La història es repetia novament. Havia tornat a morir el mateix dia i havia tornat a despertar set dies abans de la desgràcia. Esta vegada, però, tenia dues coses clares: el que estava vivint no era un simple dejà vú i el sacerdot imperial no era de fiar. Aurèlia era una xica intel·ligent i no tornaria a cometre els mateixos errors. En aquesta ocasió, canviaria les coses.



– De cap manera. Hui tinc una important reunió amb el Senat i he de romandre concentrat, qualsevol distracció podria ser fatal per a Roma – va dir son pare, reproduint una conversa de la que ja coneixia el final.



– Pare, per què no t’acompanye a la reunió? Ja n’he presenciat múltiples, tinc una formació més que adequada i et puc donar recolzament. Mentrestant, la mare i l’augur poden acudir al Colisseu en representació de la família imperial per calmar les inquietuds del poble – va aventurar Aurèlia, en un intent per descobrir el misteri en el que s’havia vist envolta.



– No em pareix mala idea, Constantí. El Senat podria aprofitar-se d’una veu femenina.



Aurèlia va respirar alleujada, en veure que sa mare li donava suport. No sabia l’important que era això, en realitat. Tanmateix, al seu costat, el sacerdot estava pàl·lid, fet que no li va passar desapercebut a la filla de l’emperador.



– N-no opine el mateix, emperador... Tu mateix vas decidir governar sol, sense consellers... No veig la necessitat d’incorporar ara “una nova veu de la raó”... A més, una consellera femenina? Mai s’ha vist tal cosa...



El sacerdot estava nerviós, Aurèlia podia notar-ho. Perfecte. Això significava que, al contrari que l’anterior volta, havia pres una bona decisió. Si el sacerdot també tenia alguna cosa a veure amb la seua mort, la seua primera mort, el primer pas era separar-lo de son pare, encara que semblava difícil. Constantí només confiava en ell últimament.



– Necessite pensar. – va dir com a tota resposta l’emperador, mentre s’alçava per abandonar l’estància – Sol. – va afegir, mirant al sacerdot.



En el cap de Constantí no parava de ressonar la profecia. Una i altra vegada. Sabia que no podia confiar en ningú, i menys en ell mateix. No obstant, sí estava confiant cegament en l’augur. Com podia no fer-ho? Era la veu dels Déus! Havia de creure aleshores en la seua paraula i no donar-li un vot de confiança a la seua filla? Era la seua filla, per tots els Déus!



– La profecia, la profecia, la profecia... – xiuxiuejava, inconscientment, Constantí, al temps que caminava avant i enrere per tot el dormitori.



– De quina profecia parles, pare? – va interrompre Aurèlia, mentre entrava a l’habitació del màxim governant de Roma. No havia quedat convençuda amb el desenllaç del desdejuni i havia volgut veure de primera mà què estava ocorrent amb son pare. Esta setmana no podia permetre’s altre pas en fals, no quan la seua vida penjava d’un fil.



Sorprés, Constantí va parar en sec.



– No és res, filla – va respondre instintivament.



Les respostes seques de son pare no eren novetat, però ella sabia que aquesta vegada hi havia més. Havia d’intentar-ho, el seu futur en depenia.



– Tal vegada compartir el que t’angoixa és la solució al pes de la teua ment. Vull ajudar-te, pare – va tractar, de nou, Aurèlia.



El pare l’observà per un segon, compungit, amb una mirada plena d’angúnies que ja no podia ocultar. I, per un moment, la filla va sentir que havia aconseguit arribar al cor de l’emperador. Que, per fi, anava a revelar el que estava passant. Però el moment va passar, l’esperança va morir i Constantí li va donar l’esquena.



– No, necessite estar sol. Et demane que t’absentes.



Aquelles paraules sentencioses li obligaren a assentir i, derrotada, es va dirigir cap a la seua habitació. Ella també necessitava pensar un pla i el temps no estava de la seua part. Poc menys de 7 dies. Allò era tot el que tenia.



Mentre caminava pels corredors amb tristesa, també li va embargar la preocupació. Realment el sacerdot era una peça clau en la seua mort? Què podria estar planejant? El seu cap eren diverses peces de puzle que semblaven no encaixar.



De sobte, va escoltar una veu. Moguda per la intuïció, Aurèlia es va amagar en la primera habitació buida que va trobar. Pot ser per sort o pot ser per intervenció divina, la persona es va parar un poc més endavant d’aquella porta.



– Tot estava anant de meravella. L’emperador estava dubtant de tot, i solament la meua paraula era de fiar. Però si la filla sospita alguna cosa i s’interposa...he de parlar amb ell.



