El sofà és molt vell i fa renou quan s’hi asseu, però ell ho fa amb cura, com si fins i tot aquell renou pogués molestar algú. S’asseu a la punta, amb l’esquena ben recta i les mans amagades creuades, encara que li tremolen de la por. Sempre li tremolen quan està nerviós, però procura que ningú no ho noti per vergonya perquè ell està acostumat a passar desapercebut per tots els llocs.
El silenci de la sala d’espera és molt estrany, no és un silenci de tranquil·litat sinó un silenci que diu que allà no està ocorrent res de bo, un silenci que l’obliga a pensar què li pot passar a ell allà dedins. Té molta de por amb el seu malson, com sempre, el dentista. Als passadissos plens de gent on, tot i així, se sent sol, ja que no es fixa en ningú, ja que en la seva ment només té el mal que passarà allà dedins i tot el que patirà amb aquest queixal que tant de mal li fa i els brackets que li van posar fa uns pocs de mesos. Ja comença a dubtar si tot és dolent o simplement és el cap que li fa pensar això i no és tan dolent com pensa, però la seva por era tan gran que va anar a recepció per canviar la cita un altre dia perquè realment avui no es veia capaç per passar aquest mal moment, no estava preparat.
Al principi creia que exagerava i que tots passen per moments difícils i que només havia d’aguantar una mica el dolor i la por i afrontar el problema, però els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, i el moment per tornar no arribava. Aquella sensació de terror mai se n’anava, fins i tot anava creixent, fent-se més forta.
Va començar a cercar vídeos per internet i mirar comentaris de la gent sobre aquella clínica dental, i justament tote eren negatius i dient que el tracte del personal era dolent, però el pitjor eren i les coses tan rares que passaven dins la sala dels pacients.
Després de passar per tot això, va decidir explicar-ho als seus amics del col·legi, i ells pensant que els estava vacil·lant i que la història no era real, perquè a ningú li fa por el dentista, van començar a riure's d'ell i cada dia als patis li feien comentaris sobre dentistes assassins de sèries inventades per encara crear-li més trauma i fer-li passar pitjor. Un dia va deixar de parlar, va deixar d’opinar i va deixar de ser ell mateix. Ser invisible era més segur que ser diferent.
Tenia por i ningú l’escoltava, li deien que no era tan greu i va confirmar que el que sentia no importava, ell no ho volia dir als seus pares, perquè tots dos són dentistes i l'obligarien a fer-se el tractament.
Un dia jugant a la consola va conèixer un noi de la seva mateixa ciutat però que mai no havia vist ni coneixia, i després de diverses hores parlant i jugant junts va agafar confiança i va decidir explicar-li-ho per veure si aquell noi que acabava de conèixer el podria ajudar. Per total sorpresa l'altre noi que estava darrere de la pantalla, li passava exactament el mateix, aleshores n’Arnau es va obrir totalment al seu amic que de moment no coneixia i que estava a l'altra banda virtual, en Biel, un noi que estava entenent totalment la situació de n’Arnau i compartia moltíssimes opinions i tenien moltes coses en comú. Tot anava molt bé i es podia intuir que aquesta amistat aniria més enllà de les pantalles i, a més vivint en la mateixa ciutat, seria fàcil poder conèixer-se en persona i no a través de les pantalles i poder començar a conèixer-se i veure's per primera vegada i parlar i així poder conèixer-se més profundament.
N’Arnau i en BIel van seguir jugant junts a la consola durant moltes hores, dies, setmanes, mesos... i seguien agafant confiança creant una relació d'amistat molt bona, fins que un dia van decidir que la relació havia d'anar més enllà de les pantalles i van quedar al bar de la plaça del poble per veure's per primera vegada i així posar-se cara.
