Capítol 3

Aquella nit no podia deixar de pensar en la llibreta que havia trobat al despatx de la Nina. Les dates ratllades em semblaven un missatge que no entenia. No sabia què volien dir, però tenia la sensació que eren importants. Cada vegada que tancava els ulls, veia aquelles pàgines.

Quan finalment em vaig adormir, vaig tenir un somni estrany. Estava sola al passadís de la casa. Tot estava buit, sense mobles ni quadres. De sobte, una porta que no havia vist mai s’obria sola. Dins hi havia una llum molt feble. Just quan intentava entrar, em vaig despertar amb el cor accelerat.

La casa estava en silenci. Però, després d’uns segons, vaig sentir un petit soroll al final del corredor. No era fort, però era clar.

Em vaig aixecar amb cura i vaig obrir la porta de la meva habitació. El passadís era fosc, però hi havia un llum encès al despatx de la Nina. Era molt estrany, perquè era tard i normalment ja estava dormint.

Vaig caminar descalça per no fer soroll. Quan em vaig acostar a la porta, vaig sentir la seva veu parlant molt baix.

—Encara no han de saber res. Deia.

No vaig reconèixer l’altra veu. Semblava un murmuri.

Vaig fer un pas enrere, però el terra va cruixir una mica. La veu es va aturar immediatament.

La porta es va obrir lentament i la Nina va sortir. Em va mirar amb una expressió tranquil·la, però els seus ulls no eren tan suaus com sempre.

—No pots dormir?. Va preguntar.

—He sentit un soroll. Vaig respondre, intentant mantenir la calma.

Ella va somriure lleugerament.

—És una casa antiga. Fa sons normals.

Va tancar la porta amb suavitat, però es va quedar davant meu uns segons en silenci.

—Recorda les normes. Va dir finalment. L’ordre és molt important aquí.

Aquella frase em va deixar pensativa.

L’endemà, l’Evie em va explicar que havia trobat una clau petita dins d’un calaix de la seva habitació. No sabia com havia arribat allà. La clau tenia una etiqueta amb el número 3.

Vaig recordar que al final del passadís hi havia una porta amb aquest número. Sempre estava tancada.

Quan la Nina va sortir de casa aquell matí, vaig decidir comprovar-ho. L’Evie va venir amb mi, encara que estava nerviosa.

Ens vam aturar davant la porta. Les mans em tremolaven quan vaig posar la clau al pany. Va girar sense problemes.

La porta es va obrir lentament.

L’habitació era petita i gairebé buida. Hi havia una taula al centre i una pissarra a la paret. Quan m’hi vaig acostar, vaig veure molts noms escrits. Alguns estaven ratllats amb força, com si algú hagués intentat esborrar-los.

El meu cor bategava molt ràpidament. Entre tots aquells noms, vaig veure el de l’Evie.

Em vaig quedar sense aire.

—Això no pot ser real. Vaig dir en veu baixa.

L’Evie es va acostar també i va mirar la pissarra. Es va posar molt pàl·lida.

De sobte, la porta es va tancar darrere nostre amb un cop sec.

Ens vam girar ràpidament.

La Nina era a l’entrada. No semblava enfadada. Semblava segura.

—Us he dit que no obríssiu aquesta porta. Va dir amb un to seriós.

Per primera vegada, no hi havia cap somriure.

Va caminar cap a nosaltres lentament.

—Aquesta casa té normes per una raó. Va continuar. I no totes les persones entenen per què.

Vaig notar que l’Evie m’agafava la mà amb força.

—Què significa això?. Vaig preguntar, intentant no mostrar por.

La Nina ens va mirar durant uns segons que van semblar molt llargs.

—Significa que heu descobert massa coses.

El silenci era pesat. No hi havia sorolls. Només la nostra respiració.

En aquell moment vaig entendre que la nostra arribada no havia estat casual. Alguna cosa estava planejada des del principi. Les dates, els noms, les portes tancades… Tot estava connectat.

La mansió ja no em semblava només gran i antiga.

Em semblava un lloc ple de secrets.

I jo tenia la sensació que el següent pas seria el més important de tots.

Però encara no sabia si podríem escapar del que venia.