Va mirar al seu voltant mentre estava assegut al sofà. Tot era igual que l’altra vegada: les parets blanques, aquella olor estranya de productes mèdics i el soroll llunyà d’alguna màquina que no sabia ben bé què feia. Però hi havia una cosa que sí que havia canviat: ell.

Les mans encara li tremolaven una mica, però no tant com abans. Va treure el mòbil de la butxaca i va tornar a llegir el missatge d’en Biel: “Sigui com sigui, sóc amb tu.” Aquella frase tan curta li va fer sentir una calma estranya. No era que la por hagués desaparegut, però ja no semblava un monstre tan gran com abans.

Al cap d’uns minuts, la porta del passadís es va obrir i va sortir una infermera.

“Arnau?” Va dir amb un to tranquil.

Ell va notar com el cor li començava a bategar ràpidament. Durant un segon va pensar a aixecar-se i dir que s’havia equivocat de dia, que tornaria un altre moment. Però després va recordar totes les hores parlant amb en Biel, totes les vegades que li havia dit que ho intentaria.

A poc a poc, es va aixecar.

Cada pas cap al passadís li semblava més llarg del que realment era. Les llums eren molt blanques i tot estava molt net, massa perfecte. Quan va entrar a la sala, va veure la cadira del dentista al mig, amb aquella llum gran a sobre. Sempre li havia semblat una cosa intimidant, com si fos una escena d’una pel·lícula de terror.

“Seu tranquil”, li va dir el dentista amb una veu bastant normal. Només mirarem aquest queixal que et fa mal.

L’Arnau es va asseure amb molta cura. Sentia el cos tens, però també intentava respirar com li havia recomanat en Biel quan parlaven dels nervis: a poc a poc, sense pressa.

El dentista va començar a revisar-li la boca. Durant uns segons l’Arnau es va preparar per al pitjor, esperant dolor o alguna cosa horrible. Però no va passar res del que havia imaginat durant mesos.

“Tens una petita càries al costat del bracket” va dir el dentista, “però es pot arreglar fàcilment”.

Aquelles paraules el van sorprendre. Aquelles paraules no encaixaven gens amb les històries horribles que havia llegit per internet.

El tractament va durar menys del que ell pensava. Hi va haver algun moment una mica incòmode, però res insuportable. Quan tot va acabar, el dentista li va dir que podia aixecar-se.

“Ja està.”

Només dues paraules.

L’Arnau va quedar uns segons assegut, com si el cervell necessités temps per entendre que realment havia passat. Després es va aixecar lentament.

Quan va sortir de la clínica, l’aire del carrer li va semblar diferent. El sol ja s’estava ponent i el cel tenia aquell color taronja suau dels capvespres tranquils. Va caminar uns metres i es va aturar.

Va tornar a treure el mòbil.

Arnau:

“Ja he sortit.”

La resposta d’en Biel va arribar gairebé immediatament.

Biel:

“I? Has sobreviscut?”

L’Arnau va somriure sense adonar-se’n.

Arnau:

“Sí. I no era tan terrible.”

Va continuar caminant cap a la plaça del poble. La mateixa plaça on s’havien vist per primera vegada. Mentre caminava, va pensar en tot el que havia passat els últims mesos: la por, les burles dels companys, el silenci que havia sentit dins seu… I després aquella amistat que havia començat en una pantalla.

De vegades els problemes no desapareixen de cop. Però trobar algú que t’escolti pot canviar molt més del que sembla.

Quan va arribar a la plaça, va veure en Biel assegut al banc de sempre. Semblava que ja sabia que acabaria passant per allà.

“Què?” Va dir en Biel amb un somriure. “Encara tens totes les dents?”

L’Arnau va riure.

“Sí…, i crec que també una mica més de valor.”

Es van quedar asseguts parlant una estona mentre el sol desapareixia darrere els edificis. L’Arnau sabia que encara tindria dies amb pors i dubtes, però també sabia una cosa que abans no entenia:

“Ser valent no vol dir no tenir por.”

“Ser valent és fer el pas igualment, sobretot quan algú camina al teu costat.”