Capítol 1

Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres. Quan Nina Winchester s'assabenti que visc en un orfenat qualsevol mínim de possibilitat desapareixerà.Vaig trobar aquesta oferta en una pàgina de ”facebook” mentre cuidava dels petits d'allà i la meva germana, l'Evie, em va animar que ho intentés, ja que tant ella com jo vivim en aquell infern. Cada hivern és pitjor ja que cada vegada som més i el menjar continua sent el mateix cada any, anem en decadència.

Mentre estic en el no res Nina Winchester segueix explicant les tasques que hauria de fer però no paro atenció pel fet que la meva ment l’ennuvolen tots els pensaments intrusius anteriors.



-I aquestes són totes les clàusules i tasques, tens algun dubte Millie? Si et semblen bé quedaries ja contractada immediatament, quan seria possible la teva incorporació? -La Nina m'observa amb un gran somriure mentre espera la meva resposta, torno de tots els meus pensaments i sento una magnífica gratitud en escoltar aquestes paraules.



-És clar, sí, em sembla bé. Em podria incorporar avui mateix si vostè vol, senyora Winchester. -Crec que he paregut molt precipitada i me'n penedeixo a l'instant, això no obstant, la Nina em somriu encara més i s'aixeca fent un gest perquè la segueixi. Travessem el saló principal de la seva meravellosa casa de dos pisos fins arribar a les escales principals on passant el segon pis, veig grans quadres valorats en més del que podria somiar i, finalment arribem a una porta blanca enfustada al final del gran passadís.

-Aquesta és l'ala del servei i aquesta serà la teva habitació, compta amb un bany propi i una mini nevera perquè puguis guardar menjar, però sé que no és el més gran.- la tallo d'immediat i m'atreveixo a contestar-li - És perfecte senyora Winchester.- em mira com si veiés llum en la meva cara, no sap d'on provinc ni qui sóc realment.

L’habitació és petita però acollidora: un llit individual perfectament fet amb uns tons gris perla, un escriptori sota una finestra estreta per on entra una llum suau de tarda i un armari encastat que sembla buit. Em quedo dreta uns segons, assimilant que aquell espai, encara que modest comparat amb la resta de la casa, és només meu. Comparat amb l’orfenat és un luxe.



-Si necessites qualsevol cosa, només cal que m’ho diguis Millie -afegeix ella amb una veu amable–.

Assenteix amb el cap, massa emocionada per articular paraula. Quan marxa i tanca la porta darrere seu, deixo anar l’aire que no sabia que estava contenint. Em deixo caure al llit i miro el sostre blanc, impecable. No hi ha taques d’humitat, ni sorolls de canonades, ni crits de nens plorant a la nit. Només silenci. Penso en l’Evie. En com reaccionaria si veiés això. En com li brillaven els ulls quan em va dir que havia d’intentar aquella oferta, encara que semblés massa bona per ser veritat. Pot-ser ho és. Tot ha anat massa ràpid. No m’han fet gaire preguntes. No han comprovat gairebé res del meu passat. Obro la mini nevera: està buida, però neta, com a nova. Somric. Per primera vegada en molt de temps, tinc la sensació que potser la sort m’ha mirat de reüll. Faré tot el possible perquè aquesta oportunitat no se m’escapi. Sigui com sigui el preu.

En sortir de la casa de la Nina, vaig córrer directament cap a l'orfenat, em moria de ganes per explicar-ho tot a l'Evie, la vaig citar al nostre lloc secret, on ens amagàvem sempre de l'infern que hi passàvem ficades.



En arribar i veure-la tan inquieta, m'hi acosto.

-Evie, ho he aconseguit! ens n’anirem d'aquí, t'enduré amb mi, només cal tenir una mica de paciència.- li vaig dir contenta- M'alegro moltíssim Millie, gràcies per cuidar-me sempre, ara sé que tot anirà millor que mai.

Ens vam abraçar i vam entrar a dins, algunes mirades dels treballadors de l'orfenat es fixaren en nosaltres, ho sabien, sabien que ens n'aniríem i no poden fer res per impedir-ho.



L'endemà vaig començar el dia a les 6:00h del matí, vaig fer les meves maletes, l'Evie va fer el mateix.

Encara no sabia si la Nina deixaria que ella també vengués amb nosaltres . Va quedar amb mi, ahir li vaig enviar un missatge, que havia de parlar urgentment amb ella, cosa que va respondre tot d’una. Hem quedat a les onze per prendre un cafè del bar al costat de casa seva.



Quan arriba el moment, m'encamino cap a la direcció, en arribar la Nina ja m'estava esperant, em saluda i seiem. Estava molt nerviosa, perquè mentir, la Nina tenia una cosa molt misteriosa en la seva manera de ser, era tan perfecta... que no em feia gaire bona espina, però alguna cosa és una cosa, necessitàvem sortir d'aquell orfenat.



-Digues Millie, que volies parlar? Ho portes tot ja per mudar-te amb mi?- li pregunto a ella - Veuràs Nina, tinc una germana de 14 anys, si jo em mudo amb tu, em preguntava si podria venir amb mi... Ho sé, és molt precipitat i no tenim aquesta confiança, però, de veritat, necessito aquest favor, ella pot ajudar-me en les tasques, a ella no li hauràs de pagar res...- vaig dir a la velocitat del llamp, ja que estava molt nerviosa, per si perdia la meva feina per demanar-li aquest favor.

- Tranquil·la Millie! sense cap problema, com més ajuda millor.- va dir ella amb la seva amabilitat de sempre.

Em va tranquil·litzar i li vaig donar les gràcies en 1000 maneres diferents. Quedem a veure'ns aquesta tarda a la seva casa per organitzar-ho tot.



Vaig tornar a l'orfenat vaig recollir l'Evie i les nostres coses i vam anar cap a la Gran Mansió de la Nina. I a partir d'aquell moment tot va canviar…