Blackwood. All. Ens submergien en tancs d’aigua gelada mentre ens obligaven a recitar de memòria les fluctuacions del preu del barril de cru Brent. Ens ensenyaven que, en la geopolítica moderna, les persones són prescindibles; només els recursos són eterns. M'havien emmotllat per ser un fantasma, algú capaç d’infiltrar-se en els cartells més sanguinaris de Medellín o en les estructures de poder de Caracas sense parpellejar.

El robatori dels documents legítims havia posat l’Agència en escac. Si Colòmbia aconseguia consolidar la seva aliança amb Veneçuela, el control Nord-amèrica sobre el ferro i el bronze del sud s'esvairia. La CIA necessitava algú a dins, algú que pogués treure-li la veritat a l’Edgar abans que el cartell el silenci per sempre.

L'encontre al menjador. Vaig aconseguir apropar-me a ell durant el torn del sopar. El menjador feia pudor de ranci i de desesperació, l’Edgar estava assegut sol remenant una massa informe de pur amb una cullera de plàstic. Vaig seure davant d'ell sense demanar permís, el soroll de les safates metàl·liques i els crits dels altres reclusos creaven el soroll blanc perfecte.

-Diuen que a Bogotà el cafè no té gust de plàstic- vaig deixar anar, mantenint la veu baixa.

L’Edgar no va aixecar la vista immediatament. Les seves mans, aguerrides per anys de manejar el que altres només veuen a les notícies, van tremolar amb prou feines un mil·límetre.

-A Bogotà, el cafè es pren amb sang si no saps amb qui t’asseus- va respondre amb un accent tancat.

-Vinc de part dels qui volen recuperar el paper (informació)- vaig continuar, anant directament al gra. El temps era un luxe que no tenia.- Sabem que Colòmbia i Veneçuela estan jugant als escacs amb el cru. Però tu tens la peça que falta, Edgar. Tu saps qui va donar l'ordre de moure els documents originals.

-La CIA t’ha mentit, noi- va dir ell amb un somriure amarg-. No busqueu documents per salvar la democràcia. Busqueu les coordenades de les reserves que Petro va amagar. I si creus que ets l’únic infiltrat en aquesta ratera, és que els teus tres anys d’entrenament no han servit de res.

Aquesta no era una missió d'extracció. Era una trampa. Abans que pogués replicar, els llums del menjador van parpellejar i es van apagar. El caos va ser instantani.

En la foscor, vaig escoltar el xiulet d’una navalla de ceràmica. Algú no volia que l’Edgar parlés. El meu instint, forjat a base de cops a l’acadèmia, va prendre el control. Em vaig llançar lateralment, sentint l’aire de la navalla passant a mil·límetres del meu coll.

-¡Edgar!- vaig cridar, mentre etzibava un cop sec a la tràquea de l’atacant invisible.

Mentre els guàrdies començaven a disparar pots de gas lacrimogen, vaig arrossegar l’Edgar cap a les cuines. El fum picava als ulls, recordant-me les proves de resistència química que gairebé em costen els pulmons en el segon any d'entrenament.

-Per què m’ajudes?- va preguntar l’Edgar, tossint violentament mentre ens ocultàvem darrere una estanteria de metall industrial.- La teva agència ja té el que vol. M’han fet servir d’esquer per atreure’t i ara t’utilitzaran de cap. Si jo moro aquí i tu sobrevius, tu seràs el culpable de la desaparició dels documents.

Tot encaixava. La falta de suport logístic, l’alarma precipitada… Els meus propis superiors m’havien venut. Volien que el conflicte amb Llatinoamèericàa esclats per justificar una intervenció militar i apoderar-se del petroli, i jo era la peça sacrificable.