Dolor. Aurèlia només sentia dolor. Desesperació. Patiment. Impotència. I, de sobte, res. Absolutament res. Només negror i una absoluta falta de sentiment. Una estranya i amarga tranquil·litat. Potser era això la mort?



Aquesta sensació, no obstant, va durar poc. Eixa negror es va anar esvaint a mesura que Aurèlia obria els ulls de nou. Però ja no estava a l’habitació del seu pare, sinó a la seua. No estava subjectada pels escuders imperials i no tenia llances travessant-li el cor. Estava al seu llit, completament intacta, i uns tènues raigs de sòl entraven per la finestra.



Com era rutina, va entrar una donzella per córrer les cortines i despertar-la. Es va donar l’habitual bany matutí i, com tots els dies, va acudir al gran menjador per desdejunar amb els seus pares. Aurèlia no entenia res. Tal vegada havia sigut tot un malson?



– Aquest vespre se celebra un combat al Colisseu i hem d’assistir – va recordar la mare d’Aurèlia.



– De cap manera. Hui tinc una important reunió amb el Senat i he de romandre concentrat, qualsevol distracció podria ser fatal per a Roma – va respondre, convençut, son pare.



– Sembla que totes les reunions són importants i que totes les decisions que prens són fatals per a Roma, Constantí. No pots viure així. El poble també necessita que aparegues.



Que estrany! Aurèlia creia haver escoltat ja aquesta conversa. No n’estava segura. Açò ja ho havia viscut feia una setmana.



– No espere que ho comprengues, Júlia. No tinc més fam – va sentenciar Constantí mentre s’alçava i marxava de l’estància seguit de la seua ombra, el sacerdot.



Definitivament, aquesta discussió ja l’havien tinguda. Però no era novetat: des que son pare havia sigut nomenat emperador havia anat perdent la seua vitalitat i el seu característic bon humor per ser substituïts per irascibilitat i una constant preocupació per “salvar l’Imperi”. El que sí era novetat era que l’escena reproduïra paraula per paraula, gest per gest, l’escena que havia tingut lloc just feia set dies.



Podria ser que...? No, veritat? Les històries sobre les Parques que negaven el tall definitiu del fil de la vida d’una persona eren només això, històries.



Excepte que, al parèixer, no ho eren. Per algun motiu que Aurèlia desconeixia, les guardianes de la vida i la mort havien decidit que ella encara tenia un deure per complir i li havien concedit una setmana més. No sabia com sentir-se al respecte. Quina classe de destí li esperava? Quina missió havia de completar? Què havia de descobrir? Un sense fi d’incògnites per a les quals no tenia cap mena de resposta.



Aleshores, va tindre una idea: si aquesta nova oportunitat era decisió divina, potser el sacerdot imperial podria guiar-la en el seu camí. A més, era l’única persona amb qui Constantí confiava i amb qui compartia la major part del temps. Sense dubte, l’augur era la persona correcta per a acudir. O això pensava Aurèlia.



La realitat, no obstant, era una altra ben distinta. En escoltar la història de la filla de l’emperador, el sacerdot es va quedar paralitzat per un moment. Ràpidament, però, va recobrar la compostura.



– Açò que estàs sentint és una experiència normal, Aurèlia, i no té res a veure amb les Parques. S’anomena dejà vú. Tan sols sents que aquest dia ja l’has viscut, però és només una sensació. De totes maneres, et recomane prendre aquest beuratge per a mantindre la ment tranquil·la.



Aurèlia va marxar de l’estància del sacerdot, encara que no massa convençuda. Tot era massa real. Però, qui era ella per contradir la paraula del servent dels Déus en la Terra?



Va tractar de deixar passar tota aquesta situació i fer vida amb normalitat. Tanmateix, no podia ignorar el pensament que, si no actuava, moriria en set dies i, el que és pitjor, a mans del seu pare. Una incògnita més per al sac que ja portava ple. Què li ocorria a l’emperador?



A mesura que passaven els dies –que repetien sistemàticament amb exactitud allò que ja havia viscut la setmana anterior–, Aurèlia es va trobar progressivament més dèbil, fins el punt que pràcticament no es podia alçar del llit.



Al seté dia, un metge la va visitar i, desgraciadament, va vaticinar la seua mort imminent. Al parèixer, alguna substància li havia estat drenant tota l’energia fins el punt de deixar-la sense vida.



A poc a poc, Aurèlia va començar a sentir-se envaïda per una sensació familiar, mentre unes paraules li rondaven el cap sense parar: “beu aquest beuratge, serà bo per a tu”. De nou, la negror de la mort a poc a poc va anar disminuint per tornar a la claredat dels primers moments del matí.



De nou, una donzella la va despertar, la va banyar i la va portar al menjador per al desdejuni.



– Aquest vespre se celebra un combat al Colisseu i hem d’assistir.