Quan l’Arnau va arribar a la plaça del poble, el rellotge de l’ajuntament marcava les sis en punt. El sol començava a baixar i la llum era més suau, d’aquelles que fan que tot sembli una mica més tranquil. El bar de la plaça era petit, amb les finestres obertes i unes quantes taules a fora. De dins sortia olor de cafè acabat de fer i se sentia el soroll constant de la gent parlant, rient i discutint de coses quotidianes.

L’Arnau es va aturar uns segons abans d’entrar. Va notar aquell nus a l’estómac que sempre li apareixia quan havia de fer alguna cosa que no tenia del tot controlada. Li passava sovint, sobretot quan es trobava en situacions noves. Tot i això, aquella vegada no se sentia completament sol. Sabia que en Biel era allà dins, assegut en alguna taula, esperant-lo. Encara que només s’haguessin vist a través d’una pantalla, pensar en ell li proporcionava una mica de força, com si algú l’estigués animant en silenci.

Finalment, va decidir entrar. Ho va fer sense fer gaire soroll i mirant al seu voltant amb discreció, intentant no cridar l’atenció. Va observar les taules, la barra i les cares de la gent, fins que va veure un noi assegut al fons del bar, a prop d’una finestra. Tenia el mòbil a la mà i mirava cap a la porta cada pocs segons. Semblava nerviós, igual que ell. Quan les seves mirades es van creuar, tots dos van saber immediatament qui era l’altre. En Biel va somriure tímidament i va aixecar una mica la mà. En aquell moment, l’Arnau va notar com la tensió que portava dies acumulant començava a afluixar.

Es van asseure junts, però al principi no sabien gaire què dir. Cap dels dos volia dir alguna cosa estranya o fora de lloc. Tot i així, el silenci no era incòmode. Era un silenci diferent, com si tots dos sabessin que tard o d’hora acabarien parlant. Van començar comentant el joc en què s’havien conegut, recordant partides absurdes i errors que els feien gràcia. De tant en tant reien, i això ajudava a trencar la tensió.

A poc a poc, la conversa va anar avançant cap a temes més personals. Parlaven igual que ho feien darrere la pantalla, però ara tot semblava més real. En Biel escoltava l’Arnau amb atenció, sense mirar el mòbil ni interrompre’l. Quan l’Arnau parlava, sentia que realment l’estaven escoltant. Aquell detall, tan simple, li va fer sentir una cosa que feia molt temps que no sentia: que el que deia importava.

Amb el pas dels dies, van començar a quedar més sovint. De vegades només caminaven pel poble sense un lloc concret on anar. Altres cops s’asseien en un banc del parc i es quedaven parlant durant hores. També hi havia moments de silenci, però no eren incòmodes. L’Arnau va començar a parlar més, a expressar el que pensava i a no tenir tanta por de dir el que sentia. En Biel no intentava solucionar-li els problemes ni fer desaparèixer les seves pors, simplement hi era, i això ja li servia de molt.

La por al dentista continuava present. L’Arnau encara evitava pensar-hi, i quan ho feia, notava aquella sensació de nervis i angoixa. Tot i això, ja no ocupava tot el seu cap com abans. Hi havia altres coses: les converses, les rialles i la sensació de no estar sol.

Un vespre, mentre caminaven sense rumb pels carrers del poble, en Biel li va explicar que ell també havia ajornat visites al dentista durant molt de temps. Li va confessar que li feia por i que sovint s’havia sentit ridícul per això, perquè tothom deia que no era res. Quan l’Arnau va sentir això, alguna cosa va canviar en el seu interior. Va entendre que tenir por no el feia dèbil i que no era l’únic que se sentia així. A partir d’aquell moment, l’Arnau va començar a plantejar-se tornar a la clínica. No perquè algú l’ obligués ni perquè sentís pressió, sinó perquè ell mateix volia intentar-ho. Sabia que no seria fàcil. Imaginava el silenci de la sala d’espera, l’olor característica del lloc i les mans tremolant-li. Però també sabia que, passés el que passés, ja no estaria sol.

El dia que va tornar a passar pel carrer de la clínica, el món no li va semblar tan hostil com abans. Va respirar profundament i va recordar totes les converses amb en Biel, tots els moments en què s’havia sentit escoltat i comprès. Sabia que encara li quedava camí per recórrer, però també havia après una cosa important: afrontar les coses no vol dir fer-ho tot sol. Abans d’arribar, va notar que el mòbil vibrava a la butxaca. Era un missatge d’en Biel que deia: “Sigui com sigui, sóc amb tu.” Aquelles paraules li van donar la confiança que li faltava. Va entrar a la clínica i es va asseure al mateix sofà vell d’abans. El silenci continuava allà, però aquesta vegada no el va aclaparar tant. Va entendre que la por no desapareix de cop, però es pot fer més lleugera quan algú et recorda que el que sents és real i important. I, per primera vegada, l’Arnau no va voler fugir.