Efectivament, era qui ella havia sospitat, el sacerdot. Aquell monòleg solament li havia deixat amb més dubtes que respostes. No obstant, una cosa si estava clara: el sacerdot era el responsable de la seua tragèdia. I havia de parar-lo abans que el seu pare caiguera totalment baix la influència d’aquell boig.



Quan el sacerdot es trobava ja prou allunyat, va obrir la porta el més suau possible i va començar a seguir-lo sigil·losament fins l’habitació de l’emperador. La porta ja estava tancada, el que significava que ell ja s’hi trobava dins.



Sense fer soroll es va situar sobre la porta. La conversació ja havia iniciat.



– Senyor, recorda la profecia? – el sacerdot va preguntar, com si no fora coneixedor de la resposta.



– No puc pensar en res més. El significat sembla tan clar i al mateix temps impossible. Per què la meua filla em...? – no podia acabar l’oració. El pes de les seues paraules era massa.



– La teua única preocupació ha de ser l’Imperi. I si la intuïció assegura que Aurèlia no es de fiar...



Les seues paraules eren clares mentides. Tot i això, Constantí no era capaç de notar la manipulació que el sacerdot estava fent servir.



– No sé...no sé què pensar...



– Demana’m doncs opinió. Després de tot, sempre t’he ajudat a veure la llum.



Constantí el va mirar per primera vegada, i amb la seua mirada vulnerable va implorar consell. Què podia fer si no? La seua ment senyalava a la seua filla com una traïdora, però el seu cor no podia comprendre-ho.



– La ment i el cor són dues forces molt poderoses i, de vegades, és difícil saber quina triar. Ara bé, si la teua apart racional t’està avisant d’un perill... el més sensat podria ser fer-li cas – va sentenciar el sacerdot amb un inevitable petit somriure escapant dels seus llavis.



L’emperador estava dubtós. Però el sacerdot sempre l’havia ajudat, havia de tindre raó, veritat?



A l’altre costat de la porta, es trobava una Aurèlia commocionada. No podia creure tot el que estava escoltant. Ara ho veia clar. Constantí no era més que un peó, una titella que el sacerdot estava controlant per al propi benefici.



Havia d’intervindre. Havia de fer recapacitar el seu pare i que se n’adonara de les vertaderes intencions de l’augur. Va posar la mà amb fermesa sobre el pom i va obrir la porta.



– Pare! No escoltes les seues mentides! T’està manipulant, què no ho veus?! – va cridar, quasi desesperadament.



L’emperador la va mirar amb sorpresa, amb confusió. El sacerdot, per la seua part, va canviar totalment d’expressió, els seus ulls mostraven odi i repulsió. Aurèlia va sentir sobtada por del que poguera passar.



– No...no entenc res. Aurèlia, què està passant? – Constantí no tenia paraules. Recolzant-se en el llit, tractava d’aclarir les seues idees. Res feia sentit. La seua mà dreta, l’estava mentint? O era la seua filla la traïdora?



– Tu! No sé com, ni perquè tractes d’interferir. Però açò acaba hui. Si no puc controlar la voluntat de l’emperador, hauré de acabar amb les vostres vides, i així em faré amb el poder! – el sacerdot confessà boig de ràbia. Sense deixar temps per a respirar, va traure de sota la mànega un xicotet ganivet.



Constantí, sumit en la confusió, no era capaç de comprendre el que estava succeint al seu voltant.



Aurèlia, no obstant, ho tenia massa clar. De sobte, el seu cos es va moure sol. I just quan el sacerdot anava a travessar el cor del seu pare, va bloquejar el camí, rebent ella, i no l’emperador, la punyalada mortal.



Sang va començar a eixir per la seua boca, però per a Aurèlia aquesta ja era una sensació familiar. Fins i tot, desitjada.



L’emperador, encara en xoc, va subjectar la filla en braços abans que caiguera a terra. Amb ulls plorosos, la va mirar. Aquells ulls ja no tenien vida.



Què era el que pretenia? Com podia haver pensant que la llum de la seua vida seria la seua perdició? Tenia clar el que calia fer. Sense més dubte, s’aprofità de la sorpresa i desconcert del sacerdot per treure el ganivet del fred cos de la filla morta i s’abalançà contra ell. El sacerdot va caure inert a terra, al costat de la volguda Aurèlia.



Constantí només podia sentir un profund penediment. Havia sigut massa dèbil, massa ingenu, i havia hagut de morir la seua filla perquè ell poguera veure la realitat. Estava destrossat.



Aquesta vegada, Aurèlia no tornaria a despertar. La sang innocent havia tocat terra i, potser, després de tot, l’Imperi no se salvaria de cap de les maneres.