Un nou dia s’alçava i, després d’un temps d’inestabilitat i guerra, començava el regnat de Constantí com a primer emperador de l’emergent Imperi Romà.



Durant la República, Constantí havia passat a formar part del Senat i, malgrat els seus humils orígens, va aconseguir una posició d’influència i poder al mateix. Tant fou així que, arribat el moment de decidir qui governaria Roma sota el títol d’emperador, ell va ser l’elecció per unanimitat.



El nou emperador era un home de família, casat i amb una filla preciosa, Aurèlia, i sempre havia tractat de decidir amb bondat i justícia. La seua voluntat era que aquestos mateixos valors marcaren el seu recent iniciat regnat. Tanmateix, no tot aniria com ell esperava.



La pressió, els nervis, la inseguretat i les altes expectatives posades sobre ell prompte van corrompre les bones intencions de Constantí. Havia costat molt retornar la pau a Roma i l’emperador tenia por a una rebel·lió que alterés el nou ordre restablert. Un pas en fals i el seu cap s’exhibiria al Colisseu com a amenaça per als pròxims governants.



Mogut per aquestes preocupacions, que li impedien menjar i dormir, va decidir anar en recerca d’ajuda divina. Ell estava convençut que, si havia arribat fins eixa posició, havia sigut gràcies als Déus i, per això, sabia que només ells tindrien les respostes per a les seues inquietuds.



– Per favor, ajuda’m, necessite rebre guia divina per a no fallar en el meu regnat – va demanar desesperat al sacerdot imperial.



– Tranquil, tranquil, has fet bé d’acudir a mi. – va respondre l’augur – Tanmateix, he d’advertir-te: l’oracle és equívoc i ambigu. Una mala interpretació de la voluntat divina comporta greus i desagradables conseqüències.



– Assumisc tots els riscos. Mostra’m el camí.

“La por ens porta per camins insospitats.

Desconfia de tots, però sobretot de tu mateix.

No serà l’enemic qui t’alce la mà, sinó qui reclame el teu amor i et negue el desig.

Confondràs la lleialtat amb obediència, i l’amor amb traïció.

Si no actues primer, la corona caurà,

i quan la sang innocent toque la terra,

no quedarà Imperi per salvar”

Atordit, Constantí va abandonar les dependències del sacerdot. No només això, també va abandonar el palau. Fins i tot, la ciutat. El cap li pegava voltes. No sabia què pensar, a qui creure, en qui confiar. Algú proper l’anava a trair? Havia d’actuar ràpid i evitar que la profecia es fera realitat. “Si no actues primer, la corona caurà”.



Aqueixa nit va decidir dormir sol i va manar que dos escuders resguardaren la seua habitació. “Desconfia de tots”. No podia descansar sabent que el seu regnat, i la seua vida, estaven en perill.



Es va desfer de tots els seus consellers, l’única veu que escoltava, a banda de la seua, era la del sacerdot. Sols ell li diria la veritat. Sols podia confiar en ell. “La por ens porta per camins insospitats”.



Dia rere dia, nit rere nit, la profecia es repetia en la seua ment, una i altra vegada. Les seues decisions estaven marcades pel temor i el poble havia començat a notar-ho.



Una d’aquelles tantes nits, després d’hores de cavil·lacions, tres cops de porta el van allunyar dels seus pensaments i el van tornar a la realitat. Coneixia eixos tres cops, era la seua filla, Aurèlia.



– Pare, ens tens preocupats. T’estàs comportant d’una manera molt estranya.



– Tot està bé, filla. Tan sols m’angoixa el futur de Roma, això és tot.



– N’estàs segur? La mare i jo pensem que tal vegada t’ha vingut gran aquest títol.



Gran? Els Déus l’havien fet emperador i era el seu deure vetllar per la prosperitat de Roma. De cap manera pensava renunciar a tal responsabilitat. Per què dubtava la seua família? “No serà l’enemic qui t’alce la mà, sinó qui reclame el teu amor i et negue el desig”.



– Filla, jau amb mi al llit. La teua companyia em farà bé i comprovaràs que la vostra intranquil·litat no té raó de ser.



– Crec que millor torne a la meua habitació, podem parlar al matí. – va sentenciar Aurèlia, mentre marxava per la porta – Descansa, pare.



“Confondràs l’amor amb traïció”. L’oracle l’estava tractant d’advertir sobre la pròpia filla? La paranoia es va apoderar de Constantí i va manar els escuders que capturaren la filla. I que la mataren.



Els guàrdies no van dubtar i van subjectar Aurèlia pels colzes. “Confondràs la lleialtat amb obediència”. Acte seguit, van travessar el seu cor amb les seues llances, acabant amb la seua vida. Constantí va agafar el cos inert de la filla i, amb les mans tacades de sang, va començar a plorar, conscient de sobte d’allò que havia fet.



“Quan la sang innocent toque la terra, no quedarà Imperi per salvar”.