La mansió de la Nina Winchester continuava impressionant-me cada vegada que la mirava. Era tan gran que semblava impossible que només hi visqués una persona. Quan vam arribar amb totes les nostres coses, vaig notar que l’Evie no deixava de mirar-ho tot amb ulls oberts com plats. Jo també ho feia, però intentava dissimular.

—Podeu deixar les maletes aquí —va dir la Nina amb el seu to tranquil—. Després ja ho acabarem d’endreçar.

La seva veu era suau, però em feia sentir nerviosa. Sempre semblava saber exactament què dir.

Vam pujar les escales en silenci. El soroll dels nostres passos ressonava pel passadís llarg i estret del segon pis. Els quadres penjats a les parets eren antics, amb cares serioses que semblaven observar-nos mentre passàvem. No m’agradava gens aquella sensació.

L’habitació de l’Evie era petita, però estava molt neta. Tenia un llit ben fet, una finestra petita i un armari buit. Quan l’Evie hi va entrar, va deixar la maleta a terra i va mirar al seu voltant.

—És maca —va dir en veu baixa.

—Sí —vaig respondre—. I és només teva.

Va somriure una mica, però no gaire. Sabia que també estava nerviosa.

Aquella primera nit vam sopar totes tres juntes. El menjador era tan gran que feia eco quan parlàvem. La Nina menjava molt a poc a poc, mentre ens observava. Em feia sentir incòmoda, com si estigués avaluant cada moviment que fèiem.

—Aquesta casa funciona millor quan tothom segueix unes normes —va dir—. No són difícils, però és important respectar-les.

—Quines normes? —va preguntar l’Evie amb veu tímida.

La Nina la va mirar uns segons abans de respondre.

—L’ordre, la puntualitat… i no baixar mai al soterrani.

Aquella última frase em va cridar l’atenció.

—Per què? —vaig preguntar sense pensar.

—No hi ha res interessant —va respondre de seguida—. Només objectes velles.

Però la seva mirada deia una altra cosa.

Aquella nit em va costar molt dormir. El llit era còmode, però la casa feia sorolls estranys. Cruixits, cops suaus, passes llunyanes. Em vaig aixecar un parell de vegades per mirar el passadís, però sempre estava buit.

Els dies següents vam començar amb la rutina. Ens llevàvem d’hora, netejàvem les habitacions, ajudàvem a la cuina i ordenàvem zones que gairebé mai es feien servir. Hi havia estances plenes de mobles tapats amb llençols, com si ningú hi hagués entrat en anys.

La Nina apareixia sovint sense avisar.

—Tot bé per aquí? —preguntava.

—Sí, senyora Winchester —responíem.

Però jo cada vegada em sentia més observada.

L’Evie parlava menys que abans. A les nits venia a la meva habitació i s’asseia al llit.

—Millie… no m’agrada aquesta casa —em va dir una nit—. Sempre tinc la sensació que algú ens mira.

—Només estàs nerviosa —li vaig dir, encara que jo també ho sentia.

Un dia, mentre netejava el despatx de la Nina, vaig obrir un calaix per guardar uns papers i vaig trobar una llibreta. Era vella, amb les pàgines groguenques. A dins només hi havia dates escrites, una rere l’altra. Gairebé totes estaven ratllades amb força, com si algú volgués fer-les desaparèixer. L’última no estava ratllada. Era molt recent.

Vaig sentir passes i el cor em va començar a bategar molt fort. Vaig tornar la llibreta al calaix just a temps.

La Nina era a la porta.

—Tot va bé, Millie? —va preguntar.

—Sí… ja acabo —vaig dir nerviosa.

Em va somriure, però aquell somriure no em va tranquil·litzar gens.

Aquella nit, estirada al llit, vaig entendre que potser m’havia equivocat. Havia pensat que aquella casa seria la nostra salvació, però cada cop tenia més clar que amagava secrets. Secrets que no volia que descobríssim.

I el pitjor de tot era que sentia que l’Evie i jo ja estàvem atrapades dins d’aquella història, encara que no sabéssim exactament com ni per què.

La mansió semblava perfecta per fora.

Però per dins… alguna cosa no anava bé.